JOAN BUSTOS: SOBRE LLIBRES

Com escolten...i sobretot, com pregunten! De tant en tant cal homologar-se com a autor amb el cara a cara amb els lectors. Com per exemple divendres passat. Deu nens i nenes d'un magnífic club de lectura animat per la Mercè Garcia...que s'havien atrevit...agafeu-vos fort... a llegir La Fina Ensurts . Van fer unes quantes preguntes (llegir, ja ho havien fet) per satisfer la lògica curiositat. I ens ho vam passar molt bé. Ells prement el timbre cada cop que volien intervenir. I jo prenent notes per a una possible seqüela.

Ho sap tothom, i és profecia. La meva mare ho va dir un dia Quan m'acotxava amb blats lleugers; Enllà del somni ho repetia L'aigua dels astres mitjancers I els vidres balbs d'una establia Tota d'arrels, al fosc d'un prat: A cal fuster hi ha novetat. J.V. FOIX 　

Sentant càtedra (ha ha ha!) Com escoltaven, tu! Sortir-se de la zona de confort de tant en tant suposa un trasbals però també ajuda a ampliar-la. Per això vam muntar la paradeta divendres passat 300 quilòmetres al sud. Amb tot el que suposa jugar a fora de casa. Dos partits. A l’escola Gavina i a l’IES Enric Valor de Picanya. Enfrontar-se  a l’ homo adulescens lector en el seu hàbitat natural va ser emocionant. Amb la seva desimboltura i sentit crític natural. Al vespre, trobada de luxe per al veredicte del 36è premi Enric Valor de literatura juvenil. Per arribar a un acord ràpid i satisfactori, que interpretem com a bon senyal. Queda dit, doncs. I ara, la llista d’agraïments, quilomètrica. A l’escola Gavina (ens feu molta, molta enveja!). A Albert Dasí (blogaire, pedagog i factòtum), Empar Martínez (propiciadora de l’encontre amb els lectors/es), Mar Sauret (seguidora del que es cou en LIJ i, oh sorpresa, d’aquest blog!). A Juli Avinent de l’IES Enric Valor i a l...

Una novel·la breu que revela la construcció d’una tragèdia. I ho fa de manera paral·lela a la construcció del llenguatge de la veu narradora, no per senzilla menys colpidora. Una nena petita s’adona que alguna cosa no va a l’hora a casa seva. Com que no té encara prou paraules, fa servir perífrasis. S’adona que la mare “plora. Però cap endins”. I perquè els adults no pateixin, la nena aprèn aviat a “riure de mentida”. El pare no hi és i la nena no POT entendre per què. Els adults, inclosos nosaltres que llegim i que sabem, coneixem què passa. La dictadura militar argentina fa desaparèixer persones. Sense contemplacions. Sense explicacions. O encara pitjor, amb mentides insultants. La mare, aviat en el punt de mira dels qui exerceixen el poder (i la violència, si és que cal distingir-los), estableix una gradació en la resposta. Davant de la pregunta “I el pare?”, hi ha un ventall de respostes. “Ha anat a treballar”. “Està treballant”. “No ho sé”. “Ha marxat amb la bici”. “S’ha pe...

No cal que les planificacions siguin TAN transcendents Avançant-nos al gènere tòpic de cap d’any, que estableix llistes en forma de decàleg (“les millors deu cançons/els millors deu programes de televisió...”), voldria fer un sumari de la feina d’aquest any. A destacar els dos premis literaris obtinguts amb dies d’interval (Enric Valor i Barcanova) i tot el que han generat: presentacions “oficials”, trobades amb lectors, articles i ressenyes que en parlen, propostes didàctiques, clubs de lectura, signatura d’exemplars...amb la sensació, això sí, que to be continued . Això ens ha fet plantejar-nos tenir representació, que hem aconseguit dins la prestigiosa agència literària de Sandra Bruna. L’any, pel que fa a publicacions, s’endegava paradoxalment amb la publicació de La Fina, que no és com els altres , a Cavall Fort. Dic paradoxalment perquè sortia abans que la novel·la que se n’havia generat. Més endavant s’hi publicava Com passa el temps i com canvien les persones! , que ...

De vegades cal empescar-se-les perquè t'escoltin Amb imatges i paraules es poden explicar moltes històries.

D'això volem parlar properament durant la Jornada "Apassionats per les paraules".