dimecres, 15 de març de 2017

DIETES LECTORES

Què voleu que us digui?


Sovint d’un temps ençà es parla molt de la necessitat d’un canvi a l’escola. Al marge de la conveniència o no de marejar la perdiu amb un tema tan transcendental, sobta la desimboltura i, ateses les obvietats, la impunitat amb què se’n parla. I més encara si professionals de qualsevol àmbit, tot i ignorar-ho tot del pa que s’hi dóna, a peu d’aula, en parlen com si tal cosa. Tothom pot dir-hi la seva, només faltaria, però el soroll generat i les contraordres esgrimides no deixen remar en la direcció que caldria.

La mateixa desorientació es podria aplicar a la gastronomia i/o a la nutrició en general. Productes que de cop i volta es posen de moda, tendències dietètiques (arcaiques, prescriptives...), judicis de valor diversos per a la perplexitat dels menjadors, que som tots.

Però no vull parlar ni d’educació ni de nutrició, sinó tot el contrari. M’explico. Treballo en el primer d’aquests àmbits i confesso que m’agrada menjar. Però em ve de gust estirar el fil d’una metàfora per glossar un fenomen que encara no he comentat amb ningú. Això no vol dir que tingui l’exclusiva del punt de vista. Segur que algun estudiós n’ha parlat, però ho ignoro. La meva ignorància, ho he d’admetre, és colossal.

Com a lector (ho confesso: jo llegeixo) i també com a crític de LIJ em sorprèn cada cop més la hipertròfia del que es publica. No, no em refereixo al nombre de títols, però sí a la talla XXL d’alguns.
Em destarota que m’arribin a les mans cada cop més sovint novel·les per a adolescents d’un gruix considerable. Parlo de volums (terme justificat!) que sobrepassen les tres-centes pàgines llargues (i també amples). Hi haurà qui objectarà que no és cap mal que els joves s’endinsin en llibres d’una certa fondària.

Però (ai!), sovint “quantitat” només vol dir això. Dissortadament. Embalum no té  necessàriament com a correlat valor estètic. I quan, com a professional de la lectura, has fet l’esforç suprem de llegir quatre-centes pàgines d’una història que (perdoneu) es podria explicar eficaçment en només cent cinquanta, te n’arriben la continuació i la continuació de la continuació. No volies caldo? Una trilogia, que queda simbòlic i que a més és el súmmum de l’originalitat, però només les primeres vegades.

Hi haurà qui replicarà que el públic lector devora aquestes trilogies ciclòpies. I aquí se m’encén la llumeta d’alarma i recupero el fil nutricional. Nyam!

Moltes d’aquestes sagues són d’origen forani, que vol dir inexorablement anglosaxó (com si no s’escrivís LIJ a França, ni a Itàlia, ni a Alemanya...). I com és lògic, llueixen una iconografia, uns hàbits, una manera de viure i uns valors que de moment no són els nostres.

Encara que jo mateix em pugui menjar, fins i tot sense torçar el morro, una hamburguesa amb patates, havent sucumbit a la mandra generalitzada que anomenem globalització, de seguida em ve un neguit. És que tinc gana ja a mitja tarda! És clar, mengeu pels ulls, canalla, objectaria la gent gran, amb molt bon criteri.

Just el mateix que s’esdevé quan llegeixes llargues disquisicions sobre què ha de fer la Patty (nom fictici) per entrar a l’equip d’animadores (llegiu-hi cheerleaders) de tercer any (sic).

La pregunta que et ve al cap després de llegir fil per randa (o no, segons recomana Pennac) les cabòries de la Patty (nom fictici) és ben clara: sí, i què?

O per canviar d’exemple: què aporta d’interessant el debat intern de la Sally (novament nom fictici) sobre si ha d’acceptar la invitació del quarterback guaperes o no per al ball de graduació?

(Es comença per fer balls de graduació en acabar l’ESO i s’acaba celebrant Thanksgiving. Espero equivocar-me).

Val més menjar poc i pair bé, deien els nostres avis. Els grecs en deien elegantment res en excés. Que no ens enganyin. Quantitat no és (sempre) qualitat. Ni a l’hora d’entaular-se ni a la de llegir.

Seria absurd allargar obres mestres de la literatura de dimensions modestes. Possiblement escurçar-ne (o espaiar-ne el consum) d’altres de mediocres seria un estalvi. Per passar a consumir producte de Km 0, per exemple. O per conservar els boscos.

Tanmateix, cadascú és lliure de menjar, literalment, el que li doni la gana, fins a sadollar-se. Però, a mi, doneu-me pa amb oli i xocolata, que us regalo totes les safates de boteruts i bigarrats cupcakes.

Tot i que no li faria fàstics a un bon croissant. O a un brètzel, mira tu.

