Passa al contingut principal

LA PARAULA, PER A QUI LA TREBALLA!

(PER A QUI VULGUI LLEGIR, PER A QUI VULGUI FER-HI ALGUNA COSA)

Pel poc que sé de cuinar, el paladar m’ha ensenyat que amb bons ingredients es poden fer plats saborosos, reparadors, que conviden a la trobada i a les confidències d’una bona sobretaula.

Dissortadament, les presses i l’esnobisme, amanits amb la ignorància, ens menen irremeiablement cap a una alimentació desequilibrada, aliena a la nostra tradició i, el pitjor de tot, perniciosa per a la salut.

El mateix s’esdevé amb la més bàsica de les arts: la paraula.

De paraules, en deixem anar i en consumim a diari, sovint sense cap més criteri que la difusió i el soroll.

¡Ens hem arribat a creure que qui arriba a molta gent i alhora crida molt és perquè paga la pena sentir-lo desbarrar!

Novament les presses, l’esnobisme i la ignorància ens aboquen a escoltar qui no hauríem. I de retruc condemnem al silenci i al buit (i conseqüentment a l’extinció) qui té realment alguna cosa a dir.

No m’amagaré d’afirmar que cada cop soc més intolerant als additius i als discursos buits, si és que cal diferenciar-los, i per això opto per anar a mercat i per parar l’orella davant qui s’expressa com cal.

Ras i curt: tota la meva admiració per als qui (mal)viuen de la paraula.

En primer lloc, pel mèrit indubtable del que fan. Tothom parla, però els artistes dels mots expressen.

Rebutgi imitacions, si us plau.

Res a veure amb la pirotècnia estereotipada de l’intel·lectualet, l’exabrupte gratuït del famós, les tautologies dels polítics, la imprecisió vergonyosa d’alguns que s’etiqueten com a comunicadors (sic).

A més, la paraula, com el bon pa, ens acompanya tota la vida.

Ens fascina de nadons amb el seu eco, i amb els contes ens fa somiar (o ens pot provocar malsons necessaris); amb la pubertat ens obliga a fer-nos preguntes i a respondre-les; a l’edat adulta ens hauria de burxar les consciències per posar fil a l’agulla...

I tot plegat de la manera més senzilla i meritòria que hi ha: una veu, més una aptitud que és alhora actitud, més una intenció i el resultat és un públic que entra en catarsi.

Abans que Homer (si és que va existir) posés negre sobre blanc l’Odissea, els aedes enlluernaven tothom a la posta de sol. Com ho feien? Glossant, dilatant el retorn d’Ulisses.

Jo soc Ningú, jo soc Odisseu, experimentava la gent en pròpia pell. Sense efectes especials ni l’etiqueta basat en fets reals, ni punyetera falta que feia.

El narrador oral ha d’esdevenir, per a la salut cultural d’una societat, espècie protegida.

Perquè ens vacuna contra la mediocritat.

Perquè ens alimenta connectant-nos amb un patrimoni immaterial que literalment no es pot comprar amb diners.

Perquè la paraula, sàviament administrada, té cura de les ànimes i les guareix, cosa que ara té més sentit que mai.

Si l’alternativa ha de ser exclusivament el vídeo viral, la frase absurda en boca de tothom, el mem que ens arriba a través de tots els grups de whatsapp, que sant Joan Crisòstom, el de la boca d’or, patró dels que saben parlar, ens assisteixi.

Si ens quedem sense narradors orals, ho pagarem en llargs i tediosos terminis, amanits amb riures de llauna de sitcom, absurds i immotivats.

Si ens quedem sense narradors orals, Brussel·les serà com Jaén, i costarà diferenciar entre Jaén i Villagarcía de Arousa, que al seu torn serà un clon de Columbus, Ohio.

La culpa serà dels qui, per negligència o comoditat, permetem que ens posin fems a taula i encara hi suquem pa.

