Passa al contingut principal

Entrades

LES ESFERES DEL TEMPS, DE RUBÈN MONTAÑÀ

  De Montañá, en coneixíem  El bolígraf de Higgs  i hi havíem xalat. Però  Les esferes del temps  porta el lector literalment cap a altres dimensions. Com l’estructura del relat heroic demana, en Domènec és un noi orfe que duu una vida trista i plena de penalitats: és l’única raresa de veritat en un circ ambulant tronat que arriba a la Barcelona de l’Exposició Universal de 1888. S’hi guanya la vida gràcies al dubtós mèrit de tenir el cos cobert d’espantoses cicatrius, producte d’un passat que se li ha esborrat de la memòria. El dissortat noi descobreix de manera simultània que el seu destí està lligat al del poderosíssim i malvat Basilisc, i que ell mateix té un poder capaç de plantar-li cara. Sense pensar-s’hi gaire, en Domènec passa a formar part d’una mena d’X-Men nostrats, d’un passat que barreja història real, història alternativa i sobretot una fantasia i una acció desbordants, on trobem ciència del segle XIX, l’Atlàntida, i l’eterna lluita del bé contra el mal. Una història amb
Entrades recents

BEN, DE CARE SANTOS

  L’última novel·la que hem llegit de Care Santos ens ha deixat estabornits ja des de la primera campana, i no sols per la portada, on apareix un boxejador. Construïda com un  flashback  gegant (que a més desvela una enorme sorpresa final), al llarg de les gairebé tres-centes pàgines que dura el lector esdevé un veritable espàrring, tal vegada per ficar-se en la pell d’en Ben, a qui coneixem precisament el dia que l’enterren. El noi que mai no riu, que es descriu, de manera tan apressada i exacta com cruel (pàgina 183) com a «Ben González Garcia. Fill d’un violador, orfe de mare. Sense família. Nivell d’estudis: burro. Idiomes: el meu i amb faltes d’ortografia. Addicte als ossets de regalèssia. Sé pegar i encaixar. Sempre guanyo al pòquer.» Una història que defuig l’èpica, massa trivial i habitual, i que s’instal·la en la tragèdia grega, ambientada ben a prop, amb personatges i diàlegs creïbles, brutals i que genera catarsi ja des del primer  round : «Creus que series capaç de matar un

COM CUINAR UN MENÚ LECTOR PER A L'ESO?

  El punt de partida és que no hi ha receptes infal·libles. Però el que sí que ens ha funcionat, de vegades, ha estat tenir en compte aquests paràmetres: 1. Òbviament, conèixer de primera mà el producte i oferir-ne el que considerem millor. Les crítiques que Faristol publica cada dilluns són un bon referent perquè el/la professor llegeixi i també perquè els posi a taula. 2. A banda de qualitat, ha d'haver-hi varietat: de gèneres, de dificultat lectora, de temàtiques, de producció de Km 0 (com hem llegit alguna vegada) però també de llibre traduït... 3. Elaborar un llistat per al curs. Demanar als/les alumnes que busquin quins llibres els podrien agradar més: no sols pel tema que tracten o per l'autor/a, sinó també (no cal menystenir altres variables) per la llargada o pel preu. 4. Esgarrapar una estona fixa, relaxada, per llegir a l'aula. Trenta minuts setmanals, per exemple. El docent, arribat el cas, també s'hi pot posar. 5. Permetre (o estimular) l'intercanvi, no

PROHIBIT NÉIXER, DE TREVOR NOAH

  No sabíem res del  showman  sud-africà Trevor Noah, ni de la particularíssima (i absurda) taxonomia imposada per l’ apartheid  sobre la majoria dels ciutadans. Havíem sentit a parlar, això sí, dels límits de l’humor i sentíem un rebuig frontal per la tirania del que és políticament correcte. Amb tot el dret del món, pel fet de ser  persona de color  (que, com veurem, no és el mateix que ser  negre ), en Noah se’n fum de la pobresa viscuda, de la ridiculesa de les etiquetes, de la rigidesa dels marcs mentals vigents (abans i ara). I ho fa de la millor, o tal vegada de l'única, manera possible: trenant anècdotes hilarants viscudes en primera persona. Des de baixar en marxa d’un microbús a fer creure a la besàvia cega que és un esperit (total, només s’havia fet caca), l’entremaliat d’en Trevor (a qui els familiars anomenen  Terror ) aconsegueix sobreposar-se al règim gràcies a la determinació de la mare i a la seva pròpia convicció, la mateixa que el va dur a la ràdio i a la televis

ACQUA ALTA, DE CINTA ARASA

  Acqua alta  és el terme que fan servir els venecians quan l’aigua, omnipresent, arriba a nivells que entorpeixen o fan perillar l’activitat i la seguretat humanes. I també és el títol del darrer llibre de Cinta Arasa. La Lauretta, una Greta Thunberg meridional i hiperactiva, està determinada a salvar Venècia, com a primer pas per recuperar un temps passat més humà i com a metàfora del món: salvar la ciutat significa salvar el planeta. Per donar suport a la seva tossuderia sistemàtica, la nena ha sabut envoltar-se d’un seguit de persones dels més diversos àmbits i capacitats, que reaprenen si us plau per força la importància de la col·laboració. I més encara si la causa s’ho val. El primer, l’avi rellotger, que havia estat capaç d'intuir quan la ciutat que tant s’estimen havia de patir inundacions. El to, dinàmic, imaginatiu i en ocasions un pèl esbojarrat, per què no, ens recorda Rodari. També ens hi fan pensar el nom dels personatges, les seves dèries i el vessant ideològic. Tot