Passa al contingut principal

LA CRIDA DEL BOSC, DE JACK LONDON

Incomprensible, i ara sé que imperdonable, que qui signa aquestes línies no hagués llegit mai Jack London. I amb La crida del bosc s’hi estrena amb el llistó ben alt. La definició de clàssic encaixa a la perfecció dins dels paràmetres d’aquest immens llibret. S’hi explica la història d’un gos, Buck, segrestat per les seves qualitats físiques per arrossegar trineus a Alaska en plena febre d’or. El mestratge de London, a banda d’aconseguir que el lector se submergeixi en la monumentalitat del paisatge des de la perspectiva d’una bèstia, es demostra il·lustrant un viatge iniciàtic particularíssim. En Buck, arrencat del còmode sud, assimila si us plau per força la llei del garrot humà i de l’ullal animal. Tot seguit creix davant l’adversitat, sovint encarnada per la pitjor de les bèsties, per acabar (re)coneixent qui és en realitat i on li toca ser-hi de debò. El lector es queda literalment sense alè, i tot i la duresa d’alguns passatges difícilment en sortirà traumatitzat, com pretén el pensament políticament correcte.

Un encert claríssim, la recuperació d’aquest clàssic, mèrit també de la traducció, capaç de reflectir de manera natural la parla gens normativa de rudes busca-raons. Pel que sembla, no n'és pas el primer que L’Altra Tribu publica, i veient com m’ha fet xalar, tant de bo en vinguin molts més, de clàssics d'aquest calibre. Un llibre que recomanaré als meus alumnes de la millor manera que sé: llegint-los-en fragments en veu alta (i desaconsellant-los alguna versió cinematogràfica de fa poc).

Comentaris

  1. Jo el vaig llegir d'adolescent granat i va coincidir amb una sèrie de l'epoca, Martin Eden, del 1979, i de les dues obres, sèrie i llibre, en tinc un record bonic. Em va despertar durant dues setmanes un desig d'escriure que va durar una mica més de 15 dies. Molt interessant Jack London. Una abraçada, Joan.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

L'EXPEDICIÓ DEL DOCTOR BALMIS, DE MARÍA SOLAR

Tot just avui acabo l’esplèndid L’expedició del doctor Balmis , de María Solar, editat per Bromera. Un llibre que opta al Premi Protagonista Jove i que es llegeix d’una tirada. Mestre Portell en parla dient que es tracta de “Dickens a la gallega”. Jo no m’atreveixo a corroborar-ho, però el que sí que puc afirmar és m’ha agradat molt. La novel·la té un rerefons històric i, afegim-ho també, heroic. En el context de l’Espanya de començaments del segle XIX, on la fam i la malaltia s’acarnissen amb la majoria, els més desafavorits són la canalla. Els orfenats estan plens de nens i nenes abandonats pels pares perquè són fills il·legítims o senzillament perquè no poden ser alimentats. I allà depenen de la caritat i de la manera de fer d’institucions desbordades (ordes religiosos, diputacions) que encara no saben què és un infant. Ho dic en sentit figurat, per descomptat: la infància, com a etapa vital, és un invent recent. I hem passat de la ignorància cruel al consentiment total...Però

NO VENIMOS DEL LATÍN, DE CARME JIMÉNEZ HUERTAS

Confesso que en una primera instància, com a romanista, no em podia mirar un títol així sinó amb una certa condescendència. L’agosarament del text, ja des de bon començament, em va engrescar a la lectura, convençut que acabaria descobrint on trontollava l’entramat. Doncs no. A la llum d’unes poques afirmacions, incontestables de tan lúcides, vaig veure com se sacsejaven un seguit de creences inalterables i inqüestionades ja des de l’època llunyana en què freqüentàvem l’Aula Magna de la sacrosanta Facultat de Filologia. Sempre havíem cregut en el dogma que el llatí que els romans van estendre per l’Imperi es va corrompre,  tot cedint el pas al llatí vulgar. Un llatí vulgar que al seu torn es fragmentaria en diverses parles, gràcies a l’acció del substrat i del superestrat i amb la correcció del grau de romanització inicial i del poder polític final. I tot això amanit amb la mediatització del poder terrenal de l’Església. Però una via d’aigua enorme apareix en aquest sòlid buc c

A BOCA DE CANÓ, DE MANEL ÀLAMO

Els adolescents, lectors o no, poden tenir moltes mancances, però saben distingir les coses autèntiques d'aquelles que no ho són. Per això cal donar-los a tastar de totes totes  A boca de canó,  un llibre que arribarà a la fibra sensible del lector per poc que s'hi acosti. Es tracta d'una història recurrent, que a mi m'ha recordat, salvant les distàncies, dues grans pel·lícules de Clint Eastwood: Million Dollar Baby i Grand Torino, i que segueix l'esquema heroic clàssic. I això no és un retret, sinó una garantia de bon ofici de l'escriptor. Un vell malcarat (o no), fracassat (això sí) pot exercir de pare/mentor i redimir un/a jove abocat a una vida sense nord. Vera és una noia sense pare, amb una mare drogoaddicta, que troba el seu únic consol xutant a porteria. I se'n surt, destrossant el vell tòpic que les noies no saben jugar a futbol. La seva vida, i la d'un entrenador sobrevingut, una vella glòria del València malbaratada, faran un tomb decisiu q