La culpa serà dels qui contracten un perruquer per posar-se al capdavant dels fogons. Què pot sortir malament si el plat del dia és l’intrusisme ?

La culpa serà dels qui miren de reüll a l’hora de pagar un bon plat perquè, al bar del seu cunyat, el cobert costa molt menys.

Abominem finalment de la paella amb frànkfurts perquè la paella no és pas arròs amb coses.

I que sigui anatema, sense penitència possible, la seqüència vine-demà-i-expliques-quatre-contes-a-la-canalla-que-són-tontets-que-et-convidem-a-berenar-que-a-tu-no-et-costa-res-au-vinga.

 


Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

L'EXPEDICIÓ DEL DOCTOR BALMIS, DE MARÍA SOLAR

Tot just avui acabo l’esplèndid L’expedició del doctor Balmis , de María Solar, editat per Bromera. Un llibre que opta al Premi Protagonista Jove i que es llegeix d’una tirada. Mestre Portell en parla dient que es tracta de “Dickens a la gallega”. Jo no m’atreveixo a corroborar-ho, però el que sí que puc afirmar és m’ha agradat molt. La novel·la té un rerefons històric i, afegim-ho també, heroic. En el context de l’Espanya de començaments del segle XIX, on la fam i la malaltia s’acarnissen amb la majoria, els més desafavorits són la canalla. Els orfenats estan plens de nens i nenes abandonats pels pares perquè són fills il·legítims o senzillament perquè no poden ser alimentats. I allà depenen de la caritat i de la manera de fer d’institucions desbordades (ordes religiosos, diputacions) que encara no saben què és un infant. Ho dic en sentit figurat, per descomptat: la infància, com a etapa vital, és un invent recent. I hem passat de la ignorància cruel al consentiment total...Però

LA NIT DE LA PAPALLONA, DE MARGARIDA ARITZETA

El premi Barcanova de literatura juvenil 2013 és una història duríssima. La M inicia un procés de metamorfosi, enfrontada al món tot buscant-hi un lloc, fregant la malaltia mental. Als seus somnis d'esdevenir música, s'hi suma l'amor, ambivalent i encarnat per un noi de la seva edat i per un misteriós veterà de guerra balcànic. La clau de volta serà una nit d'excessos, comiat de l'estiu i tal vegada de la vida tal com la M i els seus acòlits la concebien abans d'un fet terrible i confús. La història, plena de sordidesa, abandó, incomprensió, rebel·lia amb causa (o no), nihilisme... no future , en definitiva, no deixa de ser un intent de respondre a la pregunta bàsica: qui sóc jo? La nit de la papallona és una novel·la difícil, tant pel que diu per com ho diu, gens amable i que ofereix poques esperances. No cal enganyar els joves amb mons de llaminadura presidits per un simpàtic ratolinet d'obscures intencions, però segurament hi ha un terme mig.

PARAULES , FLORS I PÓLVORA, DE CINTA ARASA

  És possible (re)crear una Mercè Rodoreda adolescent versemblant, i que el resultat interessi tant el lector que no la coneix com el que sí (i que, conscientment o no, buscarà entre línies connexions  biobibliogràfiques ). Vet aquí, doncs,  Paraules, flors i pólvora . Arasa se’n surt amb gran solvència, de l’àrdua tasca de novel·lar la primera joventut de Rodoreda, que culmina amb el compromís polític i cultural, si és que cal dissociar-los. De la mà de la imaginació de l’autora (documentada, sí, però fruit de la seva creativitat), coneixem i ens creiem una Merceneta de ca seva, que es debat entre el record de l’avi i l’agraïment a l’oncle  americano.  També som testimonis de l’atracció per un adroguer tortosí, implicat en una xarxa tan clandestina com necessària. En acabat, descobrim que aquest personatge és fictici. L’aposta immersiva d’Arasa en aquest joc entre versemblança i biografia, però, encara va més lluny, tot afegint-hi elements tan interessants com una primera narració lit