Un trident que no marca gols. Tampoc no ens en calen Dijous passat va ser la presentació de Paraules de Júlia a la llibreria Maresme de Mataró. Hi va oficiar en Josep Garcia com a mestre de cerimònies, i en Joan Casanovas va parlar fins fer-nos contenir la respiració. Als vincles d’amistat amb tots dos calia afegir les qualitats objectives d’un i d’altre: dicció dramàtica del primer, anàlisi profunda i amena del segon. En primer lloc Casanovas va fer esment del pacte ficcional que suposa assumir la veu d’una adolescent, l’Helena, que al seu torn assumeix la veu d’una altra, callada per una raó de pes. Raó que no va desvelar, inaugurant el cúmul de motius per llegir la novel·la. Enllaçant amb això, tot seguit va passar a parlar de les paraules, la tria de les quals no és innocent ni tampoc immotivada (tant a ell com a mi ens pesa la formació com a filòlegs). Parlar (o callar, arribat el cas) és un acte connotat, ja des del moment que algú tria un nom per a algú altre.
Llegir, escriure, tafanejar, encara que no sàpiga com ni en quin ordre cal fer-ho...Reflexió i una miqueta d'autobombo, per què no?