 |
| Quina pinta! Segur que tots dos llegeixen... encara que no ho reconeguin Als Estats Units dels anys 30 del segle passat, el govern federal afortunadament no va gosar implantar la Llei Seca. Però sí que va prohibir la lectura. Què faran, malgrat les campanyes de conscienciació, els lletraferits, els intel·lectuals i altres persones de dubtosa reputació? Anar a satisfer les més baixes passions al mercat negre de llibres, controlat, com no podia ser d’altra manera, pels catalans. Una potentíssima organització mafiosa catalana, El pop o Lunostru, a l’empara de negocis respectables (apostes, locals nocturns, prostitució, restaurants de menjar ràpid, clubs de soccer) amenaça amb estendre els seus tentacles arreu. Quin paper crucial els correspondrà, en tot plegat, al tàndem Bufalino-O’Sullivan, els millors policies del districte? Fins on arribarà l’ambició de Mike Matamala, jove promesa de Lunostru i (horror!) gran lector? I sobretot, qui ha dissenyat els horrorosos uniformes que llueixen els ignorants i orgullosos patriotes de Friends of the Truth (FOT), dirigits per l’obscur Rufus Cornelius Baker? Per accedir al primer capítol de la novel·la
Els llibres, digui el que digui el govern o
els tarats d’en Baker, no
s’han de cremar, perquè sempre hi haurà un idiota
disposat a pagar una fortuna per qualsevol puta merda impresa de qualsevol manera. Com diem en
català,la pela és la pela, que en pla anglès podríem traduir per “tant se val d’on vingui la
pasta, però benvinguda sia”. La llengua
catalana ja ho té, això de la síntesi: amb poques paraules diem moltes coses. No és només per
avarícia, com se’ns sol retreure. Els gavatxos tenen la grandeur, i nosaltres, els catalans, uns collons com un toro, o millor com un burro, no em facis dir per què, vet-ho aquí.
(Steve Garriga, tiet, és a dir, capo, de l’organització criminal catalana Lunostru).
|
Tot just avui acabo l’esplèndid L’expedició del doctor Balmis , de María Solar, editat per Bromera. Un llibre que opta al Premi Protagonista Jove i que es llegeix d’una tirada. Mestre Portell en parla dient que es tracta de “Dickens a la gallega”. Jo no m’atreveixo a corroborar-ho, però el que sí que puc afirmar és m’ha agradat molt. La novel·la té un rerefons històric i, afegim-ho també, heroic. En el context de l’Espanya de començaments del segle XIX, on la fam i la malaltia s’acarnissen amb la majoria, els més desafavorits són la canalla. Els orfenats estan plens de nens i nenes abandonats pels pares perquè són fills il·legítims o senzillament perquè no poden ser alimentats. I allà depenen de la caritat i de la manera de fer d’institucions desbordades (ordes religiosos, diputacions) que encara no saben què és un infant. Ho dic en sentit figurat, per descomptat: la infància, com a etapa vital, és un invent recent. I hem passat de la ignorància cruel al consentiment total...Però
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada