Passa al contingut principal

AMETLLA, DE WON-PYUNG SOHN

Tots els adolescents són diferents, però en Seon encara ho és més. Pateix alexitímia, és a dir, incapacitat manifesta per identificar i expressar les pròpies emocions (i, de retruc, d'entendre les dels altres). Aquesta anomalia té una arrel orgànica, una glàndula cerebral de la grandària del fruit sec del títol. Per a la mare soltera, el noi és una aposta arriscada. Per a l’àvia, un monstre, però un monstre adorable.

Com en una tragèdia grega on l’infortuni sembla orquestrat des de sempre, en Seon es queda totalment sol (ja n’estava a l’escola, on era el «rar») la nit gèlida en què un pertorbat agredeix greument la mare i l’àvia només perquè havia decidit, abans de suïcidar-se, segar la vida de tothom amb qui es topés somrient. I tot s’esdevé sota la mirada impertèrrita i passiva del jove. Ajudat per dos adults d’àmbits diferents que irrompen en la seva vida, no serà fins que conegui en Gon, un inadaptat incontrolat ple de ràbia i alhora fràgil, que en Seon comença a experimentar canvis en la seva vida.

La història, duríssima, i alhora explicada per la veu objectivament desapassionada de qui no coneix passions, ens parla de llaços (de sang, afectius) però sobretot de la possibilitat de redempció. El protagonista arriba a patir, i això paradoxalment propicia la seva salvació i que ens en faci partícips. Un llibre bell, impactant, que es llegeix, malgrat la seva càrrega tràgica, sense estridències i també sense alè. El mèrit és de la credibilitat de la veu que narra i també de la feina sense fissures de la traductora, que ens convenç que tot plegat s’esdevé aquí a la vora i no pas a Corea del Sud.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

L'EXPEDICIÓ DEL DOCTOR BALMIS, DE MARÍA SOLAR

Tot just avui acabo l’esplèndid L’expedició del doctor Balmis , de María Solar, editat per Bromera. Un llibre que opta al Premi Protagonista Jove i que es llegeix d’una tirada. Mestre Portell en parla dient que es tracta de “Dickens a la gallega”. Jo no m’atreveixo a corroborar-ho, però el que sí que puc afirmar és m’ha agradat molt. La novel·la té un rerefons històric i, afegim-ho també, heroic. En el context de l’Espanya de començaments del segle XIX, on la fam i la malaltia s’acarnissen amb la majoria, els més desafavorits són la canalla. Els orfenats estan plens de nens i nenes abandonats pels pares perquè són fills il·legítims o senzillament perquè no poden ser alimentats. I allà depenen de la caritat i de la manera de fer d’institucions desbordades (ordes religiosos, diputacions) que encara no saben què és un infant. Ho dic en sentit figurat, per descomptat: la infància, com a etapa vital, és un invent recent. I hem passat de la ignorància cruel al consentiment total...Però

NO VENIMOS DEL LATÍN, DE CARME JIMÉNEZ HUERTAS

Confesso que en una primera instància, com a romanista, no em podia mirar un títol així sinó amb una certa condescendència. L’agosarament del text, ja des de bon començament, em va engrescar a la lectura, convençut que acabaria descobrint on trontollava l’entramat. Doncs no. A la llum d’unes poques afirmacions, incontestables de tan lúcides, vaig veure com se sacsejaven un seguit de creences inalterables i inqüestionades ja des de l’època llunyana en què freqüentàvem l’Aula Magna de la sacrosanta Facultat de Filologia. Sempre havíem cregut en el dogma que el llatí que els romans van estendre per l’Imperi es va corrompre,  tot cedint el pas al llatí vulgar. Un llatí vulgar que al seu torn es fragmentaria en diverses parles, gràcies a l’acció del substrat i del superestrat i amb la correcció del grau de romanització inicial i del poder polític final. I tot això amanit amb la mediatització del poder terrenal de l’Església. Però una via d’aigua enorme apareix en aquest sòlid buc c

A BOCA DE CANÓ, DE MANEL ÀLAMO

Els adolescents, lectors o no, poden tenir moltes mancances, però saben distingir les coses autèntiques d'aquelles que no ho són. Per això cal donar-los a tastar de totes totes  A boca de canó,  un llibre que arribarà a la fibra sensible del lector per poc que s'hi acosti. Es tracta d'una història recurrent, que a mi m'ha recordat, salvant les distàncies, dues grans pel·lícules de Clint Eastwood: Million Dollar Baby i Grand Torino, i que segueix l'esquema heroic clàssic. I això no és un retret, sinó una garantia de bon ofici de l'escriptor. Un vell malcarat (o no), fracassat (això sí) pot exercir de pare/mentor i redimir un/a jove abocat a una vida sense nord. Vera és una noia sense pare, amb una mare drogoaddicta, que troba el seu únic consol xutant a porteria. I se'n surt, destrossant el vell tòpic que les noies no saben jugar a futbol. La seva vida, i la d'un entrenador sobrevingut, una vella glòria del València malbaratada, faran un tomb decisiu q