CAMINS D’AIGUA, DE RAIMON PORTELL

Però quina sèrie se'n podria fer, de la trilogia sencera!

Després de llegir-lo amb avidesa, em veig ara obligat (sense que sigui cap imposició externa) a glossar un llibre que, a dreta llei, no he acabat de llegir en la seva totalitat. M’explico. Parlant amb propietat, Camins d’aigua, com el volum previ, Camins de nit, tot i el gruix (considerable i farcit de moltes i molt bones pàgines), no són sinó dos episodis d’una obra que adopta la forma de trilogia, La llum d’Artús. I la tercera part encara no ha sortit! D’aquí que la lectura sigui forçosament inconclusa.

De què parla Camins d’aigua? Si no heu llegit (encara) Camins de nit, feu-ho. En primer lloc per entendre la col·locació de les peces que convergiran, inexorablement, en una impressionant partida d’escacs on el Vell Continent serà el tauler. Però sobretot, per familiaritzar-vos amb una saga que val la pena conèixer.

Tot s’articula a partir d’una Història amb majúscules alternativa que condiciona una Geografia també amb majúscules alternativa, on, passat el desconcert inicial, es poden deduir les coordenades.

Coneixem la protagonista, la Rut Anglada, una adolescent, destinada, com tota heroïna de manual, a una tasca redemptora.

El paper preponderant concedit a la noia, que neix i creix a una Barcelona alternativa, potser de finals d’un segle XIX que ben bé no va existir (podríem parlar d’estètica steampunk?) és un dels puntals de la saga i s’adiu de manera especial en un context com l’actual, en què segurament ja no cal que les nenes vagin pel món de princesetes.

Com qualsevol heroi, la Rut ha de fer un viatge (novament, l’anàlisi magistral de Vogler!), venç les seves reticències i les seves pors, coneix aliats i mentors, creix (físicament i espiritualment) i assumeix el seu paper central en la lluita contra un poder absolut que ve de fora i vol imposar-se per la força.

Amb ella assistim al creixement d’un altre pilar de l’acció, en Marc l’Anxova. I Camins d’aigua n’incorpora una altre, en Iazu, intuïm, perquè el recorregut de la novel·la s’acaba abans que tots tres coincideixin físicament.

Un tret que comparteixen la Rut, en Marc i en Iazu, i que n’accentua el vessant heroic, és la seva orfandat (tot i que la noia té pare).

Els personatges secundaris de la sèrie (permeteu-me la llicència audiovisual) són rics i plens de matisos, i les descripcions són magnifiques i vívides.

Tant que, per qualitat i interès, haurien de convergir necessàriament, ai, en una producció novament audiovisual... i previsiblement caríssima, fora de l’abast dels recursos de la ficció cinematogràfica a casa nostra.

Malgrat el ball de personatges, de paisatges (nocturns, diürns, rurals, urbans, de muntanya, d’aigua...) i d’episodis, la fluïdesa i el bon ofici de Portell fan que tot flueixi i que el lector acabi entenent que, malgrat tot el que s’ha desplegat fins ara, el més calent està a l’aigüera i explotarà necessàriament al tercer volum, el definitiu.

I un encert més (si faig spoiler, tant és, que l’esforç de devorar les sis-centes pàgines dels dos primers volums paga la pena igualment): el conflicte bèl·lic a gran escala no admet una lectura simplista nosaltres som els bons i ells són els dolents. Mèrit tot del general Von Elser i la seva educació en l’honor revelant un secret al capità Corsó (sé que sona críptic, però em permeto apostar que per aquí aniran els tiros).

Admeto que m’ha quedat una ressenya un pèl confusa, escrita des de l’emoció, més que no pas amb el cap.

Però si heu de retenir-ne alguna cosa, que sigui aquesta afirmació: llegiu i sobretot feu llegir aquesta/es fabulosa/es novel·la/es.

Em frego les mans només de pensar que els meus alumnes en podrien fer booktrailers!