No sé on vaig llegir que publicar un llibre de poesia i pretendre fer-s'hi famós és tan difícil com llençar un pètal al buit i esperar-ne l'eco. Malgrat tot, se m'acudeixen mil raons per continuar lluitant per aquest eco tan improbable i tan irracional. Però què seria de nosaltres sense les petites bogeries com aquesta? L'amor per les paraules, el repte de la concisió, el transcriure un punt de vista únic, el fet de voler-lo compartir...podrien explicar l'inexplicable. L'amic Joan en sap un niu, de tot això. Sereu capaços de la transgressió que suposa travessar cap a l'altre costat del mirall , com una Alícia que frisa pel país de les meravelles?
Llegir, escriure, tafanejar, encara que no sàpiga com ni en quin ordre cal fer-ho...Reflexió i una miqueta d'autobombo, per què no?