Amb La Barcelona inquietant... , Joan de Déu Prats fa una incursió en un gènere que coqueteja alhora amb la ficció i la no-ficció. Què hi ha de veritat en les històries que t’expliquen confidencialment, associades a una geografia concreta? Aquelles que tal vegada t’han arribat per dues o tres vies diferents, amb versions contrastades? Aquest és un recull ameníssim de llegendes (urbanes o no), de tradicions i d’històries amb el denominador comú de deixar un tel d’intranquil·litat en l’oient (perdó: en aquest cas, lector). Però es tracta d’una inquietud (conscientment no s'arriba al terror anunciat al títol) nostrada i propera, que contrasta amb la imatge lluminosa i tourist friendly de la Barcelona actual. El cap i casal també té racons foscos que cal conèixer i que bé mereixen que els dediquem una mirada furtiva. Com per exemple els mil set-cents quilòmetres de clavegueres. O alguna casa dels horrors que no té res a envejar a altres fantasies gòtiques i nòrdiques. La l
Llegir, escriure, tafanejar, encara que no sàpiga com ni en quin ordre cal fer-ho...Reflexió i una miqueta d'autobombo, per què no?