Passa al contingut principal

LLUNY DEL PARADÍS, DE RAMON BREU

Merescudíssim premi Vila d'Ascó 2018



Per a qui signa aquestes línies, llegir en Ramon Breu és garantia alhora de lectura intel·ligent i de passar una bona estona. L'autor parla del que coneix, i com que en sap un niu, d'on som i sobretot d'on venim, llegir-lo ens ajuda a entendre el moment que ens toca viure. Aquesta reflexió ens ve d'haver llegit altres llibres seus, i també és extensiu a Lluny del paradís, títol que remet a la fugida del jardí de l'Edèn quan Adam i Eva van pecar. No desvetllarem el desenllaç d'aquesta magnífica novel·la, però sí que avançarem que, a contràriament a la història del Gènesi, l'escapada final suposa un alleujament. L'heroi és un alferes català, Jordi Orriols, destinat a Guinea Equatorial el 1959. Tot i ser desafecto al règim de manera ben palesa, la talla moral de l'Orriols el condueix a arriscar la vida pels companys a la guerra de Sidi Ifni, penúltim reducte de l'imperio. És per això que, tot i estar en el punt de mira de les autoritats, la seva vida, mentre mantingui un perfil baix, no corre perill. A la colònia hi descobreix altres catalans que responen a una taxonomia variada, des dels que fugen de la repressió fins als que no experimenten cap vergonya a espoliar la terra dels negrets. La inflexió arriba quan l'Orriols hi troba també l'amor, la infermera Clara Vilaplana, filla d'un terratinent, i junts s'enfronten a una realitat tèrbola. El que els obre els ulls és una pràctica que malauradament s'ha estès massa en el temps i que ha arribat a afectar la metròpoli fins fa relativament poc: el robatori de nadons amb diverses finalitats. Un dels mèrits indubtables de Breu és aconseguir que el lector, si és tan mandrós com jo mateix, entengui i fins i tot projecti dins del cap imatges que podem qualificar obertament de cinematogràfiques. Sabem que es tracta de ficció, però, en acabat, hi haurà qui regirarà el llibre per trobar-hi la fórmula basat en fets reals. Si el nostre fos un país normal (sigui quin sigui el sentit del terme), aquí hi hauria prou matèria per a una sèrie de televisió. De moment ens acontentem, que no és pas poc, amb imaginar-nos l'elenc d'actors nostrats que farien el fet: afortunadament somiar continua sent gairebé gratis. Vaja, que requereix una petita inversió: poc més que l'equivalent a un menú saborós en un lloc de confiança. A l'enllaç se'n pot descarregar el primer capítol

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

L'EXPEDICIÓ DEL DOCTOR BALMIS, DE MARÍA SOLAR

Tot just avui acabo l’esplèndid L’expedició del doctor Balmis , de María Solar, editat per Bromera. Un llibre que opta al Premi Protagonista Jove i que es llegeix d’una tirada. Mestre Portell en parla dient que es tracta de “Dickens a la gallega”. Jo no m’atreveixo a corroborar-ho, però el que sí que puc afirmar és m’ha agradat molt. La novel·la té un rerefons històric i, afegim-ho també, heroic. En el context de l’Espanya de començaments del segle XIX, on la fam i la malaltia s’acarnissen amb la majoria, els més desafavorits són la canalla. Els orfenats estan plens de nens i nenes abandonats pels pares perquè són fills il·legítims o senzillament perquè no poden ser alimentats. I allà depenen de la caritat i de la manera de fer d’institucions desbordades (ordes religiosos, diputacions) que encara no saben què és un infant. Ho dic en sentit figurat, per descomptat: la infància, com a etapa vital, és un invent recent. I hem passat de la ignorància cruel al consentiment total...Però

LA NIT DE LA PAPALLONA, DE MARGARIDA ARITZETA

El premi Barcanova de literatura juvenil 2013 és una història duríssima. La M inicia un procés de metamorfosi, enfrontada al món tot buscant-hi un lloc, fregant la malaltia mental. Als seus somnis d'esdevenir música, s'hi suma l'amor, ambivalent i encarnat per un noi de la seva edat i per un misteriós veterà de guerra balcànic. La clau de volta serà una nit d'excessos, comiat de l'estiu i tal vegada de la vida tal com la M i els seus acòlits la concebien abans d'un fet terrible i confús. La història, plena de sordidesa, abandó, incomprensió, rebel·lia amb causa (o no), nihilisme... no future , en definitiva, no deixa de ser un intent de respondre a la pregunta bàsica: qui sóc jo? La nit de la papallona és una novel·la difícil, tant pel que diu per com ho diu, gens amable i que ofereix poques esperances. No cal enganyar els joves amb mons de llaminadura presidits per un simpàtic ratolinet d'obscures intencions, però segurament hi ha un terme mig.

PARAULES , FLORS I PÓLVORA, DE CINTA ARASA

  És possible (re)crear una Mercè Rodoreda adolescent versemblant, i que el resultat interessi tant el lector que no la coneix com el que sí (i que, conscientment o no, buscarà entre línies connexions  biobibliogràfiques ). Vet aquí, doncs,  Paraules, flors i pólvora . Arasa se’n surt amb gran solvència, de l’àrdua tasca de novel·lar la primera joventut de Rodoreda, que culmina amb el compromís polític i cultural, si és que cal dissociar-los. De la mà de la imaginació de l’autora (documentada, sí, però fruit de la seva creativitat), coneixem i ens creiem una Merceneta de ca seva, que es debat entre el record de l’avi i l’agraïment a l’oncle  americano.  També som testimonis de l’atracció per un adroguer tortosí, implicat en una xarxa tan clandestina com necessària. En acabat, descobrim que aquest personatge és fictici. L’aposta immersiva d’Arasa en aquest joc entre versemblança i biografia, però, encara va més lluny, tot afegint-hi elements tan interessants com una primera narració lit