Passa al contingut principal

CUENTOS BRUTOS, DE JOSEP GARCIA

Gens bèsties, per això, sinó plens de matisos
La tradició vol que en el pot petit hi càpiga la bona confitura (i el pitjor verí). Aquest recull de relats breus, que no microrelats, presenta, tot i l'economia de recursos que imposen les distàncies curtes, una fondària evident. Com quan menystens un xupito per la seva grandària (petitària?), te'l beus de cop i aleshores t'adones de la contundència de l'alcohol que et castiga l'esòfag. Hi ha recurrència de temes, però amb un denominador comú: la fragilitat o l'estupidesa humana, si és que cal diferenciar-les, deixades en evidència a través de l'escriptura sòbria de qui exposa els fets. Històries conegudes adquireixen una nova dimensió explicades per en Garcia. Com quan et pregunten retòricament saben aquel que diu? i la resposta és que sí, però calles perquè vols gaudir de la veu de qui t'explica l'acudit. El món no té arregglu, com dirien alguns, però no passa res per parlar-ne. L'humor ajuda a posar distància amb una realitat que sovint fa mal, per poc que hi gratis. Tal vegada, com podria esdevenir en un relat d'en Garcia, si l'autor tingués un cognom enrevessat (poso per cas Mrozek, a qui em recorda), en Josep esdevindria un autor de culte. Però malauradament la seva escriptura, com el seu cognom, és diàfana, i això li permet carregar contra l'absurd i contra l'abús de les jerarquies. Y no deja títere con cabeza, com toca a aquestes alçades de la pel·lícula. Brindo per vós, mestre!

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

L'EXPEDICIÓ DEL DOCTOR BALMIS, DE MARÍA SOLAR

Tot just avui acabo l’esplèndid L’expedició del doctor Balmis , de María Solar, editat per Bromera. Un llibre que opta al Premi Protagonista Jove i que es llegeix d’una tirada. Mestre Portell en parla dient que es tracta de “Dickens a la gallega”. Jo no m’atreveixo a corroborar-ho, però el que sí que puc afirmar és m’ha agradat molt. La novel·la té un rerefons històric i, afegim-ho també, heroic. En el context de l’Espanya de començaments del segle XIX, on la fam i la malaltia s’acarnissen amb la majoria, els més desafavorits són la canalla. Els orfenats estan plens de nens i nenes abandonats pels pares perquè són fills il·legítims o senzillament perquè no poden ser alimentats. I allà depenen de la caritat i de la manera de fer d’institucions desbordades (ordes religiosos, diputacions) que encara no saben què és un infant. Ho dic en sentit figurat, per descomptat: la infància, com a etapa vital, és un invent recent. I hem passat de la ignorància cruel al consentiment total...Però

NO VENIMOS DEL LATÍN, DE CARME JIMÉNEZ HUERTAS

Confesso que en una primera instància, com a romanista, no em podia mirar un títol així sinó amb una certa condescendència. L’agosarament del text, ja des de bon començament, em va engrescar a la lectura, convençut que acabaria descobrint on trontollava l’entramat. Doncs no. A la llum d’unes poques afirmacions, incontestables de tan lúcides, vaig veure com se sacsejaven un seguit de creences inalterables i inqüestionades ja des de l’època llunyana en què freqüentàvem l’Aula Magna de la sacrosanta Facultat de Filologia. Sempre havíem cregut en el dogma que el llatí que els romans van estendre per l’Imperi es va corrompre,  tot cedint el pas al llatí vulgar. Un llatí vulgar que al seu torn es fragmentaria en diverses parles, gràcies a l’acció del substrat i del superestrat i amb la correcció del grau de romanització inicial i del poder polític final. I tot això amanit amb la mediatització del poder terrenal de l’Església. Però una via d’aigua enorme apareix en aquest sòlid buc c

A BOCA DE CANÓ, DE MANEL ÀLAMO

Els adolescents, lectors o no, poden tenir moltes mancances, però saben distingir les coses autèntiques d'aquelles que no ho són. Per això cal donar-los a tastar de totes totes  A boca de canó,  un llibre que arribarà a la fibra sensible del lector per poc que s'hi acosti. Es tracta d'una història recurrent, que a mi m'ha recordat, salvant les distàncies, dues grans pel·lícules de Clint Eastwood: Million Dollar Baby i Grand Torino, i que segueix l'esquema heroic clàssic. I això no és un retret, sinó una garantia de bon ofici de l'escriptor. Un vell malcarat (o no), fracassat (això sí) pot exercir de pare/mentor i redimir un/a jove abocat a una vida sense nord. Vera és una noia sense pare, amb una mare drogoaddicta, que troba el seu únic consol xutant a porteria. I se'n surt, destrossant el vell tòpic que les noies no saben jugar a futbol. La seva vida, i la d'un entrenador sobrevingut, una vella glòria del València malbaratada, faran un tomb decisiu q