 |
| Un quadre de Ramon Casas, "La càrrega", amb un pes important dins la trama |
El plom era un material omnipresent als
anys 50 del segle passat. Canonades, plomades per a la construcció (precària),
fusibles per a la xarxa elèctrica (també precària). I per descomptat a la
fraseologia (anar amb els peus de plom)
i a la munició de les armes que legitimaven
un règim totalitari.
Aquesta és segona entrega de les peripècies
vitals i professionals, si és que cal distingir-les, d’un detectiu de la
Bordeta, en Pere Teixidor. Un personatge sense glamur i sense perfil de
boxejador, polièdric i contradictori, i precisament per això tremendament humà.
Un matat, les memòries del qual
rescata la seva néta, entestada a fer-li un lloc entre detectius que van sorgir
del fred que protagonitzen trilogies milionàries en vendes. Un pelacanyes al
front d’una agència de mig pèl que vol treure pit enmig d’una Barcelona que s’espolsa
el racionament i que preveu fastos futurs.
Amb aquesta novel·la, Breu ens fa viure (i
també riure, malgrat tot!) una època gens èpica, que fa olor de menú barat i de
conyac barat, de gent que somia desperta dins dels cinemes de barri. Aquesta
Barcelona és prou llunyana perquè ens en qüestionem l’existència, però alhora
prou propera per veure’n encara les empremtes. Perquè, fet i debatut, l’estraperlo
pot ser història, però altres factors pertorbadors i omnipotents al llarg de la
trama continuen ben vius.
Per llegir la ressenya de "La veritat no serveix de res", primera entrega de la trajectòria de Pere Teixidor, detectiu de barri.
Per llegir la ressenya de "La veritat no serveix de res", primera entrega de la trajectòria de Pere Teixidor, detectiu de barri.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada