Passa al contingut principal

LA CRIDA DEL BOSC, DE JACK LONDON

Incomprensible, i ara sé que imperdonable, que qui signa aquestes línies no hagués llegit mai Jack London. I amb La crida del bosc s’hi estrena amb el llistó ben alt. La definició de clàssic encaixa a la perfecció dins dels paràmetres d’aquest immens llibret. S’hi explica la història d’un gos, Buck, segrestat per les seves qualitats físiques per arrossegar trineus a Alaska en plena febre d’or. El mestratge de London, a banda d’aconseguir que el lector se submergeixi en la monumentalitat del paisatge des de la perspectiva d’una bèstia, es demostra il·lustrant un viatge iniciàtic particularíssim. En Buck, arrencat del còmode sud, assimila si us plau per força la llei del garrot humà i de l’ullal animal. Tot seguit creix davant l’adversitat, sovint encarnada per la pitjor de les bèsties, per acabar (re)coneixent qui és en realitat i on li toca ser-hi de debò. El lector es queda literalment sense alè, i tot i la duresa d’alguns passatges difícilment en sortirà traumatitzat, com pretén el pensament políticament correcte.

Un encert claríssim, la recuperació d’aquest clàssic, mèrit també de la traducció, capaç de reflectir de manera natural la parla gens normativa de rudes busca-raons. Pel que sembla, no n'és pas el primer que L’Altra Tribu publica, i veient com m’ha fet xalar, tant de bo en vinguin molts més, de clàssics d'aquest calibre. Un llibre que recomanaré als meus alumnes de la millor manera que sé: llegint-los-en fragments en veu alta (i desaconsellant-los alguna versió cinematogràfica de fa poc).

Comentaris

  1. Jo el vaig llegir d'adolescent granat i va coincidir amb una sèrie de l'epoca, Martin Eden, del 1979, i de les dues obres, sèrie i llibre, en tinc un record bonic. Em va despertar durant dues setmanes un desig d'escriure que va durar una mica més de 15 dies. Molt interessant Jack London. Una abraçada, Joan.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

L'EXPEDICIÓ DEL DOCTOR BALMIS, DE MARÍA SOLAR

Tot just avui acabo l’esplèndid L’expedició del doctor Balmis , de María Solar, editat per Bromera. Un llibre que opta al Premi Protagonista Jove i que es llegeix d’una tirada. Mestre Portell en parla dient que es tracta de “Dickens a la gallega”. Jo no m’atreveixo a corroborar-ho, però el que sí que puc afirmar és m’ha agradat molt. La novel·la té un rerefons històric i, afegim-ho també, heroic. En el context de l’Espanya de començaments del segle XIX, on la fam i la malaltia s’acarnissen amb la majoria, els més desafavorits són la canalla. Els orfenats estan plens de nens i nenes abandonats pels pares perquè són fills il·legítims o senzillament perquè no poden ser alimentats. I allà depenen de la caritat i de la manera de fer d’institucions desbordades (ordes religiosos, diputacions) que encara no saben què és un infant. Ho dic en sentit figurat, per descomptat: la infància, com a etapa vital, és un invent recent. I hem passat de la ignorància cruel al consentiment total...Però

LA NIT DE LA PAPALLONA, DE MARGARIDA ARITZETA

El premi Barcanova de literatura juvenil 2013 és una història duríssima. La M inicia un procés de metamorfosi, enfrontada al món tot buscant-hi un lloc, fregant la malaltia mental. Als seus somnis d'esdevenir música, s'hi suma l'amor, ambivalent i encarnat per un noi de la seva edat i per un misteriós veterà de guerra balcànic. La clau de volta serà una nit d'excessos, comiat de l'estiu i tal vegada de la vida tal com la M i els seus acòlits la concebien abans d'un fet terrible i confús. La història, plena de sordidesa, abandó, incomprensió, rebel·lia amb causa (o no), nihilisme... no future , en definitiva, no deixa de ser un intent de respondre a la pregunta bàsica: qui sóc jo? La nit de la papallona és una novel·la difícil, tant pel que diu per com ho diu, gens amable i que ofereix poques esperances. No cal enganyar els joves amb mons de llaminadura presidits per un simpàtic ratolinet d'obscures intencions, però segurament hi ha un terme mig.

PARAULES , FLORS I PÓLVORA, DE CINTA ARASA

  És possible (re)crear una Mercè Rodoreda adolescent versemblant, i que el resultat interessi tant el lector que no la coneix com el que sí (i que, conscientment o no, buscarà entre línies connexions  biobibliogràfiques ). Vet aquí, doncs,  Paraules, flors i pólvora . Arasa se’n surt amb gran solvència, de l’àrdua tasca de novel·lar la primera joventut de Rodoreda, que culmina amb el compromís polític i cultural, si és que cal dissociar-los. De la mà de la imaginació de l’autora (documentada, sí, però fruit de la seva creativitat), coneixem i ens creiem una Merceneta de ca seva, que es debat entre el record de l’avi i l’agraïment a l’oncle  americano.  També som testimonis de l’atracció per un adroguer tortosí, implicat en una xarxa tan clandestina com necessària. En acabat, descobrim que aquest personatge és fictici. L’aposta immersiva d’Arasa en aquest joc entre versemblança i biografia, però, encara va més lluny, tot afegint-hi elements tan interessants com una primera narració lit