NO VENIMOS DEL LATÍN, DE CARME JIMÉNEZ HUERTAS

Confesso que en una primera instància, com a romanista, no em podia mirar un títol així sinó amb una certa condescendència. L’agosarament del text, ja des de bon començament, em va engrescar a la lectura, convençut que acabaria descobrint on trontollava l’entramat.

Doncs no. A la llum d’unes poques afirmacions, incontestables de tan lúcides, vaig veure com se sacsejaven un seguit de creences inalterables i inqüestionades ja des de l’època llunyana en què freqüentàvem l’Aula Magna de la sacrosanta Facultat de Filologia.

Sempre havíem cregut en el dogma que el llatí que els romans van estendre per l’Imperi es va corrompre,  tot cedint el pas al llatí vulgar. Un llatí vulgar que al seu torn es fragmentaria en diverses parles, gràcies a l’acció del substrat i del superestrat i amb la correcció del grau de romanització inicial i del poder polític final. I tot això amanit amb la mediatització del poder terrenal de l’Església.

Però una via d’aigua enorme apareix en aquest sòlid buc conceptual quan Jiménez qüestiona: a) que els mateixos legionaris parlessin llatí b) que els pobles sotmesos acceptessin sense més la llengua (pretesament) aportada pels dominadors.

Com s’entendrien, els uns i els altres? La hipòtesi, més que plausible, és que arreu del territori JA es parlessin llengües afins al llatí. Per tant, les llengües romàniques (de les quals ningú qüestiona el parentiu) mantindrien una relació fraternal, per afinar la metàfora, més que no pas de filiació amb el llatí. Si això fos cert, moltes de les piruetes conceptuals de la gramàtica històrica, entestada a provar una relació conseqüencial, deixarien de tenir sentit. És el principi d’Occam: l’explicació més senzilla és la més plausible.

Ningú no qüestiona tampoc l’innegable valor de cohesió cultural exercit pel llatí clàssic durant segles. Però difícilment s’explicaria amb una visió tradicional la llatinitat del romanès.

La presumpta “degeneració” (llegiu-hi “diversificació”) de l’anomenat llatí vulgar per donar forma als diferents protoromanços queda seriosament malmesa quan llengües que han estat aïllades durant segles arriben a idèntiques solucions.

Però al meu entendre l’argument definitiu arriba a l’hora de d’analitzar les tipologies lingüístiques de la “mare” i de les “filles”.

El llatí era una llengua flexiva, amb un ordre sintàctic que seguia el patró SOV i on no existia article. Res d’això s’esdevé en les llengües romàniques. Tampoc cap d’aquestes llengües no van heretar l’inventari de conjuncions llatines. Les vacil·lacions i errors que traspuen els textos llatins ja des de la baixa llatinitat (i vet aquí una de les afirmacions fonamentals formulades en aquest llibre) no impliquen que de cop i volta tota una comunitat lingüística en bloc oblidi com construir subordinades. Ni que, conseqüentment,  es vegi abocada, a causa d’uns fenòmens de canvi fonètic mal explicats, d’altra banda, a fer servir el llenguatge no verbal per entendre-s’hi.

Aquestes imprecisions tenen a veure més aviat amb l’ús vacil·lant que podríem exercir qualsevol de nosaltres escrivint en una llengua de prestigi internacional reconegut, però que tanmateix no és pas la nostra: l’anglès.

No entro a analitzar, pel meu desconeixement, les contínues al·lusions a la llengua ibèrica, l’esclariment de la qual, ara per ara pendent, seria fonamental. Tampoc passo a valorar alguna reflexió etimològica un pèl rebuscada, cosa que sobta per part d’algú que critica, amb molt bon criteri, però, les arbitrarietats del discurs oficial.

Però sense cap mena de dubtes, estigui equivocat o no (cosa irrellevant, d’altra banda) avui mateix, en un sa exercici de qüestionament de creences, m’atreveixo a donar suport a l’afirmació present al títol d’aquest llibre. Dit sigui de passada: ameníssim, rigorós i per damunt de tot molt recomanable.