Amb La Barcelona inquietant..., Joan de Déu Prats fa una incursió en un gènere que coqueteja alhora amb la ficció i la no-ficció. Què hi ha de veritat en les històries que t’expliquen confidencialment, associades a una geografia concreta? Aquelles que tal vegada t’han arribat per dues o tres vies diferents, amb versions contrastades? Aquest és un recull ameníssim de llegendes (urbanes o no), de tradicions i d’històries amb el denominador comú de deixar un tel d’intranquil·litat en l’oient (perdó: en aquest cas, lector).
Però es tracta d’una inquietud (conscientment no s'arriba al terror anunciat al títol) nostrada i propera, que contrasta amb la imatge lluminosa i tourist friendly de la Barcelona actual. El cap i casal també té racons foscos que cal conèixer i que bé mereixen que els dediquem una mirada furtiva. Com per exemple els mil set-cents quilòmetres de clavegueres. O alguna casa dels horrors que no té res a envejar a altres fantasies gòtiques i nòrdiques. La lectura, àgil, fa pensar en un Costumari català del Barcelonès postmodern. I les il·lustracions de Guillermo Capacés, d'allò més escaients, lògicament no poden ser gravats noucentistes, sinó que s'acosten a l'estètica del còmic i contribueixen eficaçment a aquesta atmosfera terrorífica.
|
És possible (re)crear una Mercè Rodoreda adolescent versemblant, i que el resultat interessi tant el lector que no la coneix com el que sí (i que, conscientment o no, buscarà entre línies connexions biobibliogràfiques ). Vet aquí, doncs, Paraules, flors i pólvora . Arasa se’n surt amb gran solvència, de l’àrdua tasca de novel·lar la primera joventut de Rodoreda, que culmina amb el compromís polític i cultural, si és que cal dissociar-los. De la mà de la imaginació de l’autora (documentada, sí, però fruit de la seva creativitat), coneixem i ens creiem una Merceneta de ca seva, que es debat entre el record de l’avi i l’agraïment a l’oncle americano. També som testimonis de l’atracció per un adroguer tortosí, implicat en una xarxa tan clandestina com necessària. En acabat, descobrim que aquest personatge és fictici. L’aposta immersiva d’Arasa en aquest joc entre versemblança i biografia, però, encara va més lluny, tot afegint-hi elements tan interessants com una primera narració lit
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada