EL MAR I LA SERP, DE PATRICIA BOMBARA.

Una novel·la breu que revela la construcció d’una tragèdia. I ho fa de manera paral·lela a la construcció del llenguatge de la veu narradora, no per senzilla menys colpidora.

Una nena petita s’adona que alguna cosa no va a l’hora a casa seva. Com que no té encara prou paraules, fa servir perífrasis. S’adona que la mare “plora. Però cap endins”. I perquè els adults no pateixin, la nena aprèn aviat a “riure de mentida”.

El pare no hi és i la nena no POT entendre per què. Els adults, inclosos nosaltres que llegim i que sabem, coneixem què passa. La dictadura militar argentina fa desaparèixer persones. Sense contemplacions. Sense explicacions. O encara pitjor, amb mentides insultants.

La mare, aviat en el punt de mira dels qui exerceixen el poder (i la violència, si és que cal distingir-los), estableix una gradació en la resposta. Davant de la pregunta “I el pare?”, hi ha un ventall de respostes. “Ha anat a treballar”. “Està treballant”. “No ho sé”. “Ha marxat amb la bici”. “S’ha perdut”.

El mar del títol apareix aleshores com a bàlsam per al dolor davant la pèrdua. Cosa que no s’aconsegueix amb la xarxa d’adults que envolten la nena en els moments més difícils. “Tinc molts tiets”.

A l’hora de la migdiada anem a la platja. M’agraden els pingüins i les foques. La mare em porta a veure’ls moltes vegades. M’agraden les gavines. Hi corro al darrere fins que surten volant. M’agrada l’escuma. M’agrada agafar-la i embrutar-me de cap a peus. M’agrada quan la mare ve fins al fons amb mi i m’alça a l’aigua i em fa tombarelles a l’aigua i m’ajuda a saltar les onades. M’agrada quan hi anem de nit i el mar és negre amb escuma blanca i les onades fan més soroll que de dia. M’agrada cantar fort i escapar-me de les onades.

           Llàstima que el pare no torni.

I la filla, desemparada, perduda, dubtosa de si ella també es perdrà, elabora un discurs. “Ja no m’estima”. Fins que arriba la veritat dolorosa. “S’ha mort. T’estima molt et mira des del cel”. “Se li ha aturat el cor”.

Amb paraules senzilles, sense estridències, assistim a l’horror de saber, per exemple, que la nena juga amb la filla d’un militar.

         

          La Malena m’ha dit que no se l’ha d’emprenyar           mai. Perquè crida.

Amb el pas del temps, sense sorolls, malgrat tot, el·líptic, sabrem coses terribles. Com per exemple que mare i filla van estar segrestades pels militars.

Tanmateix les paraules apreses contribuiran a la memòria i serviran, no per retreure-li res a la mare, sinó per interrogar-la i intentar dotar de sentit el passat, encara que sigui dolorós.

La mateixa serp del títol, una joguina feta amb roba durant el captiveri, permet a la mare abandonar l’infern.

Hi ha qui parla de resiliència. També n’hi ha que parlen de passar pàgina. Paula no ho fa amb la redacció que escriu quan ja ho sap tot, en l’adolescència. Ni tampoc quan d’adulta escriu aquest bellíssim, i, ai, dolorós llibre.

I veient-la de petita, en la portada de la novel·la, concentrada i seriosa davant un llibre, el mal que cova i que no sap descriure gairebé es pot tocar.