L’ofici de l’escriptor ha de menar a aconseguir un artefacte narratiu mitjançant unes peces delimitades per l’espai i per la tradició literària. Aquest objecte creat ha de ser capaç de copsar l’atenció de qui llegeix fins a abstreure’l de la realitat. A la vista d’aquestes premisses, es conclou que tant o més important que el que s’explica és la manera com s’explica.
Coppelius, el creador d’autòmats parteix de la tristesa d’un noi per la pèrdua de la mare i del desig d’omplir-ne el buit amb un altre, d’artefacte, un autòmat capaç de recrear la progenitora. La història remet a d’altres ja explicades (Pigmalió, Frankenstein, els mateixos contes de Hoffmann) i l’aposta tècnica de l’autora és ambiciosa i arriscada. L’opció de sortir-se del didactisme imperant en la LIJ és digna de consideració i alhora mereixedora d’un premi literari important, com el Bancaixa de Literatura Juvenil. Arreu hi ha passatges de gran bellesa, capaços de fer estremir el lector, que justifiquen amb escreix aquesta tria.
Malgrat tot, el desconcert que Colom sàviament administra pot fer perdre la pista al lector poc avesat, dissortadament habitual. No sols les referències intertextuals, sinó també la confusió volguda vida-art, així com el perspectivisme i la fragmentació fan que un text bell, impecablement escrit, corri el perill de desorientar el públic lector a qui es dirigeix. Això no vol dir de cap de les maneres que calgui renunciar a la bona literatura, sinó que s'haurà d'optar per una mediació potent. Als informes editorials on es decideix el destí dels originals que els arriben sovint se’n demana la valoració literària i la comercial per separat. La primera, com ja hem apuntat, és d’altíssim nivell. La segona és més complicada i alhora injusta de valorar.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada