No sabíem res del showman sud-africà Trevor Noah, ni de la particularíssima (i absurda) taxonomia imposada per l’apartheid sobre la majoria dels ciutadans. Havíem sentit a parlar, això sí, dels límits de l’humor i sentíem un rebuig frontal per la tirania del que és políticament correcte. Amb tot el dret del món, pel fet de ser persona de color (que, com veurem, no és el mateix que ser negre), en Noah se’n fum de la pobresa viscuda, de la ridiculesa de les etiquetes, de la rigidesa dels marcs mentals vigents (abans i ara). I ho fa de la millor, o tal vegada de l'única, manera possible: trenant anècdotes hilarants viscudes en primera persona.
Des de baixar en marxa d’un microbús a fer creure a la besàvia cega que és un esperit (total, només s’havia fet caca), l’entremaliat d’en Trevor (a qui els familiars anomenen Terror) aconsegueix sobreposar-se al règim gràcies a la determinació de la mare i a la seva pròpia convicció, la mateixa que el va dur a la ràdio i a la televisió dels Estats Units. Els secundaris (família, amics, professors, policies, delinqüents) constitueixen una galeria de personatges per al record. Feia temps que no se m’escapaven riallades tot llegint. Apoteòsic l’episodi en què en Noah, reconegut DJ de gueto, acompanyat dels seus col·legues breakdancers, aconsegueix que el públic blanc, d’allò més ofès, els faci fora a puntades. Tot per un «petit» error onomàstic. Un mèrit inqüestionable del resultat és la magnífica traducció de Núria Artigas, capaç de fer l'autor creïble i alhora proper.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada