Passa al contingut principal

"LA MARE BUSCA PETONS", UN NOU PROJECTE DE NARRATIVA INFANTIL. PRIMER CAPÍTOL

Il·lustracions de Rubén Bravo
1.

Em dic Lluc i diuen que sóc un animal. Bé, no m'agradaria que us penséssiu que tinc banyes o ales, o que sóc pelut o alguna cosa així. M'ho han dit tantes, tantes vegades, que al final se m'ha quedat gravat. Però sóc un nen, eh?

-Lluc, no siguis animal!—tothom em crida. I també: -Però que n'ets, de bèstia, Lluc!

Quan dic tothom, gairebé sempre són els adults.

De vegades no m'ho diuen a mi, sinó a la meva mare, i la pobra s'atabala una mica. O com ella diu, s'estressa. -Raquel, el teu fill és un salvatge!

La Raquel és la mare, i jo, vaja, ja ho veieu: animal, bèstia, salvatge. No dec caure bé a la gent, sobretot als grans. I llavors la mare em crida:

-Lluc! Ja prou!

“Ja prou!” vol dir que pari d'una vegada, sigui el que sigui. Que ho deixi estar i punt!

Ho veieu? Si jo mateix m’acabo esverant i tot!

Quan la mare em diu això sempre m'enxampa enmig de coses entretingudes, emocionants, vaja, que molen molt però que a la gent els semblen una mica, ja us ho podeu imaginar, salvatges.


4

Em jugo el que vulgueu que us estareu preguntant què faig jo per posar nerviosos als mestres, als veïns, a la gent que passa pel carrer. I també a la meva mare, és clar. Oi que us agradaria saber-ho?

Fixeu-vos que en la llista dels qui protesten no hi ha nens. Això és perquè jo m'atreveixo amb tot el que els xavals de nou anys, gairebé deu, voldrien fer. Per això m'emporto totes les bronques del món.

Faig l'equilibrista en les branques dels arbres més alts, per exemple. Xipollejo amb força en els bassals perquè esquitxi ben amunt, ben amunt. Quan em cau una joguina a les mans, no puc evitar-ho: l'he de desmuntar. I no és per destrossar-la, no, sinó perquè sóc molt, molt curiós, i vull entendre com funciona. El problema d'això últim és que de vegades em sobren peces, i quan la joguina no és meva, sobretot, es repeteix la mateixa cançó. -Però que bèstia que ets, Lluc!

La Llúcia, la meva mestra, va recomanar a la mare que em dugués a ca una senyora amb ulleres que té un títol emmarcat. Crec que es diu senyora Psicòloga, per si en voleu més detalls, però jo li dic senyora Ulleres perquè en té unes amb una muntura de coloraines.

La senyora Ulleres em va fer tot de preguntes, vaja, com si fos una entrevista de la tele. I sabeu què? Li va dir a la mare que, com que jo tenia massa energia (com si fos una pila alcalina d’aquelles), que m’apuntés a futbol. I per això, au, vinga, a xutar a totes hores.


5

El cert és, que quan estàs cansat, se t’acaben les piles. I ja no rebo tantes bronques.

Però com que tothom s’havia acostumat al Lluc salvatge de què us he parlat, em continuen dient tot allò d’animal, bèstia etcètera.

Em fa pena que la gent pensi de vegades que sóc un nen dolent, perquè això no és veritat. Mai he trencat alguna cosa així perquè sí, ni maltracto animals. Tampoc m'he pegat amb ningú. Però si en el pati de l'escola un ganàpia es fica amb un nen més petit, deixo el futbol i m'hi poso al mig. Llavors sí que reapareix el Lluc salvatge. -Uahhh!

O alguna cosa així. Perquè vés a saber com s'escriu un crit.

I s’acaba el problema. Els ganàpies fugen amb la cua entre les cames, com gossets. Res a fer amb una fera ferotge com jo, doncs. I sempre convido el petit a jugar perquè se li passi l’ensurt i perquè vegi que en el fons sóc maco. O potser no tan en el fons.

Però l’única opinió que de debò m’importa és la de la mare. Em faria molta pena que la pobra es pensés que xisclo i em poso així perquè sóc dolent. O que vosaltres mateixos us en féssiu una idea equivocada de mi.


Ah, i me n'oblidava: la mare és la persona que més m'estimo en el món. Una mica així com un milió de milions d'euros. O més, ara que hi ha la crisi.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

L'EXPEDICIÓ DEL DOCTOR BALMIS, DE MARÍA SOLAR

Tot just avui acabo l’esplèndid L’expedició del doctor Balmis , de María Solar, editat per Bromera. Un llibre que opta al Premi Protagonista Jove i que es llegeix d’una tirada. Mestre Portell en parla dient que es tracta de “Dickens a la gallega”. Jo no m’atreveixo a corroborar-ho, però el que sí que puc afirmar és m’ha agradat molt. La novel·la té un rerefons històric i, afegim-ho també, heroic. En el context de l’Espanya de començaments del segle XIX, on la fam i la malaltia s’acarnissen amb la majoria, els més desafavorits són la canalla. Els orfenats estan plens de nens i nenes abandonats pels pares perquè són fills il·legítims o senzillament perquè no poden ser alimentats. I allà depenen de la caritat i de la manera de fer d’institucions desbordades (ordes religiosos, diputacions) que encara no saben què és un infant. Ho dic en sentit figurat, per descomptat: la infància, com a etapa vital, és un invent recent. I hem passat de la ignorància cruel al consentiment total...Però

NO VENIMOS DEL LATÍN, DE CARME JIMÉNEZ HUERTAS

Confesso que en una primera instància, com a romanista, no em podia mirar un títol així sinó amb una certa condescendència. L’agosarament del text, ja des de bon començament, em va engrescar a la lectura, convençut que acabaria descobrint on trontollava l’entramat. Doncs no. A la llum d’unes poques afirmacions, incontestables de tan lúcides, vaig veure com se sacsejaven un seguit de creences inalterables i inqüestionades ja des de l’època llunyana en què freqüentàvem l’Aula Magna de la sacrosanta Facultat de Filologia. Sempre havíem cregut en el dogma que el llatí que els romans van estendre per l’Imperi es va corrompre,  tot cedint el pas al llatí vulgar. Un llatí vulgar que al seu torn es fragmentaria en diverses parles, gràcies a l’acció del substrat i del superestrat i amb la correcció del grau de romanització inicial i del poder polític final. I tot això amanit amb la mediatització del poder terrenal de l’Església. Però una via d’aigua enorme apareix en aquest sòlid buc c

A BOCA DE CANÓ, DE MANEL ÀLAMO

Els adolescents, lectors o no, poden tenir moltes mancances, però saben distingir les coses autèntiques d'aquelles que no ho són. Per això cal donar-los a tastar de totes totes  A boca de canó,  un llibre que arribarà a la fibra sensible del lector per poc que s'hi acosti. Es tracta d'una història recurrent, que a mi m'ha recordat, salvant les distàncies, dues grans pel·lícules de Clint Eastwood: Million Dollar Baby i Grand Torino, i que segueix l'esquema heroic clàssic. I això no és un retret, sinó una garantia de bon ofici de l'escriptor. Un vell malcarat (o no), fracassat (això sí) pot exercir de pare/mentor i redimir un/a jove abocat a una vida sense nord. Vera és una noia sense pare, amb una mare drogoaddicta, que troba el seu únic consol xutant a porteria. I se'n surt, destrossant el vell tòpic que les noies no saben jugar a futbol. La seva vida, i la d'un entrenador sobrevingut, una vella glòria del València malbaratada, faran un tomb decisiu q