Passa al contingut principal

PRESENTACIÓ DE "PARAULES DE JÚLIA"

Un trident que no marca gols. Tampoc no ens en calen

Dijous passat va ser la presentació de Paraules de Júlia a la llibreria Maresme de Mataró. Hi va oficiar en Josep Garcia com a mestre de cerimònies, i en Joan Casanovas va parlar fins fer-nos contenir la respiració. Als vincles d’amistat amb tots dos calia afegir les qualitats objectives d’un i d’altre: dicció dramàtica del primer, anàlisi profunda i amena del segon.

En primer lloc Casanovas va fer esment del pacte ficcional que suposa assumir la veu d’una adolescent, l’Helena, que al seu torn assumeix la veu d’una altra, callada per una raó de pes. Raó que no va desvelar, inaugurant el cúmul de motius per llegir la novel·la.

Enllaçant amb això, tot seguit va passar a parlar de les paraules, la tria de les quals no és innocent ni tampoc immotivada (tant a ell com a mi ens pesa la formació com a filòlegs). Parlar (o callar, arribat el cas) és un acte connotat, ja des del moment que algú tria un nom per a algú altre.

Tot seguit va incidir, amb èmfasi especial reblat pel dramatisme d’en Josep Garcia, en desvelar algunes de les referències literàries dins de la trama. Algunes evidents, d’altres no tant.

Després de comentar l’estructura del relat, va fer esment de les crítiques que ha rebut fins al moment. El resultat? Doncs pel que he pogut comprovar, un interès per part dels assistents per submergir-se en la lectura que va més enllà de l’estima que puguin sentir per l’autor.

Va ser extremadament original equiparar el tast d’un vi, real i tangible, que va obrir a davant del públic, al d’un llibre: cap crítica, per motivada que estigui, s’equipara a passar-ne les pàgines.


Va ser emotiu, per acabar, retrobar en la presentació professors meus i companys d’escola que feia anys i panys que no veia.
Etiquetes de comentaris:

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

L'EXPEDICIÓ DEL DOCTOR BALMIS, DE MARÍA SOLAR

Tot just avui acabo l’esplèndid L’expedició del doctor Balmis , de María Solar, editat per Bromera. Un llibre que opta al Premi Protagonista Jove i que es llegeix d’una tirada. Mestre Portell en parla dient que es tracta de “Dickens a la gallega”. Jo no m’atreveixo a corroborar-ho, però el que sí que puc afirmar és m’ha agradat molt. La novel·la té un rerefons històric i, afegim-ho també, heroic. En el context de l’Espanya de començaments del segle XIX, on la fam i la malaltia s’acarnissen amb la majoria, els més desafavorits són la canalla. Els orfenats estan plens de nens i nenes abandonats pels pares perquè són fills il·legítims o senzillament perquè no poden ser alimentats. I allà depenen de la caritat i de la manera de fer d’institucions desbordades (ordes religiosos, diputacions) que encara no saben què és un infant. Ho dic en sentit figurat, per descomptat: la infància, com a etapa vital, és un invent recent. I hem passat de la ignorància cruel al consentiment total...Però
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

LA NIT DE LA PAPALLONA, DE MARGARIDA ARITZETA

El premi Barcanova de literatura juvenil 2013 és una història duríssima. La M inicia un procés de metamorfosi, enfrontada al món tot buscant-hi un lloc, fregant la malaltia mental. Als seus somnis d'esdevenir música, s'hi suma l'amor, ambivalent i encarnat per un noi de la seva edat i per un misteriós veterà de guerra balcànic. La clau de volta serà una nit d'excessos, comiat de l'estiu i tal vegada de la vida tal com la M i els seus acòlits la concebien abans d'un fet terrible i confús. La història, plena de sordidesa, abandó, incomprensió, rebel·lia amb causa (o no), nihilisme... no future , en definitiva, no deixa de ser un intent de respondre a la pregunta bàsica: qui sóc jo? La nit de la papallona és una novel·la difícil, tant pel que diu per com ho diu, gens amable i que ofereix poques esperances. No cal enganyar els joves amb mons de llaminadura presidits per un simpàtic ratolinet d'obscures intencions, però segurament hi ha un terme mig.
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

PARAULES , FLORS I PÓLVORA, DE CINTA ARASA

  És possible (re)crear una Mercè Rodoreda adolescent versemblant, i que el resultat interessi tant el lector que no la coneix com el que sí (i que, conscientment o no, buscarà entre línies connexions  biobibliogràfiques ). Vet aquí, doncs,  Paraules, flors i pólvora . Arasa se’n surt amb gran solvència, de l’àrdua tasca de novel·lar la primera joventut de Rodoreda, que culmina amb el compromís polític i cultural, si és que cal dissociar-los. De la mà de la imaginació de l’autora (documentada, sí, però fruit de la seva creativitat), coneixem i ens creiem una Merceneta de ca seva, que es debat entre el record de l’avi i l’agraïment a l’oncle  americano.  També som testimonis de l’atracció per un adroguer tortosí, implicat en una xarxa tan clandestina com necessària. En acabat, descobrim que aquest personatge és fictici. L’aposta immersiva d’Arasa en aquest joc entre versemblança i biografia, però, encara va més lluny, tot afegint-hi elements tan interessants com una primera narració lit
Publica un comentari a l'entrada
Més informació