Sigui com sigui, que vagi de gust.

dimarts, 14 de març de 2017

LA RÀBIA, DE LOLITA BOSCH

imatges

Ningú està més legitimat per explicar una història que qui l’ha patida. Això és el que fa Bosch molts anys després d’haver viscut maltractaments i la indiferència de tothom a secundària. No és només rebre un enciam pansit per Sant Valentí, per a gaudi dels popus de la classe (com arribem a odiar els lectors també aquesta paraula!). És també el mal físic real –no, no és cap qüentu–, el fet de sentir-se ningú facis el que facis, tant si t’enfrontes al mal que t’infligeixen de manera gratuïta com si t'hi sotmets. Que et diguin «muuu» al teu pas perquè ets de poble. Com diu ella, «Pocs dies abans de fer els catorze em van arrencar. Com una planta que no té res especialment greu però creix al lloc equivocat». O esdevenir senzillament tu, sense nom, a fi de deshumanitzar l’objecte de la riota general.

Bosch alterna el fet de mirar enrere amb ira (i per què no?) amb el testimoniatge actual d’altres joves que han patit assetjament. I encara sort, matisa l’autora, d'haver-lo viscut abans de les xarxes socials i de la generalització dels smartphones! Tant se val si se n'obté autoficció o no. El que en resulta és literatura que remena les entranyes per la capacitat d’encomanar-nos unes vivències duríssimes. Una visió subjectiva, per descomptat, com també ho deu ser la dels maltractadors d’aleshores, que no devien ser conscients del que feien i que ho han oblidat. Ni oblit ni perdó, es podria afegir. Però sí tal vegada reflexió. Cal parlar-ne, a les aules, i a la societat. Perquè, que se’m perdoni la interferència amb un altre llibre igualment esplèndid, Els llops ja no viuen als boscos, per més que la factoria multinacional de somnis s’hi escarrassi, sovint el conte no té un final feliç.

La ràbia ha obtingut el premi Roc Boronat.

dijous, 2 de març de 2017

L'EXPEDICIÓ DEL DOCTOR BALMIS, DE MARÍA SOLAR

Tot just avui acabo l’esplèndid L’expedició del doctor Balmis, de María Solar, editat per Bromera. Un llibre que opta al Premi Protagonista Jove i que es llegeix d’una tirada. Mestre Portell en parla dient que es tracta de “Dickens a la gallega”. Jo no m’atreveixo a corroborar-ho, però el que sí que puc afirmar és m’ha agradat molt.
La novel·la té un rerefons històric i, afegim-ho també, heroic. En el context de l’Espanya de començaments del segle XIX, on la fam i la malaltia s’acarnissen amb la majoria, els més desafavorits són la canalla. Els orfenats estan plens de nens i nenes abandonats pels pares perquè són fills il·legítims o senzillament perquè no poden ser alimentats. I allà depenen de la caritat i de la manera de fer d’institucions desbordades (ordes religiosos, diputacions) que encara no saben què és un infant. Ho dic en sentit figurat, per descomptat: la infància, com a etapa vital, és un invent recent. I hem passat de la ignorància cruel al consentiment total...Però això són figues d’un altre paner.
La verola fa estralls, i un metge de l’orfenat, el doctor Posse Robaynes contacta amb un col·lega seu que té un projecte quimèric: dur la vacuna a l’Amèrica colonial de l’única manera possible a l’època. És a dir, inoculant la malaltia als bracets de vint-i-dos nens i enviant-los en un perillosíssim viatge transoceànic. Vint-i-dos àngels, com suggereix la pel·lícula basada en aquest mateix fet històric, que no he vist (22 ángeles, Miguel Bardem, 2016).
El protagonista del llibre és Ezequiel de la Caridad (els cognoms dels nens de la inclusa són una marca indeleble i cruel), un nen que s’esforça per trencar el determinisme de l’abandó, la fam i els abusos. María Solar fa un retrat sobri de l’entorn, vívid i empàtic, però que alhora defuig la llagrimeta fàcil. Un parell de tours de force finals força aconseguits sorprenen el lector. I si es pren la molèstia de llegir l’apèndix, descobreix que el bon nen NO és un personatge històric.
L’únic que no m’agrada de la novel·la és el títol, ja que porta a engany i que tal vegada s’adiria a la pel·lícula al·ludida més amunt. L’original gallec (Os nenos da varíola) li escau.
Res a replicar, però, a la magnífica traducció de Josep Franco, que no ho sembla (es tracta del millor dels elogis que se m’acut!).

Un llibre que m’agradaria vendre als meus alumnes...i que en fessin un bon booktrailer.

dissabte, 11 de febrer de 2017

LITERATURA QUE REMENA LES ENTRANYES


Recentment he llegit aquests dos llibres per ressenyar-los. Dues autores esplèndides, Saborit i Bosch, que no coneixia. Un recull de contes i una història viscuda, i sobretot, un denominador comú: la percepció, vella com el món, que l'home és un llop per a l'home. O per deixar anar la llatinada: homo homini lupus. Cosa que resulta falsa, dit sigui de passada, perquè els llops no infligeixen mal als seus congèneres. Però ja ens hem entès. Ras i curt, que es tracta de dos llibres que et remenen per dins, i per tant, altament recomanables. Més detalls, en unes setmanes a Faristol.