Passa al contingut principal

ACQUA ALTA, DE CINTA ARASA


 Acqua alta és el terme que fan servir els venecians quan l’aigua, omnipresent, arriba a nivells que entorpeixen o fan perillar l’activitat i la seguretat humanes. I també és el títol del darrer llibre de Cinta Arasa. La Lauretta, una Greta Thunberg meridional i hiperactiva, està determinada a salvar Venècia, com a primer pas per recuperar un temps passat més humà i com a metàfora del món: salvar la ciutat significa salvar el planeta. Per donar suport a la seva tossuderia sistemàtica, la nena ha sabut envoltar-se d’un seguit de persones dels més diversos àmbits i capacitats, que reaprenen si us plau per força la importància de la col·laboració. I més encara si la causa s’ho val. El primer, l’avi rellotger, que havia estat capaç d'intuir quan la ciutat que tant s’estimen havia de patir inundacions.

El to, dinàmic, imaginatiu i en ocasions un pèl esbojarrat, per què no, ens recorda Rodari. També ens hi fan pensar el nom dels personatges, les seves dèries i el vessant ideològic. Tot convergeix cap a un desenllaç que, com aclareix convenientment Arasa, fa que el llibre no sigui «una història basada en fets reals. Aquesta és una història real». Les il·lustracions, plenes d’encant i empeltades del dinamisme resolutiu de la trama, en són el complement, indiscernible i ideal.

Enllaç al blog de Mixa, on es parla del llibre, de la seva presentació, a càrrec meu, i on n'apareix el teaser.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

L'EXPEDICIÓ DEL DOCTOR BALMIS, DE MARÍA SOLAR

Tot just avui acabo l’esplèndid L’expedició del doctor Balmis , de María Solar, editat per Bromera. Un llibre que opta al Premi Protagonista Jove i que es llegeix d’una tirada. Mestre Portell en parla dient que es tracta de “Dickens a la gallega”. Jo no m’atreveixo a corroborar-ho, però el que sí que puc afirmar és m’ha agradat molt. La novel·la té un rerefons històric i, afegim-ho també, heroic. En el context de l’Espanya de començaments del segle XIX, on la fam i la malaltia s’acarnissen amb la majoria, els més desafavorits són la canalla. Els orfenats estan plens de nens i nenes abandonats pels pares perquè són fills il·legítims o senzillament perquè no poden ser alimentats. I allà depenen de la caritat i de la manera de fer d’institucions desbordades (ordes religiosos, diputacions) que encara no saben què és un infant. Ho dic en sentit figurat, per descomptat: la infància, com a etapa vital, és un invent recent. I hem passat de la ignorància cruel al consentiment total...Però

A BOCA DE CANÓ, DE MANEL ÀLAMO

Els adolescents, lectors o no, poden tenir moltes mancances, però saben distingir les coses autèntiques d'aquelles que no ho són. Per això cal donar-los a tastar de totes totes  A boca de canó,  un llibre que arribarà a la fibra sensible del lector per poc que s'hi acosti. Es tracta d'una història recurrent, que a mi m'ha recordat, salvant les distàncies, dues grans pel·lícules de Clint Eastwood: Million Dollar Baby i Grand Torino, i que segueix l'esquema heroic clàssic. I això no és un retret, sinó una garantia de bon ofici de l'escriptor. Un vell malcarat (o no), fracassat (això sí) pot exercir de pare/mentor i redimir un/a jove abocat a una vida sense nord. Vera és una noia sense pare, amb una mare drogoaddicta, que troba el seu únic consol xutant a porteria. I se'n surt, destrossant el vell tòpic que les noies no saben jugar a futbol. La seva vida, i la d'un entrenador sobrevingut, una vella glòria del València malbaratada, faran un tomb decisiu q

NO VENIMOS DEL LATÍN, DE CARME JIMÉNEZ HUERTAS

Confesso que en una primera instància, com a romanista, no em podia mirar un títol així sinó amb una certa condescendència. L’agosarament del text, ja des de bon començament, em va engrescar a la lectura, convençut que acabaria descobrint on trontollava l’entramat. Doncs no. A la llum d’unes poques afirmacions, incontestables de tan lúcides, vaig veure com se sacsejaven un seguit de creences inalterables i inqüestionades ja des de l’època llunyana en què freqüentàvem l’Aula Magna de la sacrosanta Facultat de Filologia. Sempre havíem cregut en el dogma que el llatí que els romans van estendre per l’Imperi es va corrompre,  tot cedint el pas al llatí vulgar. Un llatí vulgar que al seu torn es fragmentaria en diverses parles, gràcies a l’acció del substrat i del superestrat i amb la correcció del grau de romanització inicial i del poder polític final. I tot això amanit amb la mediatització del poder terrenal de l’Església. Però una via d’aigua enorme apareix en aquest sòlid buc c