Amb La Barcelona inquietant..., Joan de Déu Prats fa una incursió en un gènere que coqueteja alhora amb la ficció i la no-ficció. Què hi ha de veritat en les històries que t’expliquen confidencialment, associades a una geografia concreta? Aquelles que tal vegada t’han arribat per dues o tres vies diferents, amb versions contrastades? Aquest és un recull ameníssim de llegendes (urbanes o no), de tradicions i d’històries amb el denominador comú de deixar un tel d’intranquil·litat en l’oient (perdó: en aquest cas, lector).
Però es tracta d’una inquietud (conscientment no s'arriba al terror anunciat al títol) nostrada i propera, que contrasta amb la imatge lluminosa i tourist friendly de la Barcelona actual. El cap i casal també té racons foscos que cal conèixer i que bé mereixen que els dediquem una mirada furtiva. Com per exemple els mil set-cents quilòmetres de clavegueres. O alguna casa dels horrors que no té res a envejar a altres fantasies gòtiques i nòrdiques. La lectura, àgil, fa pensar en un Costumari català del Barcelonès postmodern. I les il·lustracions de Guillermo Capacés, d'allò més escaients, lògicament no poden ser gravats noucentistes, sinó que s'acosten a l'estètica del còmic i contribueixen eficaçment a aquesta atmosfera terrorífica.
|
Tot just avui acabo l’esplèndid L’expedició del doctor Balmis , de María Solar, editat per Bromera. Un llibre que opta al Premi Protagonista Jove i que es llegeix d’una tirada. Mestre Portell en parla dient que es tracta de “Dickens a la gallega”. Jo no m’atreveixo a corroborar-ho, però el que sí que puc afirmar és m’ha agradat molt. La novel·la té un rerefons històric i, afegim-ho també, heroic. En el context de l’Espanya de començaments del segle XIX, on la fam i la malaltia s’acarnissen amb la majoria, els més desafavorits són la canalla. Els orfenats estan plens de nens i nenes abandonats pels pares perquè són fills il·legítims o senzillament perquè no poden ser alimentats. I allà depenen de la caritat i de la manera de fer d’institucions desbordades (ordes religiosos, diputacions) que encara no saben què és un infant. Ho dic en sentit figurat, per descomptat: la infància, com a etapa vital, és un invent recent. I hem passat de la ignorància cruel al consentiment total...Però
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada