Tenim aquí un llibret que conté una pregunta al mateix títol i que, per tant, interpel·la directament qui el llegeixi (o més aviat, òbviament, qui se'l faci llegir o interpretar). L'autoria és complementària, ja que els textos de Mengual troben el contrapunt necessari i amable en les il·lustracions de Carmen Navarro. Les dedicatòries que encapçalen el tot són tota una declaració d'intencions. L'estructura segueix l'esquema text (clar, més o menys llarg) + dibuixos. La proporció d'un i altre component varia, cosa que permet un canvi de ritme i que possiblement ajudi la mediadora a interactuar amb qui escolta i mira. Els dibuixos de Navarro presenten formes arrodonides que suggereixen la maternitat, de colors gens estridents, i les figures no presenten els trets facials marcats. El text s'articula com un flaixbac que de ben segur s'anticipa a la pregunta de l'interessat/ada, la mateixa criatura. "Mare, com vaig néixer?". La narradora manifesta el seu desig de maternitat en 1a persona, i s'explica de manera natural, sense defugir la diversitat tipològica en l'accés. El procés s'explica amb paraules senzilles, sense saltar-se'n passos. Ens sobta, però, la coexistència del llenguatge metafòric ("llavor") amb el científic ("embrió"). Malgrat tot, la tendresa i sobretot la claredat que traspua el llibre propicien la comprensió i, de ben segur, el diàleg entre la mare i l'infant. Un format alternatiu, de més grandària i de tapa dura, que l'acostés a l'àlbum il·lustrat, hauria facilitat encara més la interacció amb la canalla, l'autèntica destinatària d'aquest bonic llibre.
És possible (re)crear una Mercè Rodoreda adolescent versemblant, i que el resultat interessi tant el lector que no la coneix com el que sí (i que, conscientment o no, buscarà entre línies connexions biobibliogràfiques ). Vet aquí, doncs, Paraules, flors i pólvora . Arasa se’n surt amb gran solvència, de l’àrdua tasca de novel·lar la primera joventut de Rodoreda, que culmina amb el compromís polític i cultural, si és que cal dissociar-los. De la mà de la imaginació de l’autora (documentada, sí, però fruit de la seva creativitat), coneixem i ens creiem una Merceneta de ca seva, que es debat entre el record de l’avi i l’agraïment a l’oncle americano. També som testimonis de l’atracció per un adroguer tortosí, implicat en una xarxa tan clandestina com necessària. En acabat, descobrim que aquest personatge és fictici. L’aposta immersiva d’Arasa en aquest joc entre versemblança i biografia, però, encara va més lluny, tot afegint-hi elements tan interessants...
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada