Salta al contingut principal

"LA MARE BUSCA PETONS", UN NOU PROJECTE DE NARRATIVA INFANTIL. PRIMER CAPÍTOL

Il·lustracions de Rubén Bravo
1.

Em dic Lluc i diuen que sóc un animal. Bé, no m'agradaria que us penséssiu que tinc banyes o ales, o que sóc pelut o alguna cosa així. M'ho han dit tantes, tantes vegades, que al final se m'ha quedat gravat. Però sóc un nen, eh?

-Lluc, no siguis animal!—tothom em crida. I també: -Però que n'ets, de bèstia, Lluc!

Quan dic tothom, gairebé sempre són els adults.

De vegades no m'ho diuen a mi, sinó a la meva mare, i la pobra s'atabala una mica. O com ella diu, s'estressa. -Raquel, el teu fill és un salvatge!

La Raquel és la mare, i jo, vaja, ja ho veieu: animal, bèstia, salvatge. No dec caure bé a la gent, sobretot als grans. I llavors la mare em crida:

-Lluc! Ja prou!

“Ja prou!” vol dir que pari d'una vegada, sigui el que sigui. Que ho deixi estar i punt!

Ho veieu? Si jo mateix m’acabo esverant i tot!

Quan la mare em diu això sempre m'enxampa enmig de coses entretingudes, emocionants, vaja, que molen molt però que a la gent els semblen una mica, ja us ho podeu imaginar, salvatges.


4

Em jugo el que vulgueu que us estareu preguntant què faig jo per posar nerviosos als mestres, als veïns, a la gent que passa pel carrer. I també a la meva mare, és clar. Oi que us agradaria saber-ho?

Fixeu-vos que en la llista dels qui protesten no hi ha nens. Això és perquè jo m'atreveixo amb tot el que els xavals de nou anys, gairebé deu, voldrien fer. Per això m'emporto totes les bronques del món.

Faig l'equilibrista en les branques dels arbres més alts, per exemple. Xipollejo amb força en els bassals perquè esquitxi ben amunt, ben amunt. Quan em cau una joguina a les mans, no puc evitar-ho: l'he de desmuntar. I no és per destrossar-la, no, sinó perquè sóc molt, molt curiós, i vull entendre com funciona. El problema d'això últim és que de vegades em sobren peces, i quan la joguina no és meva, sobretot, es repeteix la mateixa cançó. -Però que bèstia que ets, Lluc!

La Llúcia, la meva mestra, va recomanar a la mare que em dugués a ca una senyora amb ulleres que té un títol emmarcat. Crec que es diu senyora Psicòloga, per si en voleu més detalls, però jo li dic senyora Ulleres perquè en té unes amb una muntura de coloraines.

La senyora Ulleres em va fer tot de preguntes, vaja, com si fos una entrevista de la tele. I sabeu què? Li va dir a la mare que, com que jo tenia massa energia (com si fos una pila alcalina d’aquelles), que m’apuntés a futbol. I per això, au, vinga, a xutar a totes hores.


5

El cert és, que quan estàs cansat, se t’acaben les piles. I ja no rebo tantes bronques.

Però com que tothom s’havia acostumat al Lluc salvatge de què us he parlat, em continuen dient tot allò d’animal, bèstia etcètera.

Em fa pena que la gent pensi de vegades que sóc un nen dolent, perquè això no és veritat. Mai he trencat alguna cosa així perquè sí, ni maltracto animals. Tampoc m'he pegat amb ningú. Però si en el pati de l'escola un ganàpia es fica amb un nen més petit, deixo el futbol i m'hi poso al mig. Llavors sí que reapareix el Lluc salvatge. -Uahhh!

O alguna cosa així. Perquè vés a saber com s'escriu un crit.

I s’acaba el problema. Els ganàpies fugen amb la cua entre les cames, com gossets. Res a fer amb una fera ferotge com jo, doncs. I sempre convido el petit a jugar perquè se li passi l’ensurt i perquè vegi que en el fons sóc maco. O potser no tan en el fons.

Però l’única opinió que de debò m’importa és la de la mare. Em faria molta pena que la pobra es pensés que xisclo i em poso així perquè sóc dolent. O que vosaltres mateixos us en féssiu una idea equivocada de mi.


Ah, i me n'oblidava: la mare és la persona que més m'estimo en el món. Una mica així com un milió de milions d'euros. O més, ara que hi ha la crisi.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

NAÏM I ELS ULLS MULTICOLORS, DE JORDI FOLCK

SET RAONS PER LLEGIR NAÏM I ELS ULLS MULTICOLORS , DE JORDI FOLCK El set ens sembla una xifra atractiva. És un nombre primer. El set del grup artístic Dau al Set. Les anomenades set meravelles del món antic... Llegir continuarà una experiència única i intransferible, sortosament fora de l’abast de la IA (que segurament tindrà molt d’artificial i ben poc d’intel·ligència). I per últim, no és el mateix alimentar-se que degustar, ni mirar que admirar, ni escoltar que sentir . Enunciades, doncs les coordenades (el nombre 7, llegir, sentir), passem a glossar què fa que aquest llibre no passi desapercebut. 1.    Els temes tractats. La discapacitat (o si se’ns permet, l’altercapacitat, que té molt de capacitat i no gaire de dis- ), el valor de l’amistat i de la família, la resiliència (que es tradueix a no abaixar els braços davant de l’adversitat), la reivindicació de l’esforç i de la creativitat per superar la grisor del món que ens envolta. 2.    La magnit...

PARAULES , FLORS I PÓLVORA, DE CINTA ARASA

  És possible (re)crear una Mercè Rodoreda adolescent versemblant, i que el resultat interessi tant el lector que no la coneix com el que sí (i que, conscientment o no, buscarà entre línies connexions  biobibliogràfiques ). Vet aquí, doncs,  Paraules, flors i pólvora . Arasa se’n surt amb gran solvència, de l’àrdua tasca de novel·lar la primera joventut de Rodoreda, que culmina amb el compromís polític i cultural, si és que cal dissociar-los. De la mà de la imaginació de l’autora (documentada, sí, però fruit de la seva creativitat), coneixem i ens creiem una Merceneta de ca seva, que es debat entre el record de l’avi i l’agraïment a l’oncle  americano.  També som testimonis de l’atracció per un adroguer tortosí, implicat en una xarxa tan clandestina com necessària. En acabat, descobrim que aquest personatge és fictici. L’aposta immersiva d’Arasa en aquest joc entre versemblança i biografia, però, encara va més lluny, tot afegint-hi elements tan interessants...

A BOCA DE CANÓ, DE MANEL ÀLAMO

Els adolescents, lectors o no, poden tenir moltes mancances, però saben distingir les coses autèntiques d'aquelles que no ho són. Per això cal donar-los a tastar de totes totes  A boca de canó,  un llibre que arribarà a la fibra sensible del lector per poc que s'hi acosti. Es tracta d'una història recurrent, que a mi m'ha recordat, salvant les distàncies, dues grans pel·lícules de Clint Eastwood: Million Dollar Baby i Grand Torino, i que segueix l'esquema heroic clàssic. I això no és un retret, sinó una garantia de bon ofici de l'escriptor. Un vell malcarat (o no), fracassat (això sí) pot exercir de pare/mentor i redimir un/a jove abocat a una vida sense nord. Vera és una noia sense pare, amb una mare drogoaddicta, que troba el seu únic consol xutant a porteria. I se'n surt, destrossant el vell tòpic que les noies no saben jugar a futbol. La seva vida, i la d'un entrenador sobrevingut, una vella glòria del València malbaratada, faran un tomb decisiu q...