Passa al contingut principal

LES ESFERES DEL TEMPS, DE RUBÈN MONTAÑÀ

 


De Montañá, en coneixíem El bolígraf de Higgs i hi havíem xalat. Però Les esferes del temps porta el lector literalment cap a altres dimensions. Com l’estructura del relat heroic demana, en Domènec és un noi orfe que duu una vida trista i plena de penalitats: és l’única raresa de veritat en un circ ambulant tronat que arriba a la Barcelona de l’Exposició Universal de 1888. S’hi guanya la vida gràcies al dubtós mèrit de tenir el cos cobert d’espantoses cicatrius, producte d’un passat que se li ha esborrat de la memòria. El dissortat noi descobreix de manera simultània que el seu destí està lligat al del poderosíssim i malvat Basilisc, i que ell mateix té un poder capaç de plantar-li cara. Sense pensar-s’hi gaire, en Domènec passa a formar part d’una mena d’X-Men nostrats, d’un passat que barreja història real, història alternativa i sobretot una fantasia i una acció desbordants, on trobem ciència del segle XIX, l’Atlàntida, i l’eterna lluita del bé contra el mal.

Una història amb un protagonista ben delineat, uns secundaris de pes i un antagonista temible, elements tots que configuren una trama steampunk (la portada, fantàstica, ho suggereix) que deixa el lector sense alè. La prova és que, quan acabes un capítol i llegeixes de cua d'ull el títol del següent, ja has begut oli. Les esferes del temps presenta prou mèrits per haver obtingut el Premi Joaquim Ruyra de l’any passat, i encara més, insistim, per ser llegit d’una tirada. No voldria acabar, però, sense un apunt que, com a filòleg, em té el cor robat: Montañá recrea en els diàlegs el to retòric, genuí però prefabrià, del català de finals del segle XIX, i ho fa de manera versemblant i entenedora. Una delícia, tot plegat.


Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

L'EXPEDICIÓ DEL DOCTOR BALMIS, DE MARÍA SOLAR

Tot just avui acabo l’esplèndid L’expedició del doctor Balmis , de María Solar, editat per Bromera. Un llibre que opta al Premi Protagonista Jove i que es llegeix d’una tirada. Mestre Portell en parla dient que es tracta de “Dickens a la gallega”. Jo no m’atreveixo a corroborar-ho, però el que sí que puc afirmar és m’ha agradat molt. La novel·la té un rerefons històric i, afegim-ho també, heroic. En el context de l’Espanya de començaments del segle XIX, on la fam i la malaltia s’acarnissen amb la majoria, els més desafavorits són la canalla. Els orfenats estan plens de nens i nenes abandonats pels pares perquè són fills il·legítims o senzillament perquè no poden ser alimentats. I allà depenen de la caritat i de la manera de fer d’institucions desbordades (ordes religiosos, diputacions) que encara no saben què és un infant. Ho dic en sentit figurat, per descomptat: la infància, com a etapa vital, és un invent recent. I hem passat de la ignorància cruel al consentiment total...Però

LA NIT DE LA PAPALLONA, DE MARGARIDA ARITZETA

El premi Barcanova de literatura juvenil 2013 és una història duríssima. La M inicia un procés de metamorfosi, enfrontada al món tot buscant-hi un lloc, fregant la malaltia mental. Als seus somnis d'esdevenir música, s'hi suma l'amor, ambivalent i encarnat per un noi de la seva edat i per un misteriós veterà de guerra balcànic. La clau de volta serà una nit d'excessos, comiat de l'estiu i tal vegada de la vida tal com la M i els seus acòlits la concebien abans d'un fet terrible i confús. La història, plena de sordidesa, abandó, incomprensió, rebel·lia amb causa (o no), nihilisme... no future , en definitiva, no deixa de ser un intent de respondre a la pregunta bàsica: qui sóc jo? La nit de la papallona és una novel·la difícil, tant pel que diu per com ho diu, gens amable i que ofereix poques esperances. No cal enganyar els joves amb mons de llaminadura presidits per un simpàtic ratolinet d'obscures intencions, però segurament hi ha un terme mig.

PARAULES , FLORS I PÓLVORA, DE CINTA ARASA

  És possible (re)crear una Mercè Rodoreda adolescent versemblant, i que el resultat interessi tant el lector que no la coneix com el que sí (i que, conscientment o no, buscarà entre línies connexions  biobibliogràfiques ). Vet aquí, doncs,  Paraules, flors i pólvora . Arasa se’n surt amb gran solvència, de l’àrdua tasca de novel·lar la primera joventut de Rodoreda, que culmina amb el compromís polític i cultural, si és que cal dissociar-los. De la mà de la imaginació de l’autora (documentada, sí, però fruit de la seva creativitat), coneixem i ens creiem una Merceneta de ca seva, que es debat entre el record de l’avi i l’agraïment a l’oncle  americano.  També som testimonis de l’atracció per un adroguer tortosí, implicat en una xarxa tan clandestina com necessària. En acabat, descobrim que aquest personatge és fictici. L’aposta immersiva d’Arasa en aquest joc entre versemblança i biografia, però, encara va més lluny, tot afegint-hi elements tan interessants com una primera narració lit