Il·lustracions de Rubén Bravo 1. Em dic Lluc i diuen que sóc un animal. Bé, no m'agradaria que us penséssiu que tinc banyes o ales, o que sóc pelut o alguna cosa així. M'ho han dit tantes, tantes vegades, que al final se m'ha quedat gravat. Però sóc un nen, eh? -Lluc, no siguis animal!—tothom em crida. I també: -Però que n'ets, de bèstia, Lluc! Quan dic tothom, gairebé sempre són els adults. De vegades no m'ho diuen a mi, sinó a la meva mare, i la pobra s'atabala una mica. O com ella diu, s' estressa . -Raquel, el teu fill és un salvatge! La Raquel és la mare, i jo, vaja, ja ho veieu: animal, bèstia, salvatge. No dec caure bé a la gent, sobretot als grans. I llavors la mare em crida: -Lluc! Ja prou! “Ja prou!” vol dir que pari d'una vegada, sigui el que sigui. Que ho deixi estar i punt! Ho veieu? Si jo mateix m’acabo esverant i tot! Quan la mare em diu això sempre m'enxampa enmig de coses entretingudes, emo...
Llegir, escriure, tafanejar, encara que no sàpiga com ni en quin ordre cal fer-ho...Reflexió i una miqueta d'autobombo, per què no?