Passa al contingut principal

LES ESFERES DEL TEMPS, DE RUBÈN MONTAÑÀ

 


De Montañá, en coneixíem El bolígraf de Higgs i hi havíem xalat. Però Les esferes del temps porta el lector literalment cap a altres dimensions. Com l’estructura del relat heroic demana, en Domènec és un noi orfe que duu una vida trista i plena de penalitats: és l’única raresa de veritat en un circ ambulant tronat que arriba a la Barcelona de l’Exposició Universal de 1888. S’hi guanya la vida gràcies al dubtós mèrit de tenir el cos cobert d’espantoses cicatrius, producte d’un passat que se li ha esborrat de la memòria. El dissortat noi descobreix de manera simultània que el seu destí està lligat al del poderosíssim i malvat Basilisc, i que ell mateix té un poder capaç de plantar-li cara. Sense pensar-s’hi gaire, en Domènec passa a formar part d’una mena d’X-Men nostrats, d’un passat que barreja història real, història alternativa i sobretot una fantasia i una acció desbordants, on trobem ciència del segle XIX, l’Atlàntida, i l’eterna lluita del bé contra el mal.

Una història amb un protagonista ben delineat, uns secundaris de pes i un antagonista temible, elements tots que configuren una trama steampunk (la portada, fantàstica, ho suggereix) que deixa el lector sense alè. La prova és que, quan acabes un capítol i llegeixes de cua d'ull el títol del següent, ja has begut oli. Les esferes del temps presenta prou mèrits per haver obtingut el Premi Joaquim Ruyra de l’any passat, i encara més, insistim, per ser llegit d’una tirada. No voldria acabar, però, sense un apunt que, com a filòleg, em té el cor robat: Montañá recrea en els diàlegs el to retòric, genuí però prefabrià, del català de finals del segle XIX, i ho fa de manera versemblant i entenedora. Una delícia, tot plegat.


Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

L'EXPEDICIÓ DEL DOCTOR BALMIS, DE MARÍA SOLAR

Tot just avui acabo l’esplèndid L’expedició del doctor Balmis , de María Solar, editat per Bromera. Un llibre que opta al Premi Protagonista Jove i que es llegeix d’una tirada. Mestre Portell en parla dient que es tracta de “Dickens a la gallega”. Jo no m’atreveixo a corroborar-ho, però el que sí que puc afirmar és m’ha agradat molt. La novel·la té un rerefons històric i, afegim-ho també, heroic. En el context de l’Espanya de començaments del segle XIX, on la fam i la malaltia s’acarnissen amb la majoria, els més desafavorits són la canalla. Els orfenats estan plens de nens i nenes abandonats pels pares perquè són fills il·legítims o senzillament perquè no poden ser alimentats. I allà depenen de la caritat i de la manera de fer d’institucions desbordades (ordes religiosos, diputacions) que encara no saben què és un infant. Ho dic en sentit figurat, per descomptat: la infància, com a etapa vital, és un invent recent. I hem passat de la ignorància cruel al consentiment total...Però

COM VAS VENIR AL MÓN? D'EVA MENGUAL

Tenim aquí un llibret que conté una pregunta al mateix títol i que, per tant, interpel·la directament qui el llegeixi (o més aviat, òbviament, qui se'l faci llegir o interpretar). L'autoria és complementària, ja que els textos de Mengual troben el contrapunt necessari i amable en les il·lustracions de Carmen Navarro. Les dedicatòries que encapçalen el tot són tota una declaració d'intencions. L'estructura segueix l'esquema text (clar, més o menys llarg) + dibuixos. La proporció d'un i altre component varia, cosa que permet un canvi de ritme i que possiblement ajudi la mediadora a interactuar amb qui escolta i mira. Els dibuixos de Navarro presenten formes arrodonides que suggereixen la maternitat, de colors gens estridents, i les figures no presenten els trets facials marcats. El text s'articula com un flaixbac que de ben segur s'anticipa a la pregunta de l'interessat/ada, la mateixa criatura. "Mare, com vaig néixer?". La narradora manifest

NOVES INQUIETUDS POSADES EN MARXA

  Un grapat de recursos, vistosos però que alhora propicien un acostament "diferent" a l'àrea de Llengua i literatura.  Només cal clicar l'enllaç per accedir al padlet en qüestió.