Passa al contingut principal

SET RAONS (NOMÉS?) PER LLEGIR L’OBRA DE VICENT DASÍ, AMB UNA MENCIÓ ESPECIAL PER A “DOC DOGGIE. UNITAT DE MEDICINA ESTRAMBÒTICA”


Portada d'en Paco Roca


Recull de motius absolutament subjectius.
1.  Perquè té una obra abastable, i des del minut 1 del partit.
Afortunadament Dasí no signa pentalogies feixugues que s’esdevenen en modèliques urbanitzacions de Denver (Colorado). Els mateixos títols ja conviden a la lectura i a fullejar-ne el contingut.
2.  Perquè ens situen en l’imaginari la ciutat de València. És fonamental que la imatgeria flueixi. No sols per acabar amb ianquicentrisme del punt anterior, sinó amb el barnacentrisme de la LIJ en la llengua comuna. Això inclou al·lusions a un dels clubs de futbol de la ciutat, al qual felicitem pel recent títol merescudament guanyat.
3.  Perquè els herois que hi apareixen no fan ràbia. Tant en David Badia com la Loly Ferrer... i per descomptat, en Jonathan D. Garcia, tenen virtuts incontestables, però també algun però, i això els humanitza i els fa simpàtics. Dislèxia, petitesa i una vista de talp, que no està malament.
4.  El joc lingüístic sovint present. Com a filòleg, qui signa aquesta entrada valora especialment l’ús solvent d’un estàndard que no és el meu. Però a més cal afegir-hi perles onomàstiques magnífiques, com ara el sobrenom del protagonista de El millor dels 22, o el sobrenom d’un macarra que si la memòria no em falla, apareix a Loly Ferrer... i també a Doc Doggie...: Robert el Rober. M’han encantat picades d’ullet intertextuals com ara que els pacients de la particular psicòloga Alícia Cúper (Alice Cooper no era pas un rocker incombustible nord-americà?) siguin els tocats de l’Ali. O que la D. d’en Jonathan convergeixi, fruit de la ignorància i de la maledicència dels condeixebles, cap a una denominació canina. Bub!
5.  Perquè Doc Doggie. Unitat de medicina estrambòtica ha merescut el Premi Bancaixa. Ignoro el nivell dels altres participants, però sí que n’estic al cas, del meu propi. Amb una història tan suggestiva com la del pediatra resident que atén en la seva primera guàrdia aprenents de monstres, entenc que la meva proposta quedés justament relegada.
6.  Perquè Doc Doggie...està farcit de referències esportives, musicals, cinèfiles, serièfiles... que agermanen els gustos de diverses generacions. Qui va dir que llegir era avorrit?
7.  Perquè Doc Doggie... permetria la inauguració d’un gènere oficiós: la LIJ de crispetes. Impossible no pensar en la traducció cinematogràfica de les vicissituds associades a aquesta unitat de medicina estrambòtica! Si hi ha cap productor de cinema a la sal (si és de sèries, també l’acceptarem), que es manifesti.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

L'EXPEDICIÓ DEL DOCTOR BALMIS, DE MARÍA SOLAR

Tot just avui acabo l’esplèndid L’expedició del doctor Balmis , de María Solar, editat per Bromera. Un llibre que opta al Premi Protagonista Jove i que es llegeix d’una tirada. Mestre Portell en parla dient que es tracta de “Dickens a la gallega”. Jo no m’atreveixo a corroborar-ho, però el que sí que puc afirmar és m’ha agradat molt. La novel·la té un rerefons històric i, afegim-ho també, heroic. En el context de l’Espanya de començaments del segle XIX, on la fam i la malaltia s’acarnissen amb la majoria, els més desafavorits són la canalla. Els orfenats estan plens de nens i nenes abandonats pels pares perquè són fills il·legítims o senzillament perquè no poden ser alimentats. I allà depenen de la caritat i de la manera de fer d’institucions desbordades (ordes religiosos, diputacions) que encara no saben què és un infant. Ho dic en sentit figurat, per descomptat: la infància, com a etapa vital, és un invent recent. I hem passat de la ignorància cruel al consentiment total...Però

NO VENIMOS DEL LATÍN, DE CARME JIMÉNEZ HUERTAS

Confesso que en una primera instància, com a romanista, no em podia mirar un títol així sinó amb una certa condescendència. L’agosarament del text, ja des de bon començament, em va engrescar a la lectura, convençut que acabaria descobrint on trontollava l’entramat. Doncs no. A la llum d’unes poques afirmacions, incontestables de tan lúcides, vaig veure com se sacsejaven un seguit de creences inalterables i inqüestionades ja des de l’època llunyana en què freqüentàvem l’Aula Magna de la sacrosanta Facultat de Filologia. Sempre havíem cregut en el dogma que el llatí que els romans van estendre per l’Imperi es va corrompre,  tot cedint el pas al llatí vulgar. Un llatí vulgar que al seu torn es fragmentaria en diverses parles, gràcies a l’acció del substrat i del superestrat i amb la correcció del grau de romanització inicial i del poder polític final. I tot això amanit amb la mediatització del poder terrenal de l’Església. Però una via d’aigua enorme apareix en aquest sòlid buc c

A BOCA DE CANÓ, DE MANEL ÀLAMO

Els adolescents, lectors o no, poden tenir moltes mancances, però saben distingir les coses autèntiques d'aquelles que no ho són. Per això cal donar-los a tastar de totes totes  A boca de canó,  un llibre que arribarà a la fibra sensible del lector per poc que s'hi acosti. Es tracta d'una història recurrent, que a mi m'ha recordat, salvant les distàncies, dues grans pel·lícules de Clint Eastwood: Million Dollar Baby i Grand Torino, i que segueix l'esquema heroic clàssic. I això no és un retret, sinó una garantia de bon ofici de l'escriptor. Un vell malcarat (o no), fracassat (això sí) pot exercir de pare/mentor i redimir un/a jove abocat a una vida sense nord. Vera és una noia sense pare, amb una mare drogoaddicta, que troba el seu únic consol xutant a porteria. I se'n surt, destrossant el vell tòpic que les noies no saben jugar a futbol. La seva vida, i la d'un entrenador sobrevingut, una vella glòria del València malbaratada, faran un tomb decisiu q