Passa al contingut principal

COPPELIUS, EL CREADOR D'AUTÒMATS, DE ROSA MARIA COLOM

imatges

L’ofici de l’escriptor ha de menar a aconseguir un artefacte narratiu mitjançant unes peces delimitades per l’espai i per la tradició literària. Aquest objecte creat ha de ser capaç de copsar l’atenció de qui llegeix fins a abstreure’l de la realitat. A la vista d’aquestes premisses, es conclou que tant o més important que el que s’explica és la manera com s’explica.

Coppelius, el creador d’autòmats parteix de la tristesa d’un noi per la pèrdua de la mare i del desig d’omplir-ne el buit amb un altre, d’artefacte, un autòmat capaç de recrear la progenitora. La història remet a d’altres ja explicades (Pigmalió, Frankenstein, els mateixos contes de Hoffmann) i l’aposta tècnica de l’autora és ambiciosa i arriscada. L’opció de sortir-se del didactisme imperant en la LIJ és digna de consideració i alhora mereixedora d’un premi literari important, com el Bancaixa de Literatura Juvenil. Arreu hi ha passatges de gran bellesa, capaços de fer estremir el lector, que justifiquen amb escreix aquesta tria.

Malgrat tot, el desconcert que Colom sàviament administra pot fer perdre la pista al lector poc avesat, dissortadament habitual. No sols les referències intertextuals, sinó també la confusió volguda vida-art, així com el perspectivisme i la fragmentació fan que un text bell, impecablement escrit, corri el perill de desorientar el públic lector a qui es dirigeix. Això no vol dir de cap de les maneres que calgui renunciar a la bona literatura, sinó que s'haurà d'optar per una mediació potent. Als informes editorials on es decideix el destí dels originals que els arriben sovint se’n demana la valoració literària i la comercial per separat. La primera, com ja hem apuntat, és d’altíssim nivell. La segona és més complicada i alhora injusta de valorar.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

L'EXPEDICIÓ DEL DOCTOR BALMIS, DE MARÍA SOLAR

Tot just avui acabo l’esplèndid L’expedició del doctor Balmis , de María Solar, editat per Bromera. Un llibre que opta al Premi Protagonista Jove i que es llegeix d’una tirada. Mestre Portell en parla dient que es tracta de “Dickens a la gallega”. Jo no m’atreveixo a corroborar-ho, però el que sí que puc afirmar és m’ha agradat molt. La novel·la té un rerefons històric i, afegim-ho també, heroic. En el context de l’Espanya de començaments del segle XIX, on la fam i la malaltia s’acarnissen amb la majoria, els més desafavorits són la canalla. Els orfenats estan plens de nens i nenes abandonats pels pares perquè són fills il·legítims o senzillament perquè no poden ser alimentats. I allà depenen de la caritat i de la manera de fer d’institucions desbordades (ordes religiosos, diputacions) que encara no saben què és un infant. Ho dic en sentit figurat, per descomptat: la infància, com a etapa vital, és un invent recent. I hem passat de la ignorància cruel al consentiment total...Però

NO VENIMOS DEL LATÍN, DE CARME JIMÉNEZ HUERTAS

Confesso que en una primera instància, com a romanista, no em podia mirar un títol així sinó amb una certa condescendència. L’agosarament del text, ja des de bon començament, em va engrescar a la lectura, convençut que acabaria descobrint on trontollava l’entramat. Doncs no. A la llum d’unes poques afirmacions, incontestables de tan lúcides, vaig veure com se sacsejaven un seguit de creences inalterables i inqüestionades ja des de l’època llunyana en què freqüentàvem l’Aula Magna de la sacrosanta Facultat de Filologia. Sempre havíem cregut en el dogma que el llatí que els romans van estendre per l’Imperi es va corrompre,  tot cedint el pas al llatí vulgar. Un llatí vulgar que al seu torn es fragmentaria en diverses parles, gràcies a l’acció del substrat i del superestrat i amb la correcció del grau de romanització inicial i del poder polític final. I tot això amanit amb la mediatització del poder terrenal de l’Església. Però una via d’aigua enorme apareix en aquest sòlid buc c

A BOCA DE CANÓ, DE MANEL ÀLAMO

Els adolescents, lectors o no, poden tenir moltes mancances, però saben distingir les coses autèntiques d'aquelles que no ho són. Per això cal donar-los a tastar de totes totes  A boca de canó,  un llibre que arribarà a la fibra sensible del lector per poc que s'hi acosti. Es tracta d'una història recurrent, que a mi m'ha recordat, salvant les distàncies, dues grans pel·lícules de Clint Eastwood: Million Dollar Baby i Grand Torino, i que segueix l'esquema heroic clàssic. I això no és un retret, sinó una garantia de bon ofici de l'escriptor. Un vell malcarat (o no), fracassat (això sí) pot exercir de pare/mentor i redimir un/a jove abocat a una vida sense nord. Vera és una noia sense pare, amb una mare drogoaddicta, que troba el seu únic consol xutant a porteria. I se'n surt, destrossant el vell tòpic que les noies no saben jugar a futbol. La seva vida, i la d'un entrenador sobrevingut, una vella glòria del València malbaratada, faran un tomb decisiu q