Passa al contingut principal

NO VENIMOS DEL LATÍN, DE CARME JIMÉNEZ HUERTAS

Resultat d'imatges de no venimos del latin

Confesso que en una primera instància, com a romanista, no em podia mirar un títol així sinó amb una certa condescendència. L’agosarament del text, ja des de bon començament, em va engrescar a la lectura, convençut que acabaria descobrint on trontollava l’entramat.
Doncs no. A la llum d’unes poques afirmacions, incontestables de tan lúcides, vaig veure com se sacsejaven un seguit de creences inalterables i inqüestionades ja des de l’època llunyana en què freqüentàvem l’Aula Magna de la sacrosanta Facultat de Filologia.
Sempre havíem cregut en el dogma que el llatí que els romans van estendre per l’Imperi es va corrompre,  tot cedint el pas al llatí vulgar. Un llatí vulgar que al seu torn es fragmentaria en diverses parles, gràcies a l’acció del substrat i del superestrat i amb la correcció del grau de romanització inicial i del poder polític final. I tot això amanit amb la mediatització del poder terrenal de l’Església.
Però una via d’aigua enorme apareix en aquest sòlid buc conceptual quan Jiménez qüestiona: a) que els mateixos legionaris parlessin llatí b) que els pobles sotmesos acceptessin sense més la llengua (pretesament) aportada pels dominadors.
Com s’entendrien, els uns i els altres? La hipòtesi, més que plausible, és que arreu del territori JA es parlessin llengües afins al llatí. Per tant, les llengües romàniques (de les quals ningú qüestiona el parentiu) mantindrien una relació fraternal, per afinar la metàfora, més que no pas de filiació amb el llatí. Si això fos cert, moltes de les piruetes conceptuals de la gramàtica històrica, entestada a provar una relació conseqüencial, deixarien de tenir sentit. És el principi d’Occam: l’explicació més senzilla és la més plausible.
Ningú no qüestiona tampoc l’innegable valor de cohesió cultural exercit pel llatí clàssic durant segles. Però difícilment s’explicaria amb una visió tradicional la llatinitat del romanès.
La presumpta “degeneració” (llegiu-hi “diversificació”) de l’anomenat llatí vulgar per donar forma als diferents protoromanços queda seriosament malmesa quan llengües que han estat aïllades durant segles arriben a idèntiques solucions.
Però al meu entendre l’argument definitiu arriba a l’hora de d’analitzar les tipologies lingüístiques de la “mare” i de les “filles”.
El llatí era una llengua flexiva, amb un ordre sintàctic que seguia el patró SOV i on no existia article. Res d’això s’esdevé en les llengües romàniques. Tampoc cap d’aquestes llengües no van heretar l’inventari de conjuncions llatines. Les vacil·lacions i errors que traspuen els textos llatins ja des de la baixa llatinitat (i vet aquí una de les afirmacions fonamentals formulades en aquest llibre) no impliquen que de cop i volta tota una comunitat lingüística en bloc oblidi com construir subordinades. Ni que, conseqüentment,  es vegi abocada, a causa d’uns fenòmens de canvi fonètic mal explicats, d’altra banda, a fer servir el llenguatge no verbal per entendre-s’hi.
Aquestes imprecisions tenen a veure més aviat amb l’ús vacil·lant que podríem exercir qualsevol de nosaltres escrivint en una llengua de prestigi internacional reconegut, però que tanmateix no és pas la nostra: l’anglès.
No entro a analitzar, pel meu desconeixement, les contínues al·lusions a la llengua ibèrica, l’esclariment de la qual, ara per ara pendent, seria fonamental. Tampoc passo a valorar alguna reflexió etimològica un pèl rebuscada, cosa que sobta per part d’algú que critica, amb molt bon criteri, però, les arbitrarietats del discurs oficial.

Però sense cap mena de dubtes, estigui equivocat o no (cosa irrellevant, d’altra banda) avui mateix, en un sa exercici de qüestionament de creences, m’atreveixo a donar suport a l’afirmació present al títol d’aquest llibre. Dit sigui de passada: ameníssim, rigorós i per damunt de tot molt recomanable. 

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

L'EXPEDICIÓ DEL DOCTOR BALMIS, DE MARÍA SOLAR

Tot just avui acabo l’esplèndid L’expedició del doctor Balmis , de María Solar, editat per Bromera. Un llibre que opta al Premi Protagonista Jove i que es llegeix d’una tirada. Mestre Portell en parla dient que es tracta de “Dickens a la gallega”. Jo no m’atreveixo a corroborar-ho, però el que sí que puc afirmar és m’ha agradat molt. La novel·la té un rerefons històric i, afegim-ho també, heroic. En el context de l’Espanya de començaments del segle XIX, on la fam i la malaltia s’acarnissen amb la majoria, els més desafavorits són la canalla. Els orfenats estan plens de nens i nenes abandonats pels pares perquè són fills il·legítims o senzillament perquè no poden ser alimentats. I allà depenen de la caritat i de la manera de fer d’institucions desbordades (ordes religiosos, diputacions) que encara no saben què és un infant. Ho dic en sentit figurat, per descomptat: la infància, com a etapa vital, és un invent recent. I hem passat de la ignorància cruel al consentiment total...Però

A BOCA DE CANÓ, DE MANEL ÀLAMO

Els adolescents, lectors o no, poden tenir moltes mancances, però saben distingir les coses autèntiques d'aquelles que no ho són. Per això cal donar-los a tastar de totes totes  A boca de canó,  un llibre que arribarà a la fibra sensible del lector per poc que s'hi acosti. Es tracta d'una història recurrent, que a mi m'ha recordat, salvant les distàncies, dues grans pel·lícules de Clint Eastwood: Million Dollar Baby i Grand Torino, i que segueix l'esquema heroic clàssic. I això no és un retret, sinó una garantia de bon ofici de l'escriptor. Un vell malcarat (o no), fracassat (això sí) pot exercir de pare/mentor i redimir un/a jove abocat a una vida sense nord. Vera és una noia sense pare, amb una mare drogoaddicta, que troba el seu únic consol xutant a porteria. I se'n surt, destrossant el vell tòpic que les noies no saben jugar a futbol. La seva vida, i la d'un entrenador sobrevingut, una vella glòria del València malbaratada, faran un tomb decisiu q