Incomprensible, i ara sé que imperdonable, que qui signa aquestes línies no hagués llegit mai Jack London. I amb La crida del bosc s’hi estrena amb el llistó ben alt. La definició de clàssic encaixa a la perfecció dins dels paràmetres d’aquest immens llibret. S’hi explica la història d’un gos, Buck, segrestat per les seves qualitats físiques per arrossegar trineus a Alaska en plena febre d’or. El mestratge de London, a banda d’aconseguir que el lector se submergeixi en la monumentalitat del paisatge des de la perspectiva d’una bèstia, es demostra il·lustrant un viatge iniciàtic particularíssim. En Buck, arrencat del còmode sud, assimila si us plau per força la llei del garrot humà i de l’ullal animal. Tot seguit creix davant l’adversitat, sovint encarnada per la pitjor de les bèsties, per acabar (re)coneixent qui és en realitat i on li toca ser-hi de debò. El lector es queda literalment sense alè, i tot i la duresa d’alguns passatges difícilment en sortirà traumatitzat, com pretén el pensament políticament correcte.
Un encert claríssim, la recuperació d’aquest clàssic, mèrit també de la traducció, capaç de reflectir de manera natural la parla gens normativa de rudes busca-raons. Pel que sembla, no n'és pas el primer que L’Altra Tribu publica, i veient com m’ha fet xalar, tant de bo en vinguin molts més, de clàssics d'aquest calibre. Un llibre que recomanaré als meus alumnes de la millor manera que sé: llegint-los-en fragments en veu alta (i desaconsellant-los alguna versió cinematogràfica de fa poc).
Jo el vaig llegir d'adolescent granat i va coincidir amb una sèrie de l'epoca, Martin Eden, del 1979, i de les dues obres, sèrie i llibre, en tinc un record bonic. Em va despertar durant dues setmanes un desig d'escriure que va durar una mica més de 15 dies. Molt interessant Jack London. Una abraçada, Joan.
ResponElimina