Passa al contingut principal

FEROTGE. EL RETORN

No en té ni idea del que li espera...

Cal modernitzar la imatge
Deixa'm estar, pelut, o t'asseguro que prendràs mal.













Ferotge, Llop Ferotge va néixer a Bagà, al Berguedà, l’estiu de 2015. Era un Llop cansat i bonhomiós, acollidor de mena. Jubilat de poc, contempla amb estupor com el Petit Polzet el convida a reincorporar-se als contes. La història resultant va cristal·litzar i es va publicar a Cavall Fort (núm. 1289/1290, abril de 2016) amb el nom de Com passa el temps i com canvien les persones!, amb magnífiques il·lustracions de Lluís Farré
Els referents eren diversos: una hipòtesi rodariana (què passaria si...?), la interacció entre personatges (Roald Dahl), la desmitificació dels contes (la saga Shrek).
Com m’ha passat en alguna altra ocasió, estirant del fil acabes desfent la madeixa per teixir una peça diferent (ara ve de gust, amb aquesta merescuda fredorada).
Ferotge. El retorn en va ser el resultat. Durant mesos va seguir un periple erràtic, de concurs en concurs i d’editorial en editorial. És a dir, una negativa rere l’altre. Val a dir que pel camí ha anat perdent llast i s’ha modificat sense perdre un tarannà transgressor per no dir directament gamberro.
No deixa de ser un relat heroic, amb els estadis canònics, passat pel sedàs de la intertextualitat: als referents ja citats hi podem afegir Monterroso, Kafka, la mitologia clàssica, Disney, els vampirs, Romeu i Julieta...
Ha estat finalment Jollibre qui el publica. Gràcies a l’esforç i el bon criteri d’en Pere Macià, la Maite Malagón, la Yolanda Caja (trio d'asos de l'edició LIJ), en Luis San Vicente (autor de la portada, magnífica, que mereix un post per ella sola), l’Álvaro Muñoz a càrrec dels continguts de xarxes socials... i segur que em deixo algú altre, perdó per endavant!... Ferotge. El retorn se situa a la casella de sortida per donar joc. I jo me’n sento feliç per això.
Quan la feina t’entusiasma, deixa de ser feina i es converteix en passió. Per això no em sap greu generar petits complements al voltant del llibre, que aniran apareixent progressivament. I aquí cal mencionar el suport d’en Rubén Bravo, autor de les il·lustracions del booktrailer (properament en les seves pantalles!), de la Neus Font (que hi interpreta la música).
I si en Mike McManaman es decidís, per què no, se'n podria fer la pel·lícula. Una trilogia, pel cap baix.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

L'EXPEDICIÓ DEL DOCTOR BALMIS, DE MARÍA SOLAR

Tot just avui acabo l’esplèndid L’expedició del doctor Balmis , de María Solar, editat per Bromera. Un llibre que opta al Premi Protagonista Jove i que es llegeix d’una tirada. Mestre Portell en parla dient que es tracta de “Dickens a la gallega”. Jo no m’atreveixo a corroborar-ho, però el que sí que puc afirmar és m’ha agradat molt. La novel·la té un rerefons històric i, afegim-ho també, heroic. En el context de l’Espanya de començaments del segle XIX, on la fam i la malaltia s’acarnissen amb la majoria, els més desafavorits són la canalla. Els orfenats estan plens de nens i nenes abandonats pels pares perquè són fills il·legítims o senzillament perquè no poden ser alimentats. I allà depenen de la caritat i de la manera de fer d’institucions desbordades (ordes religiosos, diputacions) que encara no saben què és un infant. Ho dic en sentit figurat, per descomptat: la infància, com a etapa vital, és un invent recent. I hem passat de la ignorància cruel al consentiment total...Però

NO VENIMOS DEL LATÍN, DE CARME JIMÉNEZ HUERTAS

Confesso que en una primera instància, com a romanista, no em podia mirar un títol així sinó amb una certa condescendència. L’agosarament del text, ja des de bon començament, em va engrescar a la lectura, convençut que acabaria descobrint on trontollava l’entramat. Doncs no. A la llum d’unes poques afirmacions, incontestables de tan lúcides, vaig veure com se sacsejaven un seguit de creences inalterables i inqüestionades ja des de l’època llunyana en què freqüentàvem l’Aula Magna de la sacrosanta Facultat de Filologia. Sempre havíem cregut en el dogma que el llatí que els romans van estendre per l’Imperi es va corrompre,  tot cedint el pas al llatí vulgar. Un llatí vulgar que al seu torn es fragmentaria en diverses parles, gràcies a l’acció del substrat i del superestrat i amb la correcció del grau de romanització inicial i del poder polític final. I tot això amanit amb la mediatització del poder terrenal de l’Església. Però una via d’aigua enorme apareix en aquest sòlid buc c

A BOCA DE CANÓ, DE MANEL ÀLAMO

Els adolescents, lectors o no, poden tenir moltes mancances, però saben distingir les coses autèntiques d'aquelles que no ho són. Per això cal donar-los a tastar de totes totes  A boca de canó,  un llibre que arribarà a la fibra sensible del lector per poc que s'hi acosti. Es tracta d'una història recurrent, que a mi m'ha recordat, salvant les distàncies, dues grans pel·lícules de Clint Eastwood: Million Dollar Baby i Grand Torino, i que segueix l'esquema heroic clàssic. I això no és un retret, sinó una garantia de bon ofici de l'escriptor. Un vell malcarat (o no), fracassat (això sí) pot exercir de pare/mentor i redimir un/a jove abocat a una vida sense nord. Vera és una noia sense pare, amb una mare drogoaddicta, que troba el seu únic consol xutant a porteria. I se'n surt, destrossant el vell tòpic que les noies no saben jugar a futbol. La seva vida, i la d'un entrenador sobrevingut, una vella glòria del València malbaratada, faran un tomb decisiu q