JOAN BUSTOS: SOBRE LLIBRES

Preparant-me per entomar una pregunta compromesa De tant en tant cal sortir de la zona de confort i enfrontar-se a determinats perills (metafòrics i relatius). És el que vaig fer dimarts passat a la biblioteca Antoni Comas. La Cristina Valls i la Marta Alcántara m’havien parat una petita trampa a què em vaig sotmetre amb obediència i il·lusió a parts iguals: exposar-me a les preguntes dels lectors preadolescents de la Finestra Màgica, que havien llegit La Fina Ensurts . L’estona ens va passar molt ràpid, vam somriure, vam pensar i fins i tot, qui sap, vam començar a apamar La Fina Ensurts 2: el retorn.

Confesso que en una primera instància, com a romanista, no em podia mirar un títol així sinó amb una certa condescendència. L’agosarament del text, ja des de bon començament, em va engrescar a la lectura, convençut que acabaria descobrint on trontollava l’entramat. Doncs no. A la llum d’unes poques afirmacions, incontestables de tan lúcides, vaig veure com se sacsejaven un seguit de creences inalterables i inqüestionades ja des de l’època llunyana en què freqüentàvem l’Aula Magna de la sacrosanta Facultat de Filologia. Sempre havíem cregut en el dogma que el llatí que els romans van estendre per l’Imperi es va corrompre,  tot cedint el pas al llatí vulgar. Un llatí vulgar que al seu torn es fragmentaria en diverses parles, gràcies a l’acció del substrat i del superestrat i amb la correcció del grau de romanització inicial i del poder polític final. I tot això amanit amb la mediatització del poder terrenal de l’Església. Però una via d’aigua enorme apareix en aquest sòlid b...

Quina pinta! Segur que tots dos llegeixen... encara que no ho reconeguin Als Estats Units dels anys 30 del segle passat, el govern federal afortunadament no va gosar implantar la Llei Seca. Però sí que va prohibir la lectura. Què faran, malgrat les campanyes de conscienciació, els lletraferits, els intel·lectuals i altres persones de dubtosa reputació? Anar a satisfer les més baixes passions al mercat negre de llibres, controlat, com no podia ser d’altra manera, pels catalans. Una potentíssima organització mafiosa catalana, El pop o Lunostru , a l’empara de negocis respectables (apostes, locals nocturns, prostitució, restaurants de menjar ràpid, clubs de soccer ) amenaça amb estendre els seus tentacles arreu. Quin paper crucial els correspondrà, en tot plegat, al tàndem Bufalino-O’Sullivan, els millors policies del districte? Fins on arribarà l’ambició de Mike Matamala, jove promesa de Lunostru i (horror!) gran lector? I sobretot, qui ha dissenyat els horrorosos uniformes que ll...

És possible tractar a classe els trastorns morfosintàctics ( tenim que/si jo parlessi/lis donarem/llavòrens/que jo sèpiga/una cosa.../no n’en sé... )? És possible fer-ho tot i la pressió competencial arreu? Amb rigor i amenitat (o viceversa)? Fent que els pacients s’adonin de les seves mancances i reflexionin? Amb efectes secundaris positius (millora de l’expressió)? Sense dedicar-hi tampoc més temps de l’estrictament necessari? Si respons afirmativament a tres d’aquestes preguntes, aquest és el teu taller. No hi descobriràs res que no sàpigues (i no pas sèpigues !), però tampoc no té contraindicacions. I segurament t’engrescarà a exercir per crear fórmules magistrals a mida dels teus alumnes. Hi coneixerem alguns excipients saborosos (llegiu-hi apps a l’abast) de contrastada eficàcia. I si convé, entre tots/es podrem crear un vademècum per a casos de flagrant emergència gramatical. Ras i curt: un banc d’activitats cooperatiu. Taller per a les Jornades sobre gramàtica del C...

No es tracta de cap cançó de l'enfadós, sinó del títol de l'últim conte que m'han publicat a Cavall Fort. Amb unes precioses il·lustracions de Kim Amate. Per llegir-lo o descarregar-lo, cliqueu aquí.

Afegeix la llegenda El primer que em passa del cap per parlar d’aquesta magnífica novel·la és la rotunditat del títol, que sembla adir-se amb aquests temps de postveritat (o tal vegada de prementida, com albiren alguns). En Pere Teixidor, d’extracció humil, treballa per a una agència de detectius en la Barcelona que amb prou feines s’ha espolsat l’estraperlo. Arran dels encàrrecs que li encomanen entra en contacte amb llocs i sobretot personatges que pel seu origen no hauria d’haver conegut: l’ambient dels combats de boxa, els cercles selectes dels oligarques afins al règim, les s tarlettes de mig pèl... tot amanit amb la contenció i la corrupció d’uns anys de pau aparent (encara no són pas els veinticinco ). La dicotomia vici privat/pública virtut s’encomana al nostre heroi, envoltat d’uns secundaris de luxe. I la xicota de tota la vida queda eclipsada per una noia de club d’ alterne . Però no serà pas l’última transformació d’en Pere. Un cop acabat el llibre, es gesta la ...

Llegiu-la! En moments convulsos pel que fa a l’adscripció personal, una cita (n’ignoro la procedència) ve especialment a tomb: la veritable pàtria d’un mateix és la infància . I de passada, em serveix per entrellaçar amb la història que glossa aquesta magnífica novel·la. El món de la Berthe, neoyorquina d’adopció, trontolla quan descobreix la infidelitat flagrant del seu xicot, que entre d’altres raons, desencadenarà el retorn sobtat a la pàtria de debò a què al·ludíem: Sept-Îles, al gran nord canadenc. Amb una parada i fonda a mig camí que connectarà amb la primera infància i amb el desvetllament d’un secret que ni tan sols albira. A Sept-Îles, de retruc, després d’un esdeveniment tràgic en el sentit etimològic de la paraula, la Berthe-nena hi havia conegut vincles més poderosos que el de la sang: l’afecte maternal inèdit i el primer amor. Al llarg de la trama, esplèndida, la Berthe navega entre l’afecte maternal que li arriba de fonts diverses i l’amor (un d’impossible, tr...