Una novel·la breu que revela la construcció d’una tragèdia.
I ho fa de manera paral·lela a la construcció del llenguatge de la veu narradora,
no per senzilla menys colpidora.
Una nena petita s’adona que alguna cosa no va a l’hora a
casa seva. Com que no té encara prou paraules, fa servir perífrasis. S’adona
que la mare “plora. Però cap endins”. I perquè els adults no pateixin, la nena
aprèn aviat a “riure de mentida”.
El pare no hi és i la nena no POT entendre per què. Els
adults, inclosos nosaltres que llegim i que sabem, coneixem què passa. La dictadura
militar argentina fa desaparèixer persones. Sense contemplacions. Sense explicacions.
O encara pitjor, amb mentides insultants.
La mare, aviat en el punt de mira dels qui exerceixen el
poder (i la violència, si és que cal distingir-los), estableix una gradació en
la resposta. Davant de la pregunta “I el pare?”, hi ha un ventall de respostes.
“Ha anat a treballar”. “Està treballant”. “No ho sé”. “Ha marxat amb la bici”. “S’ha
perdut”.
El mar del títol apareix aleshores com a bàlsam per al dolor
davant la pèrdua. Cosa que no s’aconsegueix amb la xarxa d’adults que envolten
la nena en els moments més difícils. “Tinc molts tiets”.
A l’hora de la migdiada anem a la
platja. M’agraden els pingüins i les foques. La mare em porta a veure’ls moltes
vegades. M’agraden les gavines. Hi corro al darrere fins que surten volant. M’agrada
l’escuma. M’agrada agafar-la i embrutar-me de cap a peus. M’agrada quan la mare
ve fins al fons amb mi i m’alça a l’aigua i em fa tombarelles a l’aigua i m’ajuda
a saltar les onades. M’agrada quan hi anem de nit i el mar és negre amb escuma
blanca i les onades fan més soroll que de dia. M’agrada cantar fort i
escapar-me de les onades.
Llàstima que el pare no torni.
I la filla, desemparada, perduda, dubtosa de si ella també
es perdrà, elabora un discurs. “Ja no m’estima”. Fins que arriba la veritat
dolorosa. “S’ha mort. T’estima molt et mira des del cel”. “Se li ha aturat el
cor”.
Amb paraules senzilles, sense estridències, assistim a l’horror
de saber, per exemple, que la nena juga amb la filla d’un militar.
La
Malena m’ha dit que no se l’ha d’emprenyar mai. Perquè crida.
Amb el pas del temps, sense sorolls, malgrat tot, el·líptic,
sabrem coses terribles. Com per exemple que mare i filla van estar segrestades
pels militars.
Tanmateix les paraules apreses contribuiran a la memòria i
serviran, no per retreure-li res a la mare, sinó per interrogar-la i intentar
dotar de sentit el passat, encara que sigui dolorós.
La mateixa serp del títol, una joguina feta amb roba durant
el captiveri, permet a la mare abandonar l’infern.
Hi ha qui parla de resiliència. També n’hi ha que parlen de
passar pàgina. Paula no ho fa amb la redacció que escriu quan ja ho sap tot, en
l’adolescència. Ni tampoc quan d’adulta escriu aquest bellíssim, i, ai, dolorós
llibre.
I veient-la de petita, en la portada de la novel·la, concentrada
i seriosa davant un llibre, el mal que cova i que no sap descriure gairebé es
pot tocar.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada