JOAN BUSTOS: SOBRE LLIBRES

SET RAONS PER LLEGIR NAÏM I ELS ULLS MULTICOLORS , DE JORDI FOLCK El set ens sembla una xifra atractiva. És un nombre primer. El set del grup artístic Dau al Set. Les anomenades set meravelles del món antic... Llegir continuarà una experiència única i intransferible, sortosament fora de l’abast de la IA (que segurament tindrà molt d’artificial i ben poc d’intel·ligència). I per últim, no és el mateix alimentar-se que degustar, ni mirar que admirar, ni escoltar que sentir . Enunciades, doncs les coordenades (el nombre 7, llegir, sentir), passem a glossar què fa que aquest llibre no passi desapercebut. 1.    Els temes tractats. La discapacitat (o si se’ns permet, l’altercapacitat, que té molt de capacitat i no gaire de dis- ), el valor de l’amistat i de la família, la resiliència (que es tradueix a no abaixar els braços davant de l’adversitat), la reivindicació de l’esforç i de la creativitat per superar la grisor del món que ens envolta. 2.    La magnit...

  Oblidades ombres , l’obra més recent de la factoria Ramon Breu ja resulta significativa des del mateix títol. Un epítet i una al·literació per mostrar allò estrany i la sordidesa del moment històric que il·lustra. I amb una pretensió, comuna amb els altres dos llibres amb què es completa la trilogia ( Les llàgrimes del dictador i El dia dels Beatles ): contribuir al record de figures anònimes i versemblants. La novel·la posa llum a una època grisa, la dels primers compassos de la postguerra, que per a tants milers de persones va suposar una duríssima transició, dels bombardejos de la guerra incivil a la repressió exercida sense contemplacions pel règim triomfant. Assistim al periple vital d’un trio de personatges, cadascun protagonista d’un episodi i alhora amb destins que s’entrellacen: en Jordi Palmer, maquisard sotmès a la disciplina del partit; l’Eulàlia Gensana, supervivent de l’horror dels camps d’extermini; Climent Escribano, roig esdevingut afecto al Régimen per fat...

Reprenem amb aquesta ressenya de Cinta Arasa (ja vam parlar temps enrere de la magnífica  "Paraules, flors i pólvora"  ) l'activitat en aquest blog, de nom prou explícit i que aspira a escriure sobre llibres que paguen la pena. Ni més ni menys. Teixits i textos no sols comparteixen etimologia, sinó que són el resultat de processos complexos i que tradicionalment remeten a la preservació de la identitat i de la memòria. Brodar les inicials en un mocador o una humil llista de la compra en serien dues mostres.  En aquest llibre de Cinta Arasa, brillantment il·lustrat per Carles Arbat, descobrim, o tal vegada recordem que posar fil a l'agulla pot ser el pas previ a narrar una història. El mateix títol agermana els dos vessants, el tèxtil i el textual, cosa que ja s'enfila des de la coberta. La petita Beatriu és la guardiana d'un secret, compartit amb la iaia i la gateta. Aquest secret té a veure amb una història que, com totes les bones històries, parteix d'un...

Tenim aquí un llibret que conté una pregunta al mateix títol i que, per tant, interpel·la directament qui el llegeixi (o més aviat, òbviament, qui se'l faci llegir o interpretar). L'autoria és complementària, ja que els textos de Mengual troben el contrapunt necessari i amable en les il·lustracions de Carmen Navarro. Les dedicatòries que encapçalen el tot són tota una declaració d'intencions. L'estructura segueix l'esquema text (clar, més o menys llarg) + dibuixos. La proporció d'un i altre component varia, cosa que permet un canvi de ritme i que possiblement ajudi la mediadora a interactuar amb qui escolta i mira. Els dibuixos de Navarro presenten formes arrodonides que suggereixen la maternitat, de colors gens estridents, i les figures no presenten els trets facials marcats. El text s'articula com un flaixbac que de ben segur s'anticipa a la pregunta de l'interessat/ada, la mateixa criatura. "Mare, com vaig néixer?". La narradora manifest...

  De Montañá, en coneixíem  El bolígraf de Higgs  i hi havíem xalat. Però  Les esferes del temps  porta el lector literalment cap a altres dimensions. Com l’estructura del relat heroic demana, en Domènec és un noi orfe que duu una vida trista i plena de penalitats: és l’única raresa de veritat en un circ ambulant tronat que arriba a la Barcelona de l’Exposició Universal de 1888. S’hi guanya la vida gràcies al dubtós mèrit de tenir el cos cobert d’espantoses cicatrius, producte d’un passat que se li ha esborrat de la memòria. El dissortat noi descobreix de manera simultània que el seu destí està lligat al del poderosíssim i malvat Basilisc, i que ell mateix té un poder capaç de plantar-li cara. Sense pensar-s’hi gaire, en Domènec passa a formar part d’una mena d’X-Men nostrats, d’un passat que barreja història real, història alternativa i sobretot una fantasia i una acció desbordants, on trobem ciència del segle XIX, l’Atlàntida, i l’eterna lluita del bé contra e...

  L’última novel·la que hem llegit de Care Santos ens ha deixat estabornits ja des de la primera campana, i no sols per la portada, on apareix un boxejador. Construïda com un  flashback  gegant (que a més desvela una enorme sorpresa final), al llarg de les gairebé tres-centes pàgines que dura el lector esdevé un veritable espàrring, tal vegada per ficar-se en la pell d’en Ben, a qui coneixem precisament el dia que l’enterren. El noi que mai no riu, que es descriu, de manera tan apressada i exacta com cruel (pàgina 183) com a «Ben González Garcia. Fill d’un violador, orfe de mare. Sense família. Nivell d’estudis: burro. Idiomes: el meu i amb faltes d’ortografia. Addicte als ossets de regalèssia. Sé pegar i encaixar. Sempre guanyo al pòquer.» Una història que defuig l’èpica, massa trivial i habitual, i que s’instal·la en la tragèdia grega, ambientada ben a prop, amb personatges i diàlegs creïbles, brutals i que genera catarsi ja des del primer  round : «Creus que serie...

  No sabíem res del  showman  sud-africà Trevor Noah, ni de la particularíssima (i absurda) taxonomia imposada per l’ apartheid  sobre la majoria dels ciutadans. Havíem sentit a parlar, això sí, dels límits de l’humor i sentíem un rebuig frontal per la tirania del que és políticament correcte. Amb tot el dret del món, pel fet de ser  persona de color  (que, com veurem, no és el mateix que ser  negre ), en Noah se’n fum de la pobresa viscuda, de la ridiculesa de les etiquetes, de la rigidesa dels marcs mentals vigents (abans i ara). I ho fa de la millor, o tal vegada de l'única, manera possible: trenant anècdotes hilarants viscudes en primera persona. Des de baixar en marxa d’un microbús a fer creure a la besàvia cega que és un esperit (total, només s’havia fet caca), l’entremaliat d’en Trevor (a qui els familiars anomenen  Terror ) aconsegueix sobreposar-se al règim gràcies a la determinació de la mare i a la seva pròpia convicció, la mateixa que ...

  Acqua alta  és el terme que fan servir els venecians quan l’aigua, omnipresent, arriba a nivells que entorpeixen o fan perillar l’activitat i la seguretat humanes. I també és el títol del darrer llibre de Cinta Arasa. La Lauretta, una Greta Thunberg meridional i hiperactiva, està determinada a salvar Venècia, com a primer pas per recuperar un temps passat més humà i com a metàfora del món: salvar la ciutat significa salvar el planeta. Per donar suport a la seva tossuderia sistemàtica, la nena ha sabut envoltar-se d’un seguit de persones dels més diversos àmbits i capacitats, que reaprenen si us plau per força la importància de la col·laboració. I més encara si la causa s’ho val. El primer, l’avi rellotger, que havia estat capaç d'intuir quan la ciutat que tant s’estimen havia de patir inundacions. El to, dinàmic, imaginatiu i en ocasions un pèl esbojarrat, per què no, ens recorda Rodari. També ens hi fan pensar el nom dels personatges, les seves dèries i el vessant ideològic...

