Passa al contingut principal

TEMPS DE PLOM, DE RAMON BREU

Un quadre de Ramon Casas, "La càrrega", amb un pes important dins la trama

Clicant aquí podreu accedir a la fitxa del llibre, amb portada i sinopsi incloses.
El plom era un material omnipresent als anys 50 del segle passat. Canonades, plomades per a la construcció (precària), fusibles per a la xarxa elèctrica (també precària). I per descomptat a la fraseologia (anar amb els peus de plom) i a la munició de les armes que legitimaven un règim totalitari.
Aquesta és segona entrega de les peripècies vitals i professionals, si és que cal distingir-les, d’un detectiu de la Bordeta, en Pere Teixidor. Un personatge sense glamur i sense perfil de boxejador, polièdric i contradictori, i precisament per això tremendament humà. Un matat, les memòries del qual rescata la seva néta, entestada a fer-li un lloc entre detectius que van sorgir del fred que protagonitzen trilogies milionàries en vendes. Un pelacanyes al front d’una agència de mig pèl que vol treure pit enmig d’una Barcelona que s’espolsa el racionament i que preveu fastos futurs.
Amb aquesta novel·la, Breu ens fa viure (i també riure, malgrat tot!) una època gens èpica, que fa olor de menú barat i de conyac barat, de gent que somia desperta dins dels cinemes de barri. Aquesta Barcelona és prou llunyana perquè ens en qüestionem l’existència, però alhora prou propera per veure’n encara les empremtes. Perquè, fet i debatut, l’estraperlo pot ser història, però altres factors pertorbadors i omnipotents al llarg de la trama continuen ben vius.
Per llegir la ressenya de "La veritat no serveix de res", primera entrega de la trajectòria de Pere Teixidor, detectiu de barri.


Etiquetes de comentaris:

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

L'EXPEDICIÓ DEL DOCTOR BALMIS, DE MARÍA SOLAR

Tot just avui acabo l’esplèndid L’expedició del doctor Balmis , de María Solar, editat per Bromera. Un llibre que opta al Premi Protagonista Jove i que es llegeix d’una tirada. Mestre Portell en parla dient que es tracta de “Dickens a la gallega”. Jo no m’atreveixo a corroborar-ho, però el que sí que puc afirmar és m’ha agradat molt. La novel·la té un rerefons històric i, afegim-ho també, heroic. En el context de l’Espanya de començaments del segle XIX, on la fam i la malaltia s’acarnissen amb la majoria, els més desafavorits són la canalla. Els orfenats estan plens de nens i nenes abandonats pels pares perquè són fills il·legítims o senzillament perquè no poden ser alimentats. I allà depenen de la caritat i de la manera de fer d’institucions desbordades (ordes religiosos, diputacions) que encara no saben què és un infant. Ho dic en sentit figurat, per descomptat: la infància, com a etapa vital, és un invent recent. I hem passat de la ignorància cruel al consentiment total...Però
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

LA NIT DE LA PAPALLONA, DE MARGARIDA ARITZETA

El premi Barcanova de literatura juvenil 2013 és una història duríssima. La M inicia un procés de metamorfosi, enfrontada al món tot buscant-hi un lloc, fregant la malaltia mental. Als seus somnis d'esdevenir música, s'hi suma l'amor, ambivalent i encarnat per un noi de la seva edat i per un misteriós veterà de guerra balcànic. La clau de volta serà una nit d'excessos, comiat de l'estiu i tal vegada de la vida tal com la M i els seus acòlits la concebien abans d'un fet terrible i confús. La història, plena de sordidesa, abandó, incomprensió, rebel·lia amb causa (o no), nihilisme... no future , en definitiva, no deixa de ser un intent de respondre a la pregunta bàsica: qui sóc jo? La nit de la papallona és una novel·la difícil, tant pel que diu per com ho diu, gens amable i que ofereix poques esperances. No cal enganyar els joves amb mons de llaminadura presidits per un simpàtic ratolinet d'obscures intencions, però segurament hi ha un terme mig.
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

PARAULES , FLORS I PÓLVORA, DE CINTA ARASA

  És possible (re)crear una Mercè Rodoreda adolescent versemblant, i que el resultat interessi tant el lector que no la coneix com el que sí (i que, conscientment o no, buscarà entre línies connexions  biobibliogràfiques ). Vet aquí, doncs,  Paraules, flors i pólvora . Arasa se’n surt amb gran solvència, de l’àrdua tasca de novel·lar la primera joventut de Rodoreda, que culmina amb el compromís polític i cultural, si és que cal dissociar-los. De la mà de la imaginació de l’autora (documentada, sí, però fruit de la seva creativitat), coneixem i ens creiem una Merceneta de ca seva, que es debat entre el record de l’avi i l’agraïment a l’oncle  americano.  També som testimonis de l’atracció per un adroguer tortosí, implicat en una xarxa tan clandestina com necessària. En acabat, descobrim que aquest personatge és fictici. L’aposta immersiva d’Arasa en aquest joc entre versemblança i biografia, però, encara va més lluny, tot afegint-hi elements tan interessants com una primera narració lit
Publica un comentari a l'entrada
Més informació