Ves al contingut principal

Entrades

RAONS PER LLEGIR "GRAND FRÈRE" DE MAHIR GUVEN

No ha sortit (encara, que jo sàpiga) ni en català ni en castellà. Però així que hi sigui, preneu-ne nota. Perquè es convertirà en un clàssic. Se centra en un tema d'actualitat i alberga un dilema moral: què faries tu si el teu germà petit, en tornar de Síria, es presentés de matinada a casa teva, amb una maleta? Perquè l'estil és com una hòstia a la cara. L'autor juga amb solvència amb les paraules del carrer per construir literatura amb majúscules. Perquè com a la vida real, les emocions hi apareixen barrejades. La ràbia, la frustració, la por... conviuen amb l'humor. Perquè literalment fins a l'última pàgina no se sap què passarà (nova hòstia a la cara, aquest cop conceptual, no pas de forma). I això provoca angoixa en el lector. Perquè es parla de la vida als barris populars sense incidir en els tòpics i alhora sense pèls a la llengua. No hi ha històries de mafiosets ni baralles, sinó només persones que tenen fred o gana, que volen passar-s'ho bé, que somien o qu…
Entrades recents

CAMINS D’AIGUA, DE RAIMON PORTELL

Després de llegir-lo amb avidesa, em veig ara obligat (sense que sigui cap imposició externa) a glossar un llibre que, a dreta llei, no he acabat de llegir en la seva totalitat. M’explico. Parlant amb propietat, Camins d’aigua, com el volum previ, Camins de nit, tot i el gruix (considerable i farcit de moltes i molt bones pàgines), no són sinó dos episodis d’una obra que adopta la forma de trilogia, La llum d’Artús. I la tercera part encara no ha sortit! D’aquí que la lectura sigui forçosament inconclusa. De què parla Camins d’aigua? Si no heu llegit (encara) Camins de nit, feu-ho. En primer lloc per entendre la col·locació de les peces que convergiran, inexorablement, en una impressionant partida d’escacs on el Vell Continent serà el tauler. Però sobretot, per familiaritzar-vos amb una saga que val la pena conèixer. Tot s’articula a partir d’una Història amb majúscules alternativa que condiciona una Geografia també amb majúscules alternativa, on, passat el desconcert inicial, es poden …

POESIA A LES AULES, UNA EINA POTENTÍSSIMA

No és producte de cap estudi, però m’atreveixo a afirmar que es treballa poc a les aules d’ESO l’expressió escrita. La raó és afavorir el treball sistemàtic de llengua (morfologia, sintaxi, lèxic, ortografia) i la literatura (massa sovint, desafortunadament, història literària). Si s’hi treballa l’expressió escrita, és per incidir en el text narratiu. Deixar de banda la poesia ens fa córrer el perill de banalitzar-la, ja que quan toqui treballar-la, el referent per a molts alumnes seran els rodolins d’educació infantil i/o el verset de Nadal. Com a vehicle per als propis sentiments, la poesia adquireix un sentit especial a l’adolescència. Els canvis psicològics experimentats, el valor de l’amistat, la intuïció de l’amor... Desaprofitar aquest bagatge que mena cap a la construcció del propi jo és un malbaratament evident. És per això que, amb el pretext d’efemèrides com el Dia Mundial de la Poesia (21 de març), els Jocs Florals o la mateixa primavera amb tota la seva càrrega afegida, no hi…

TEMPS DE PLOM, DE RAMON BREU

Clicant aquí podreu accedir a la fitxa del llibre, amb portada i sinopsi incloses. El plom era un material omnipresent als anys 50 del segle passat. Canonades, plomades per a la construcció (precària), fusibles per a la xarxa elèctrica (també precària). I per descomptat a la fraseologia (anar amb els peus de plom) i a la munició de les armes que legitimaven un règim totalitari. Aquesta és segona entrega de les peripècies vitals i professionals, si és que cal distingir-les, d’un detectiu de la Bordeta, en Pere Teixidor. Un personatge sense glamur i sense perfil de boxejador, polièdric i contradictori, i precisament per això tremendament humà. Un matat, les memòries del qual rescata la seva néta, entestada a fer-li un lloc entre detectius que van sorgir del fred que protagonitzen trilogies milionàries en vendes. Un pelacanyes al front d’una agència de mig pèl que vol treure pit enmig d’una Barcelona que s’espolsa el racionament i que preveu fastos futurs. Amb aquesta novel·la, Breu ens fa…

OXALÁ ESTIVESES AQUÍ, DE CHARO PITA

La Liebre estaba un día en el prado, como de costumbre, cuando, sin previo aviso, vio cómo flotaba una botella en el río. Venciendo su propia reticencia, la rescató y con ayuda de sus amigos pudo sacar el mensaje que contenía. Un escueto Ojalá estuvieras aquí que le impulsa a hacer las maletas, ir más allá de la frontera del bosque, donde nadie de su especie se había atrevido a pisar, y remontar el camino, río arriba. Pese a las lógicas dificultades que va a encontrar (animales hostiles, la incerteza, el propio miedo, los prejuicios), la Liebre no desfallece en ningún momento, porque cree que el mensaje, que no sabe quién lo manda, merece ponerse en marcha. Y la ilusión por encontrar lo que busca, el propio conocimiento y el conocimiento de los demás hacen que el periplo valga la pena. La estructura corresponde claramente a la de un relato heroico, donde el protagonista parte para cumplir una tarea. A lo largo del viaje experimenta peligros, conoce personajes que le ayudan y otros que …

SACHIKO, DE CAREN STELTON

Aquesta novel·la, publicada per Pagès Editors dins de la col·lecció Nandibú Horitzons, com s’esdevé amb altres títols de l’editorial, pot arribar a colpir (i de quina manera!) el públic en general.  La traducció magnífica, de Dolors Udina, ens ofereix el testimoniatge de Sachiko Yusui, una nena japonesa que als set anys perd la infància alhora que sobreviu a la bomba atòmica de Nagasaki. Tal com transmet l’autora, a través d’un seguit d’entrevistes (doloroses en tant que remouen records), Sachiko va veure la mort de prop a una edat ben tendra. Una mort que es va endur germans i, anys més tard, els pares, a conseqüència postergada del pikadon, que és el nom que rep en japonès l’esclat de la més horrible de les bombes.  Sachiko és, tanmateix, alguna cosa més:  una història de resiliència i d’amor per la vida i per les paraules, siguin per la boca de Gandhi, de Hellen Keller, de Martin Luther King o finalment per la mateixa protagonista adulta.  Mai més, proclama. Hi trobem a faltar, malgrat…

"LA MARE BUSCA PETONS", UN NOU PROJECTE DE NARRATIVA INFANTIL. PRIMER CAPÍTOL

1.
Em dic Lluc i diuen que sóc un animal. Bé, no m'agradaria que us penséssiu que tinc banyes o ales, o que sóc pelut o alguna cosa així. M'ho han dit tantes, tantes vegades, que al final se m'ha quedat gravat. Però sóc un nen, eh?
-Lluc, no siguis animal!—tothom em crida. I també: -Però que n'ets, de bèstia, Lluc!
Quan dic tothom, gairebé sempre són els adults.
De vegades no m'ho diuen a mi, sinó a la meva mare, i la pobra s'atabala una mica. O com ella diu, s'estressa. -Raquel, el teu fill és un salvatge!
La Raquel és la mare, i jo, vaja, ja ho veieu: animal, bèstia, salvatge. No dec caure bé a la gent, sobretot als grans. I llavors la mare em crida:
-Lluc! Ja prou!
“Ja prou!” vol dir que pari d'una vegada, sigui el que sigui. Que ho deixi estar i punt!
Ho veieu? Si jo mateix m’acabo esverant i tot!
Quan la mare em diu això sempre m'enxampa enmig de coses entretingudes, emocionants, vaja, que molen molt però que a la gent els semblen una mica, ja us ho pod…