  És possible (re)crear una Mercè Rodoreda adolescent versemblant, i que el resultat interessi tant el lector que no la coneix com el que sí (i que, conscientment o no, buscarà entre línies connexions  biobibliogràfiques ). Vet aquí, doncs,  Paraules, flors i pólvora . Arasa se’n surt amb gran solvència, de l’àrdua tasca de novel·lar la primera joventut de Rodoreda, que culmina amb el compromís polític i cultural, si és que cal dissociar-los. De la mà de la imaginació de l’autora (documentada, sí, però fruit de la seva creativitat), coneixem i ens creiem una Merceneta de ca seva, que es debat entre el record de l’avi i l’agraïment a l’oncle  americano.  També som testimonis de l’atracció per un adroguer tortosí, implicat en una xarxa tan clandestina com necessària. En acabat, descobrim que aquest personatge és fictici. L’aposta immersiva d’Arasa en aquest joc entre versemblança i biografia, però, encara va més lluny, tot afegint-hi elements tan interessants...

  Ilustraciones de Lyona Por deformación profesional y quizá también por comodidad, no suelo leer ni criticar libros dirigidos al público infantil. Sin embargo, en ocasiones contravengo mis principios,y en este caso ha sido por una muy buena razón. Tenemos aquí un libro precioso en más de un sentido, escrito, ilustrado y editado con oficio y gusto. Se trata de una historia que garantizará felices sueños a quien la lea en voz alta y sobre todo (cosa que merece todos los esfuerzos) a quien la escuche leer. En ella nada está dejado al azar, ya desde la primera frase: "Aquel verano sería diferente para Candela." Toda una declaración de intenciones que se afianza en el simbolismo de los nombres de los personajes. Candela (luz), acompañada de su perrito Luka (nuevamente luz) echa de menos una amiguita con quien compartir juegos en la aldea donde pasa el verano con los abuelos, para quienes es una Bolboreta (mariposa). El deseo de la niña se cumplirá por partida doble al conocer y a...

  Parlo d'aquest llibre en la crítica publicada a Faristol (i n'hi van unes 150!).  En aquest enllaç.

Tots els adolescents són diferents, però en Seon encara ho és més. Pateix alexitímia, és a dir, incapacitat manifesta per identificar i expressar les pròpies emocions (i, de retruc, d'entendre les dels altres). Aquesta anomalia té una arrel orgànica, una glàndula cerebral de la grandària del fruit sec del títol. Per a la mare soltera, el noi és una aposta arriscada. Per a l’àvia, un monstre, però un monstre adorable. Com en una tragèdia grega on l’infortuni sembla orquestrat des de sempre, en Seon es queda totalment sol (ja n’estava a l’escola, on era el «rar») la nit gèlida en què un pertorbat agredeix greument la mare i l’àvia només perquè havia decidit, abans de suïcidar-se, segar la vida de tothom amb qui es topés somrient. I tot s’esdevé sota la mirada impertèrrita i passiva del jove. Ajudat per dos adults d’àmbits diferents que irrompen en la seva vida, no serà fins que conegui en Gon, un inadaptat incontrolat ple de ràbia i alhora fràgil, que en Seon comença a experimentar c...

