Passa al contingut principal

POESIA A LES AULES, UNA EINA POTENTÍSSIMA

Una P majúscula, plena, petita i alhora potent


No és producte de cap estudi, però m’atreveixo a afirmar que es treballa poc a les aules d’ESO l’expressió escrita. La raó és afavorir el treball sistemàtic de llengua (morfologia, sintaxi, lèxic, ortografia) i la literatura (massa sovint, desafortunadament, història literària).
Si s’hi treballa l’expressió escrita, és per incidir en el text narratiu.
Deixar de banda la poesia ens fa córrer el perill de banalitzar-la, ja que quan toqui treballar-la, el referent per a molts alumnes seran els rodolins d’educació infantil i/o el verset de Nadal.
Com a vehicle per als propis sentiments, la poesia adquireix un sentit especial a l’adolescència. Els canvis psicològics experimentats, el valor de l’amistat, la intuïció de l’amor... Desaprofitar aquest bagatge que mena cap a la construcció del propi jo és un malbaratament evident.
És per això que, amb el pretext d’efemèrides com el Dia Mundial de la Poesia (21 de març), els Jocs Florals o la mateixa primavera amb tota la seva càrrega afegida, no hi ha excusa per no respirar poesia a les aules. Per recollir, cal primer sembrar.
Uns passos previs possibles serien:
a)  coneixement/exposició a textos poètics de qualitat (per exemple, a partir de lletres de cançons o d’antologies)
b) anàlisi comunitària (després grupal i posteriorment individual) dels recursos presents en el text poètic. El missatge clar és que dins de la concisió hi ha tot un esforç de síntesi. I que el que ens preocupa com a éssers humans és comú a tota una tradició anterior: els clàssics
Vist això, es tracta d’elaborar propostes assumibles que impliquin estar exposats a textos poètics i que menin cap a la creació (i sobretot compartició) dels propis treballs.
Escriure per parlar d’un mateix, d’acord, però també per dir als iguals “hola, sóc jo”.
Difícilment, partint d’aquestes premisses, es pot aconseguir un clima de comunicació tan satisfactori a l’aula com quan és un igual qui pren la paraula perquè hi té alguna cosa a dir.
Com començar a parlar-ne: recursos a peu d'aula.


Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

L'EXPEDICIÓ DEL DOCTOR BALMIS, DE MARÍA SOLAR

Tot just avui acabo l’esplèndid L’expedició del doctor Balmis , de María Solar, editat per Bromera. Un llibre que opta al Premi Protagonista Jove i que es llegeix d’una tirada. Mestre Portell en parla dient que es tracta de “Dickens a la gallega”. Jo no m’atreveixo a corroborar-ho, però el que sí que puc afirmar és m’ha agradat molt. La novel·la té un rerefons històric i, afegim-ho també, heroic. En el context de l’Espanya de començaments del segle XIX, on la fam i la malaltia s’acarnissen amb la majoria, els més desafavorits són la canalla. Els orfenats estan plens de nens i nenes abandonats pels pares perquè són fills il·legítims o senzillament perquè no poden ser alimentats. I allà depenen de la caritat i de la manera de fer d’institucions desbordades (ordes religiosos, diputacions) que encara no saben què és un infant. Ho dic en sentit figurat, per descomptat: la infància, com a etapa vital, és un invent recent. I hem passat de la ignorància cruel al consentiment total...Però

NO VENIMOS DEL LATÍN, DE CARME JIMÉNEZ HUERTAS

Confesso que en una primera instància, com a romanista, no em podia mirar un títol així sinó amb una certa condescendència. L’agosarament del text, ja des de bon començament, em va engrescar a la lectura, convençut que acabaria descobrint on trontollava l’entramat. Doncs no. A la llum d’unes poques afirmacions, incontestables de tan lúcides, vaig veure com se sacsejaven un seguit de creences inalterables i inqüestionades ja des de l’època llunyana en què freqüentàvem l’Aula Magna de la sacrosanta Facultat de Filologia. Sempre havíem cregut en el dogma que el llatí que els romans van estendre per l’Imperi es va corrompre,  tot cedint el pas al llatí vulgar. Un llatí vulgar que al seu torn es fragmentaria en diverses parles, gràcies a l’acció del substrat i del superestrat i amb la correcció del grau de romanització inicial i del poder polític final. I tot això amanit amb la mediatització del poder terrenal de l’Església. Però una via d’aigua enorme apareix en aquest sòlid buc c

A BOCA DE CANÓ, DE MANEL ÀLAMO

Els adolescents, lectors o no, poden tenir moltes mancances, però saben distingir les coses autèntiques d'aquelles que no ho són. Per això cal donar-los a tastar de totes totes  A boca de canó,  un llibre que arribarà a la fibra sensible del lector per poc que s'hi acosti. Es tracta d'una història recurrent, que a mi m'ha recordat, salvant les distàncies, dues grans pel·lícules de Clint Eastwood: Million Dollar Baby i Grand Torino, i que segueix l'esquema heroic clàssic. I això no és un retret, sinó una garantia de bon ofici de l'escriptor. Un vell malcarat (o no), fracassat (això sí) pot exercir de pare/mentor i redimir un/a jove abocat a una vida sense nord. Vera és una noia sense pare, amb una mare drogoaddicta, que troba el seu únic consol xutant a porteria. I se'n surt, destrossant el vell tòpic que les noies no saben jugar a futbol. La seva vida, i la d'un entrenador sobrevingut, una vella glòria del València malbaratada, faran un tomb decisiu q