Passa al contingut principal

OBLIDADES OMBRES, DE RAMON BREU


 

Oblidades ombres, l’obra més recent de la factoria Ramon Breu ja resulta significativa des del mateix títol. Un epítet i una al·literació per mostrar allò estrany i la sordidesa del moment històric que il·lustra. I amb una pretensió, comuna amb els altres dos llibres amb què es completa la trilogia (Les llàgrimes del dictador i El dia dels Beatles): contribuir al record de figures anònimes i versemblants.

La novel·la posa llum a una època grisa, la dels primers compassos de la postguerra, que per a tants milers de persones va suposar una duríssima transició, dels bombardejos de la guerra incivil a la repressió exercida sense contemplacions pel règim triomfant.

Assistim al periple vital d’un trio de personatges, cadascun protagonista d’un episodi i alhora amb destins que s’entrellacen: en Jordi Palmer, maquisard sotmès a la disciplina del partit; l’Eulàlia Gensana, supervivent de l’horror dels camps d’extermini; Climent Escribano, roig esdevingut afecto al Régimen per fatiga i per impotència.

Tots tres tenen en comú el fet que la guerra i l’inici dels veinticinco años de paz trunca els respectius projectes de vida, els separa i els fa actuar de diferent manera.

A Oblidades ombres trobem, com no podria ser d’altra manera en l’autor, referències cinematogràfiques explícites, com per exemple quan s’enuncien semblances raonables entre personatges i actors i actrius de cinema del moment. També n’hi ha, cosa que resulta molt més interessant encara, d’implícites: paràgrafs sencers d’una prosa curosa, sense floritures que enturpeixin la lectura, però que suggereix una traducció audiovisual damunt la gran pantalla.

Llegint aquest llibre, i també de manera freqüent a can Breu, descobrim alguna cosa que sovint passa desapercebuda: la Història de debò, en majúscula, l’escriuen, encara que no vulguin, personatges en minúscula, com els que apareixen al llarg d’aquestes pàgines.

Un cop més qui signa aquestes línies confessa la lectura àvida duta a terme, amb el just premi d’una redempció inesperada i apoteòsica, literalment en els últims paràgrafs.

Etiquetes de comentaris:

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

L'EXPEDICIÓ DEL DOCTOR BALMIS, DE MARÍA SOLAR

Tot just avui acabo l’esplèndid L’expedició del doctor Balmis , de María Solar, editat per Bromera. Un llibre que opta al Premi Protagonista Jove i que es llegeix d’una tirada. Mestre Portell en parla dient que es tracta de “Dickens a la gallega”. Jo no m’atreveixo a corroborar-ho, però el que sí que puc afirmar és m’ha agradat molt. La novel·la té un rerefons històric i, afegim-ho també, heroic. En el context de l’Espanya de començaments del segle XIX, on la fam i la malaltia s’acarnissen amb la majoria, els més desafavorits són la canalla. Els orfenats estan plens de nens i nenes abandonats pels pares perquè són fills il·legítims o senzillament perquè no poden ser alimentats. I allà depenen de la caritat i de la manera de fer d’institucions desbordades (ordes religiosos, diputacions) que encara no saben què és un infant. Ho dic en sentit figurat, per descomptat: la infància, com a etapa vital, és un invent recent. I hem passat de la ignorància cruel al consentiment total...Però
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

PARAULES , FLORS I PÓLVORA, DE CINTA ARASA

  És possible (re)crear una Mercè Rodoreda adolescent versemblant, i que el resultat interessi tant el lector que no la coneix com el que sí (i que, conscientment o no, buscarà entre línies connexions  biobibliogràfiques ). Vet aquí, doncs,  Paraules, flors i pólvora . Arasa se’n surt amb gran solvència, de l’àrdua tasca de novel·lar la primera joventut de Rodoreda, que culmina amb el compromís polític i cultural, si és que cal dissociar-los. De la mà de la imaginació de l’autora (documentada, sí, però fruit de la seva creativitat), coneixem i ens creiem una Merceneta de ca seva, que es debat entre el record de l’avi i l’agraïment a l’oncle  americano.  També som testimonis de l’atracció per un adroguer tortosí, implicat en una xarxa tan clandestina com necessària. En acabat, descobrim que aquest personatge és fictici. L’aposta immersiva d’Arasa en aquest joc entre versemblança i biografia, però, encara va més lluny, tot afegint-hi elements tan interessants com una primera narració lit
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

LA NIT DE LA PAPALLONA, DE MARGARIDA ARITZETA

El premi Barcanova de literatura juvenil 2013 és una història duríssima. La M inicia un procés de metamorfosi, enfrontada al món tot buscant-hi un lloc, fregant la malaltia mental. Als seus somnis d'esdevenir música, s'hi suma l'amor, ambivalent i encarnat per un noi de la seva edat i per un misteriós veterà de guerra balcànic. La clau de volta serà una nit d'excessos, comiat de l'estiu i tal vegada de la vida tal com la M i els seus acòlits la concebien abans d'un fet terrible i confús. La història, plena de sordidesa, abandó, incomprensió, rebel·lia amb causa (o no), nihilisme... no future , en definitiva, no deixa de ser un intent de respondre a la pregunta bàsica: qui sóc jo? La nit de la papallona és una novel·la difícil, tant pel que diu per com ho diu, gens amable i que ofereix poques esperances. No cal enganyar els joves amb mons de llaminadura presidits per un simpàtic ratolinet d'obscures intencions, però segurament hi ha un terme mig.
Publica un comentari a l'entrada
Més informació