Recentment he llegit aquests dos llibres per ressenyar-los. Dues autores esplèndides, Saborit i Bosch, que no coneixia. Un recull de contes i una història viscuda, i sobretot, un denominador comú: la percepció, vella com el món, que l'home és un llop per a l'home. O per deixar anar la llatinada: homo homini lupus. Cosa que resulta falsa, dit sigui de passada, perquè els llops no infligeixen mal als seus congèneres. Però ja ens hem entès. Ras i curt, que es tracta de dos llibres que et remenen per dins, i per tant, altament recomanables. Més detalls, en unes setmanes a Faristol.
És possible (re)crear una Mercè Rodoreda adolescent versemblant, i que el resultat interessi tant el lector que no la coneix com el que sí (i que, conscientment o no, buscarà entre línies connexions biobibliogràfiques ). Vet aquí, doncs, Paraules, flors i pólvora . Arasa se’n surt amb gran solvència, de l’àrdua tasca de novel·lar la primera joventut de Rodoreda, que culmina amb el compromís polític i cultural, si és que cal dissociar-los. De la mà de la imaginació de l’autora (documentada, sí, però fruit de la seva creativitat), coneixem i ens creiem una Merceneta de ca seva, que es debat entre el record de l’avi i l’agraïment a l’oncle americano. També som testimonis de l’atracció per un adroguer tortosí, implicat en una xarxa tan clandestina com necessària. En acabat, descobrim que aquest personatge és fictici. L’aposta immersiva d’Arasa en aquest joc entre versemblança i biografia, però, encara va més lluny, tot afegint-hi elements tan interessants...
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada