Passa al contingut principal

POESIA A LES AULES, UNA EINA POTENTÍSSIMA

Una P majúscula, plena, petita i alhora potent


No és producte de cap estudi, però m’atreveixo a afirmar que es treballa poc a les aules d’ESO l’expressió escrita. La raó és afavorir el treball sistemàtic de llengua (morfologia, sintaxi, lèxic, ortografia) i la literatura (massa sovint, desafortunadament, història literària).
Si s’hi treballa l’expressió escrita, és per incidir en el text narratiu.
Deixar de banda la poesia ens fa córrer el perill de banalitzar-la, ja que quan toqui treballar-la, el referent per a molts alumnes seran els rodolins d’educació infantil i/o el verset de Nadal.
Com a vehicle per als propis sentiments, la poesia adquireix un sentit especial a l’adolescència. Els canvis psicològics experimentats, el valor de l’amistat, la intuïció de l’amor... Desaprofitar aquest bagatge que mena cap a la construcció del propi jo és un malbaratament evident.
És per això que, amb el pretext d’efemèrides com el Dia Mundial de la Poesia (21 de març), els Jocs Florals o la mateixa primavera amb tota la seva càrrega afegida, no hi ha excusa per no respirar poesia a les aules. Per recollir, cal primer sembrar.
Uns passos previs possibles serien:
a)  coneixement/exposició a textos poètics de qualitat (per exemple, a partir de lletres de cançons o d’antologies)
b) anàlisi comunitària (després grupal i posteriorment individual) dels recursos presents en el text poètic. El missatge clar és que dins de la concisió hi ha tot un esforç de síntesi. I que el que ens preocupa com a éssers humans és comú a tota una tradició anterior: els clàssics
Vist això, es tracta d’elaborar propostes assumibles que impliquin estar exposats a textos poètics i que menin cap a la creació (i sobretot compartició) dels propis treballs.
Escriure per parlar d’un mateix, d’acord, però també per dir als iguals “hola, sóc jo”.
Difícilment, partint d’aquestes premisses, es pot aconseguir un clima de comunicació tan satisfactori a l’aula com quan és un igual qui pren la paraula perquè hi té alguna cosa a dir.
Com començar a parlar-ne: recursos a peu d'aula.


Etiquetes de comentaris:

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

L'EXPEDICIÓ DEL DOCTOR BALMIS, DE MARÍA SOLAR

Tot just avui acabo l’esplèndid L’expedició del doctor Balmis , de María Solar, editat per Bromera. Un llibre que opta al Premi Protagonista Jove i que es llegeix d’una tirada. Mestre Portell en parla dient que es tracta de “Dickens a la gallega”. Jo no m’atreveixo a corroborar-ho, però el que sí que puc afirmar és m’ha agradat molt. La novel·la té un rerefons històric i, afegim-ho també, heroic. En el context de l’Espanya de començaments del segle XIX, on la fam i la malaltia s’acarnissen amb la majoria, els més desafavorits són la canalla. Els orfenats estan plens de nens i nenes abandonats pels pares perquè són fills il·legítims o senzillament perquè no poden ser alimentats. I allà depenen de la caritat i de la manera de fer d’institucions desbordades (ordes religiosos, diputacions) que encara no saben què és un infant. Ho dic en sentit figurat, per descomptat: la infància, com a etapa vital, és un invent recent. I hem passat de la ignorància cruel al consentiment total...Però
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

LA NIT DE LA PAPALLONA, DE MARGARIDA ARITZETA

El premi Barcanova de literatura juvenil 2013 és una història duríssima. La M inicia un procés de metamorfosi, enfrontada al món tot buscant-hi un lloc, fregant la malaltia mental. Als seus somnis d'esdevenir música, s'hi suma l'amor, ambivalent i encarnat per un noi de la seva edat i per un misteriós veterà de guerra balcànic. La clau de volta serà una nit d'excessos, comiat de l'estiu i tal vegada de la vida tal com la M i els seus acòlits la concebien abans d'un fet terrible i confús. La història, plena de sordidesa, abandó, incomprensió, rebel·lia amb causa (o no), nihilisme... no future , en definitiva, no deixa de ser un intent de respondre a la pregunta bàsica: qui sóc jo? La nit de la papallona és una novel·la difícil, tant pel que diu per com ho diu, gens amable i que ofereix poques esperances. No cal enganyar els joves amb mons de llaminadura presidits per un simpàtic ratolinet d'obscures intencions, però segurament hi ha un terme mig.
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

PARAULES , FLORS I PÓLVORA, DE CINTA ARASA

  És possible (re)crear una Mercè Rodoreda adolescent versemblant, i que el resultat interessi tant el lector que no la coneix com el que sí (i que, conscientment o no, buscarà entre línies connexions  biobibliogràfiques ). Vet aquí, doncs,  Paraules, flors i pólvora . Arasa se’n surt amb gran solvència, de l’àrdua tasca de novel·lar la primera joventut de Rodoreda, que culmina amb el compromís polític i cultural, si és que cal dissociar-los. De la mà de la imaginació de l’autora (documentada, sí, però fruit de la seva creativitat), coneixem i ens creiem una Merceneta de ca seva, que es debat entre el record de l’avi i l’agraïment a l’oncle  americano.  També som testimonis de l’atracció per un adroguer tortosí, implicat en una xarxa tan clandestina com necessària. En acabat, descobrim que aquest personatge és fictici. L’aposta immersiva d’Arasa en aquest joc entre versemblança i biografia, però, encara va més lluny, tot afegint-hi elements tan interessants com una primera narració lit
Publica un comentari a l'entrada
Més informació