JOAN BUSTOS: SOBRE LLIBRES

Què voleu que us digui? Sovint d’un temps ençà es parla molt de la necessitat d’un canvi a l’escola. Al marge de la conveniència o no de marejar la perdiu amb un tema tan transcendental, sobta la desimboltura i, ateses les obvietats, la impunitat amb què se’n parla. I més encara si professionals de qualsevol àmbit, tot i ignorar-ho tot del pa que s’hi dóna, a peu d’aula, en parlen com si tal cosa. Tothom pot dir-hi la seva, només faltaria, però el soroll generat i les contraordres esgrimides no deixen remar en la direcció que caldria. La mateixa desorientació es podria aplicar a la gastronomia i/o a la nutrició en general. Productes que de cop i volta es posen de moda, tendències dietètiques (arcaiques, prescriptives...), judicis de valor diversos per a la perplexitat dels menjadors , que som tots. Però no vull parlar ni d’educació ni de nutrició, sinó tot el contrari. M’explico. Treballo en el primer d’aquests àmbits i confesso que m’agrada menjar. Però em ve de gust esti...

Ningú està més legitimat per explicar una història que qui l’ha patida. Això és el que fa Bosch molts anys després d’haver viscut maltractaments i la indiferència de tothom a secundària. No és només rebre un enciam pansit per Sant Valentí, per a gaudi dels  popus  de la classe (com arribem a odiar els lectors també aquesta paraula!). És també el mal físic real –no, no és cap  qüentu– , el fet de sentir-se ningú facis el que facis, tant si t’enfrontes al mal que t’infligeixen de manera gratuïta com si t'hi sotmets. Que et diguin «muuu» al teu pas perquè ets de poble. Com diu ella, «Pocs dies abans de fer els catorze em van arrencar. Com una planta que no té res especialment greu però creix al lloc equivocat». O esdevenir senzillament  tu , sense nom, a fi de deshumanitzar l’objecte de la riota general. Bosch alterna el fet de mirar enrere amb ira (i per què no?) amb el testimoniatge actual d’altres joves que han patit assetjament. I encara sort, matisa l’...

A més de ser una veritat com un temple, es tracta d'un recull de relats per a públic juvenil. Aquí en teniu la ressenya.

Tot just avui acabo l’esplèndid L’expedició del doctor Balmis , de María Solar, editat per Bromera. Un llibre que opta al Premi Protagonista Jove i que es llegeix d’una tirada. Mestre Portell en parla dient que es tracta de “Dickens a la gallega”. Jo no m’atreveixo a corroborar-ho, però el que sí que puc afirmar és m’ha agradat molt. La novel·la té un rerefons històric i, afegim-ho també, heroic. En el context de l’Espanya de començaments del segle XIX, on la fam i la malaltia s’acarnissen amb la majoria, els més desafavorits són la canalla. Els orfenats estan plens de nens i nenes abandonats pels pares perquè són fills il·legítims o senzillament perquè no poden ser alimentats. I allà depenen de la caritat i de la manera de fer d’institucions desbordades (ordes religiosos, diputacions) que encara no saben què és un infant. Ho dic en sentit figurat, per descomptat: la infància, com a etapa vital, és un invent recent. I hem passat de la ignorància cruel al consentiment total...Però...

Recentment he llegit aquests dos llibres per ressenyar-los. Dues autores esplèndides, Saborit i Bosch, que no coneixia. Un recull de contes i una història viscuda, i sobretot, un denominador comú: la percepció, vella com el món, que l'home és un llop per a l'home. O per deixar anar la llatinada: homo homini lupus. Cosa que resulta falsa, dit sigui de passada, perquè els llops no infligeixen mal als seus congèneres. Però ja ens hem entès. Ras i curt, que es tracta de dos llibres que et remenen per dins, i per tant, altament recomanables. Més detalls, en unes setmanes a Faristol.

Amb el PLJ els espectadors són lectors. O els lectors són espectadors? Quin embolic! En Carles Alcoy, narrador de pro, orienta els alumnes de 1r d’ESO per construir les seves petites històries a partir de les lectures. El primer pas per a l’elaboració del booktrailer. -      A la vida real, som capaços de “llegir” fins i tot quan no en som conscients. -      Per dotar de sentit real el booktrailer, totes les imatges que hi aboquem han de tenir un sentit i una raó de ser, sobretot tenint en compte la seva curta durada. -      Cal tenir molt en compte la seqüència: l’ordre d’aparició d’imatges no és irrellevant. -      És importantíssim gestionar la intriga, tot amagant detalls. Si mantenim l’espectador en la ignorància, s’implicarà en la nostra història. Per descomptat que cal fugir de l’spoiler. Un exemple divertidíssim When it Comes to cooking (The Three Stooges, 1960) https://www.youtube.co...

Les llengües s'aprenen per fer-les servir. Per això hem escrit una història senzilla en llatí que calia representar. El format? La telenovel·la. I el tema només podia ser amorós. Vet aquí la primera entrega de la primera temporada de la sèrie Amor difficilis . Cliquea aquí, wey, y ahorita podrás escuchar nomás.