Passa al contingut principal

TEMPS DE PLOM, DE RAMON BREU

Un quadre de Ramon Casas, "La càrrega", amb un pes important dins la trama

El plom era un material omnipresent als anys 50 del segle passat. Canonades, plomades per a la construcció (precària), fusibles per a la xarxa elèctrica (també precària). I per descomptat a la fraseologia (anar amb els peus de plom) i a la munició de les armes que legitimaven un règim totalitari.
Aquesta és segona entrega de les peripècies vitals i professionals, si és que cal distingir-les, d’un detectiu de la Bordeta, en Pere Teixidor. Un personatge sense glamur i sense perfil de boxejador, polièdric i contradictori, i precisament per això tremendament humà. Un matat, les memòries del qual rescata la seva néta, entestada a fer-li un lloc entre detectius que van sorgir del fred que protagonitzen trilogies milionàries en vendes. Un pelacanyes al front d’una agència de mig pèl que vol treure pit enmig d’una Barcelona que s’espolsa el racionament i que preveu fastos futurs.
Amb aquesta novel·la, Breu ens fa viure (i també riure, malgrat tot!) una època gens èpica, que fa olor de menú barat i de conyac barat, de gent que somia desperta dins dels cinemes de barri. Aquesta Barcelona és prou llunyana perquè ens en qüestionem l’existència, però alhora prou propera per veure’n encara les empremtes. Perquè, fet i debatut, l’estraperlo pot ser història, però altres factors pertorbadors i omnipotents al llarg de la trama continuen ben vius.
Per llegir la ressenya de "La veritat no serveix de res", primera entrega de la trajectòria de Pere Teixidor, detectiu de barri.


Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

L'EXPEDICIÓ DEL DOCTOR BALMIS, DE MARÍA SOLAR

Tot just avui acabo l’esplèndid L’expedició del doctor Balmis , de María Solar, editat per Bromera. Un llibre que opta al Premi Protagonista Jove i que es llegeix d’una tirada. Mestre Portell en parla dient que es tracta de “Dickens a la gallega”. Jo no m’atreveixo a corroborar-ho, però el que sí que puc afirmar és m’ha agradat molt. La novel·la té un rerefons històric i, afegim-ho també, heroic. En el context de l’Espanya de començaments del segle XIX, on la fam i la malaltia s’acarnissen amb la majoria, els més desafavorits són la canalla. Els orfenats estan plens de nens i nenes abandonats pels pares perquè són fills il·legítims o senzillament perquè no poden ser alimentats. I allà depenen de la caritat i de la manera de fer d’institucions desbordades (ordes religiosos, diputacions) que encara no saben què és un infant. Ho dic en sentit figurat, per descomptat: la infància, com a etapa vital, és un invent recent. I hem passat de la ignorància cruel al consentiment total...Però

NO VENIMOS DEL LATÍN, DE CARME JIMÉNEZ HUERTAS

Confesso que en una primera instància, com a romanista, no em podia mirar un títol així sinó amb una certa condescendència. L’agosarament del text, ja des de bon començament, em va engrescar a la lectura, convençut que acabaria descobrint on trontollava l’entramat. Doncs no. A la llum d’unes poques afirmacions, incontestables de tan lúcides, vaig veure com se sacsejaven un seguit de creences inalterables i inqüestionades ja des de l’època llunyana en què freqüentàvem l’Aula Magna de la sacrosanta Facultat de Filologia. Sempre havíem cregut en el dogma que el llatí que els romans van estendre per l’Imperi es va corrompre,  tot cedint el pas al llatí vulgar. Un llatí vulgar que al seu torn es fragmentaria en diverses parles, gràcies a l’acció del substrat i del superestrat i amb la correcció del grau de romanització inicial i del poder polític final. I tot això amanit amb la mediatització del poder terrenal de l’Església. Però una via d’aigua enorme apareix en aquest sòlid buc c

A BOCA DE CANÓ, DE MANEL ÀLAMO

Els adolescents, lectors o no, poden tenir moltes mancances, però saben distingir les coses autèntiques d'aquelles que no ho són. Per això cal donar-los a tastar de totes totes  A boca de canó,  un llibre que arribarà a la fibra sensible del lector per poc que s'hi acosti. Es tracta d'una història recurrent, que a mi m'ha recordat, salvant les distàncies, dues grans pel·lícules de Clint Eastwood: Million Dollar Baby i Grand Torino, i que segueix l'esquema heroic clàssic. I això no és un retret, sinó una garantia de bon ofici de l'escriptor. Un vell malcarat (o no), fracassat (això sí) pot exercir de pare/mentor i redimir un/a jove abocat a una vida sense nord. Vera és una noia sense pare, amb una mare drogoaddicta, que troba el seu únic consol xutant a porteria. I se'n surt, destrossant el vell tòpic que les noies no saben jugar a futbol. La seva vida, i la d'un entrenador sobrevingut, una vella glòria del València malbaratada, faran un tomb decisiu q