Passa al contingut principal

QUÈ DIU EN JOAN CASANOVAS, FILÒLEG DE PRO, DE "FEROTGE..."? DONCS LLEGIU I HO SABREU

Ei, pelut, o te'n vas o et foto una hòstia! I deixa de fer el pena, Què et penses, que soc idiota o què?
Ferotge. El retorn de Joan Bustos s'ha de llegir -després miraré d'explicar per què-. Però estaria tan bé veure-la! En pel·lícula, potser. En dibuixos animats o còmic, sobretot. Jo l'he llegida així, "veient-la", i n'he gaudit moltíssim i no tinc pas quinze anys. També l'he vist a ell -i no vull dir a en Joan Bustos- sinó al narrador, intel·ligent, irònic i, sobretot, tendre: bona gent! En uns dibuixos animats me'l puc imaginar explicant una història a uns bessons sobre la catifa de la sala d'estar o gratant-se la panxa davant d'un ordinador, posant en boca dels seus personatges paraules com "pringat" o "loser", mentre que ell fa servir expressions com "mitja cerilla" i "sagal", que marquen un evident salt generacional. 

La intertextualitat, les al·lusions, literàries i cinematogràfiques són constants i s'obren en un ventall -encara hi ha algú de menys de 50 anys que sàpiga que és un ventall?- que va de la lloba capitolina, al llop estepari de Hermann Hess, passant per Harry Potter o pels herois i antiherois de Crepuscle. I tot plegat al servei de la història -no faré spoiler, no patiu- i del tema de fons: aprendre a ser un mateix. A estimar-te tal com ets i, tot plegat, amanit amb mil-i-una ironies al políticament correcte, a les contradiccions socials del segle XXI.

I, és clar, un esment especial mereix Ferotge, una mena de Homer Simpson-llop que s'ha fet gran, però que no es pot, vol -ni "ha"- de desempallegar-se del seu passat. I, amb això acabo. Us he enredat. No us diré perquè heu de llegir Ferotge...

Però confio que us animi-li a veure-la, línia a línia, fins al paràgraf final. 

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

L'EXPEDICIÓ DEL DOCTOR BALMIS, DE MARÍA SOLAR

Tot just avui acabo l’esplèndid L’expedició del doctor Balmis , de María Solar, editat per Bromera. Un llibre que opta al Premi Protagonista Jove i que es llegeix d’una tirada. Mestre Portell en parla dient que es tracta de “Dickens a la gallega”. Jo no m’atreveixo a corroborar-ho, però el que sí que puc afirmar és m’ha agradat molt. La novel·la té un rerefons històric i, afegim-ho també, heroic. En el context de l’Espanya de començaments del segle XIX, on la fam i la malaltia s’acarnissen amb la majoria, els més desafavorits són la canalla. Els orfenats estan plens de nens i nenes abandonats pels pares perquè són fills il·legítims o senzillament perquè no poden ser alimentats. I allà depenen de la caritat i de la manera de fer d’institucions desbordades (ordes religiosos, diputacions) que encara no saben què és un infant. Ho dic en sentit figurat, per descomptat: la infància, com a etapa vital, és un invent recent. I hem passat de la ignorància cruel al consentiment total...Però

NO VENIMOS DEL LATÍN, DE CARME JIMÉNEZ HUERTAS

Confesso que en una primera instància, com a romanista, no em podia mirar un títol així sinó amb una certa condescendència. L’agosarament del text, ja des de bon començament, em va engrescar a la lectura, convençut que acabaria descobrint on trontollava l’entramat. Doncs no. A la llum d’unes poques afirmacions, incontestables de tan lúcides, vaig veure com se sacsejaven un seguit de creences inalterables i inqüestionades ja des de l’època llunyana en què freqüentàvem l’Aula Magna de la sacrosanta Facultat de Filologia. Sempre havíem cregut en el dogma que el llatí que els romans van estendre per l’Imperi es va corrompre,  tot cedint el pas al llatí vulgar. Un llatí vulgar que al seu torn es fragmentaria en diverses parles, gràcies a l’acció del substrat i del superestrat i amb la correcció del grau de romanització inicial i del poder polític final. I tot això amanit amb la mediatització del poder terrenal de l’Església. Però una via d’aigua enorme apareix en aquest sòlid buc c

A BOCA DE CANÓ, DE MANEL ÀLAMO

Els adolescents, lectors o no, poden tenir moltes mancances, però saben distingir les coses autèntiques d'aquelles que no ho són. Per això cal donar-los a tastar de totes totes  A boca de canó,  un llibre que arribarà a la fibra sensible del lector per poc que s'hi acosti. Es tracta d'una història recurrent, que a mi m'ha recordat, salvant les distàncies, dues grans pel·lícules de Clint Eastwood: Million Dollar Baby i Grand Torino, i que segueix l'esquema heroic clàssic. I això no és un retret, sinó una garantia de bon ofici de l'escriptor. Un vell malcarat (o no), fracassat (això sí) pot exercir de pare/mentor i redimir un/a jove abocat a una vida sense nord. Vera és una noia sense pare, amb una mare drogoaddicta, que troba el seu únic consol xutant a porteria. I se'n surt, destrossant el vell tòpic que les noies no saben jugar a futbol. La seva vida, i la d'un entrenador sobrevingut, una vella glòria del València malbaratada, faran un tomb decisiu q