A BOCA DE CANÓ, DE MANEL ÀLAMO

Els adolescents, lectors o no, poden tenir moltes mancances, però saben distingir les coses autèntiques d'aquelles que no ho són. Per això cal donar-los a tastar de totes totes A boca de canó, un llibre que arribarà a la fibra sensible del lector per poc que s'hi acosti. Es tracta d'una història recurrent, que a mi m'ha recordat, salvant les distàncies, dues grans pel·lícules de Clint Eastwood: Million Dollar Baby i Grand Torino, i que segueix l'esquema heroic clàssic. I això no és un retret, sinó una garantia de bon ofici de l'escriptor. Un vell malcarat (o no), fracassat (això sí) pot exercir de pare/mentor i redimir un/a jove abocat a una vida sense nord. Vera és una noia sense pare, amb una mare drogoaddicta, que troba el seu únic consol xutant a porteria. I se'n surt, destrossant el vell tòpic que les noies no saben jugar a futbol. La seva vida, i la d'un entrenador sobrevingut, una vella glòria del València malbaratada, faran un tomb decisiu quan tots dos deixin de tenir llàstima d'ells mateixos. I encara més: quan no se sàpiga ben bé qui adopta a qui. Cal destacar l'habilitat d'Àlamo per parlar de fets terribles sense amagar res i alhora sense burxar-hi, així com per crear situacions i personatges propers i reals que ens fan somriure i que ens aporten tendresa, malgrat tot. Un llibre que mereix atenció i lectors. Un cop aconseguit això, estic convençut que donarà molt de joc a les aules. Que no tot han de ser distopies forànies o cursilades pseudoromàntiques, carai!