Incomprensible, i ara sé que imperdonable, que qui signa aquestes línies no hagués llegit mai Jack London. I amb  La crida del bosc  s’hi estrena amb el llistó ben alt. La definició de clàssic encaixa a la perfecció dins dels paràmetres d’aquest immens llibret. S’hi explica la història d’un gos, Buck, segrestat per les seves qualitats físiques per arrossegar trineus a Alaska en plena febre d’or. El mestratge de London, a banda d’aconseguir que el lector se submergeixi en la monumentalitat del paisatge des de la perspectiva d’una bèstia, es demostra il·lustrant un viatge iniciàtic particularíssim. En Buck, arrencat del còmode sud, assimila si us plau per força la llei del garrot humà i de l’ullal animal. Tot seguit creix davant l’adversitat, sovint encarnada per la pitjor de les bèsties, per acabar (re)coneixent qui és en realitat i on li toca ser-hi de debò. El lector es queda literalment sense alè, i tot i la duresa d’alguns passatges difícilment en sortirà traumatitzat, com ...

Ei, pelut, o te'n vas o et foto una hòstia! I deixa de fer el pena, Què et penses, que soc idiota o què? Ferotge. El retorn de Joan Bustos s'ha de llegir -després miraré d'explicar per què-. Però estaria tan bé veure-la! En pel·lícula, potser. En dibuixos animats o còmic, sobretot. Jo l'he llegida així, "veient-la", i n'he gaudit moltíssim i no tinc pas quinze anys. També l'he vist a ell -i no vull dir a en Joan Bustos- sinó al narrador, intel·ligent, irònic i, sobretot, tendre: bona gent! En uns dibuixos animats me'l puc imaginar explicant una història a uns bessons sobre la catifa de la sala d'estar o gratant-se la panxa davant d'un ordinador, posant en boca dels seus personatges paraules com "pringat" o "loser", mentre que ell fa servir expressions com "mitja cerilla" i "sagal", que marquen un evident salt generacional.  La intertextualitat, les al·lusions, literàries i ...

Portada d'en Paco Roca Recull de motius absolutament subjectius. 1.   Perquè té una obra abastable, i des del minut 1 del partit. Afortunadament Dasí no signa pentalogies feixugues que s’esdevenen en modèliques urbanitzacions de Denver (Colorado). Els mateixos títols ja conviden a la lectura i a fullejar-ne el contingut. 2.   Perquè ens situen en l’imaginari la ciutat de València. És fonamental que la imatgeria flueixi. No sols per acabar amb ianquicentrisme del punt anterior, sinó amb el barnacentrisme de la LIJ en la llengua comuna. Això inclou al·lusions a un dels clubs de futbol de la ciutat, al qual felicitem pel recent títol merescudament guanyat. 3.   Perquè els herois que hi apareixen no fan ràbia. Tant en David Badia com la Loly Ferrer... i per descomptat, en Jonathan D. Garcia, tenen virtuts incontestables, però també algun però, i això els humanitza i els fa simpàtics. Dislèxia, petitesa i una vista de talp, que no està malament. 4.  ...

Magnífica cloenda de la trilogia El set no deixa de ser un nombre arbitrari, tot i que proveït d’una càrrega simbòlica. Tres fa curt, deu sona a decàleg... i més enllà, fatiga: d’aquí que ens decantem per oferir NOMÉS set punts forts continguts en aquest miler llarg de pàgines. La lectura dels tres volums ha estat obligatòriament espaiada, per raons d’aparició, i ha estat un enorme i meritori esforç per part de l’autor i de l’equip editorial que hi ha al darrere. La primera ullada que vaig fer a aquesta obra va ser abans de l’edició de Camins de nit , quan era una proposta editorial, potser farà quatre o cinc anys. El manuscrit de la primera part, que vaig rebre inicialment amb la reserva habitual, em va demostrar des dels primers paràgrafs que damunt aquelles pàgines hi planava alguna cosa especial. Tot i l’informe entusiasta que vaig elaborar aleshores, l’obra ha acabat apareixent en una altra editorial. Parlem-ne ja, sense més preàmbuls. 1.   ...