Passa al contingut principal

LES ESFERES DEL TEMPS, DE RUBÈN MONTAÑÀ

 


De Montañá, en coneixíem El bolígraf de Higgs i hi havíem xalat. Però Les esferes del temps porta el lector literalment cap a altres dimensions. Com l’estructura del relat heroic demana, en Domènec és un noi orfe que duu una vida trista i plena de penalitats: és l’única raresa de veritat en un circ ambulant tronat que arriba a la Barcelona de l’Exposició Universal de 1888. S’hi guanya la vida gràcies al dubtós mèrit de tenir el cos cobert d’espantoses cicatrius, producte d’un passat que se li ha esborrat de la memòria. El dissortat noi descobreix de manera simultània que el seu destí està lligat al del poderosíssim i malvat Basilisc, i que ell mateix té un poder capaç de plantar-li cara. Sense pensar-s’hi gaire, en Domènec passa a formar part d’una mena d’X-Men nostrats, d’un passat que barreja història real, història alternativa i sobretot una fantasia i una acció desbordants, on trobem ciència del segle XIX, l’Atlàntida, i l’eterna lluita del bé contra el mal.

Una història amb un protagonista ben delineat, uns secundaris de pes i un antagonista temible, elements tots que configuren una trama steampunk (la portada, fantàstica, ho suggereix) que deixa el lector sense alè. La prova és que, quan acabes un capítol i llegeixes de cua d'ull el títol del següent, ja has begut oli. Les esferes del temps presenta prou mèrits per haver obtingut el Premi Joaquim Ruyra de l’any passat, i encara més, insistim, per ser llegit d’una tirada. No voldria acabar, però, sense un apunt que, com a filòleg, em té el cor robat: Montañá recrea en els diàlegs el to retòric, genuí però prefabrià, del català de finals del segle XIX, i ho fa de manera versemblant i entenedora. Una delícia, tot plegat.


Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

L'EXPEDICIÓ DEL DOCTOR BALMIS, DE MARÍA SOLAR

Tot just avui acabo l’esplèndid L’expedició del doctor Balmis , de María Solar, editat per Bromera. Un llibre que opta al Premi Protagonista Jove i que es llegeix d’una tirada. Mestre Portell en parla dient que es tracta de “Dickens a la gallega”. Jo no m’atreveixo a corroborar-ho, però el que sí que puc afirmar és m’ha agradat molt. La novel·la té un rerefons històric i, afegim-ho també, heroic. En el context de l’Espanya de començaments del segle XIX, on la fam i la malaltia s’acarnissen amb la majoria, els més desafavorits són la canalla. Els orfenats estan plens de nens i nenes abandonats pels pares perquè són fills il·legítims o senzillament perquè no poden ser alimentats. I allà depenen de la caritat i de la manera de fer d’institucions desbordades (ordes religiosos, diputacions) que encara no saben què és un infant. Ho dic en sentit figurat, per descomptat: la infància, com a etapa vital, és un invent recent. I hem passat de la ignorància cruel al consentiment total...Però

NO VENIMOS DEL LATÍN, DE CARME JIMÉNEZ HUERTAS

Confesso que en una primera instància, com a romanista, no em podia mirar un títol així sinó amb una certa condescendència. L’agosarament del text, ja des de bon començament, em va engrescar a la lectura, convençut que acabaria descobrint on trontollava l’entramat. Doncs no. A la llum d’unes poques afirmacions, incontestables de tan lúcides, vaig veure com se sacsejaven un seguit de creences inalterables i inqüestionades ja des de l’època llunyana en què freqüentàvem l’Aula Magna de la sacrosanta Facultat de Filologia. Sempre havíem cregut en el dogma que el llatí que els romans van estendre per l’Imperi es va corrompre,  tot cedint el pas al llatí vulgar. Un llatí vulgar que al seu torn es fragmentaria en diverses parles, gràcies a l’acció del substrat i del superestrat i amb la correcció del grau de romanització inicial i del poder polític final. I tot això amanit amb la mediatització del poder terrenal de l’Església. Però una via d’aigua enorme apareix en aquest sòlid buc c

A BOCA DE CANÓ, DE MANEL ÀLAMO

Els adolescents, lectors o no, poden tenir moltes mancances, però saben distingir les coses autèntiques d'aquelles que no ho són. Per això cal donar-los a tastar de totes totes  A boca de canó,  un llibre que arribarà a la fibra sensible del lector per poc que s'hi acosti. Es tracta d'una història recurrent, que a mi m'ha recordat, salvant les distàncies, dues grans pel·lícules de Clint Eastwood: Million Dollar Baby i Grand Torino, i que segueix l'esquema heroic clàssic. I això no és un retret, sinó una garantia de bon ofici de l'escriptor. Un vell malcarat (o no), fracassat (això sí) pot exercir de pare/mentor i redimir un/a jove abocat a una vida sense nord. Vera és una noia sense pare, amb una mare drogoaddicta, que troba el seu únic consol xutant a porteria. I se'n surt, destrossant el vell tòpic que les noies no saben jugar a futbol. La seva vida, i la d'un entrenador sobrevingut, una vella glòria del València malbaratada, faran un tomb decisiu q