És possible (re)crear una Mercè Rodoreda adolescent versemblant, i que el resultat interessi tant el lector que no la coneix com el que sí (i que, conscientment o no, buscarà entre línies connexions biobibliogràfiques). Vet aquí, doncs, Paraules, flors i pólvora. Arasa se’n surt amb gran solvència, de l’àrdua tasca de novel·lar la primera joventut de Rodoreda, que culmina amb el compromís polític i cultural, si és que cal dissociar-los. De la mà de la imaginació de l’autora (documentada, sí, però fruit de la seva creativitat), coneixem i ens creiem una Merceneta de ca seva, que es debat entre el record de l’avi i l’agraïment a l’oncle americano. També som testimonis de l’atracció per un adroguer tortosí, implicat en una xarxa tan clandestina com necessària. En acabat, descobrim que aquest personatge és fictici.
L’aposta immersiva d’Arasa en aquest joc entre versemblança i biografia, però, encara va més lluny, tot afegint-hi elements tan interessants com una primera narració literària de la jove, apòcrifa i creïble, i el dotar de vida real un personatge de conte: la Serafina (àlies Zerafina). Una constatació més que ens recorda que malauradament la història es repeteix: les reivindicacions del petit cenacle on la Merceneta menestral s’insereix no han perdut vigència. Com si no s’haguessin escolat noranta-set anys, una guerra incivil, una repressió intermitent... El mateix títol resumeix a la perfecció les vivències de Rodoreda: les paraules que bullen dins del seu cap, les flors que la fan sentir viva i la pólvora de la remor de sabres.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada