Passa al contingut principal

SACHIKO, DE CAREN STELTON


Aquesta novel·la, publicada per Pagès Editors dins de la col·lecció Nandibú Horitzons, com s’esdevé amb altres títols de l’editorial, pot arribar a colpir (i de quina manera!) el públic en general. 
La traducció magnífica, de Dolors Udina, ens ofereix el testimoniatge de Sachiko Yusui, una nena japonesa que als set anys perd la infància alhora que sobreviu a la bomba atòmica de Nagasaki. Tal com transmet l’autora, a través d’un seguit d’entrevistes (doloroses en tant que remouen records), Sachiko va veure la mort de prop a una edat ben tendra. Una mort que es va endur germans i, anys més tard, els pares, a conseqüència postergada del pikadon, que és el nom que rep en japonès l’esclat de la més horrible de les bombes. 
Sachiko és, tanmateix, alguna cosa més:  una història de resiliència i d’amor per la vida i per les paraules, siguin per la boca de Gandhi, de Hellen Keller, de Martin Luther King o finalment per la mateixa protagonista adulta. 
Mai més, proclama.
Hi trobem a faltar, malgrat tot, menys vessant "documental" i més “literatura”. Incloure-hi les fotos de l’àlbum familiar, involuntàries supervivents a l’horror, és un recurs ambivalent, perquè contextualitzen l'abans i el després, però contribueixen a l'objectivació del que no ho hauria de ser.
Aquesta "literaturització" s’hauria aconseguit amb escreix, possiblement, si el testimoniatge hagués sorgit directament de qui s’obstina a viure, malgrat tot. És a dir, que no hi hagués hagut la mediació de qui signa el llibre. Tanmateix, prou va fer Sachiko per refer literalment la seva vida, recuperant literalment també la veu (la paraula) en superar un càncer de tiroides.

Per últim voldria destacar la intenció de Pagès Editors, sembla que ben palesa, de publicar obres de gran càrrega simbòlica i emocional, amb el denominador comú de donar veu i poder a les dones. No és pas casualitat que s’hi hagin publicat El mar i la serp de Laura Bambara i Sweet little sixteen d'Annelise Heurtier.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

L'EXPEDICIÓ DEL DOCTOR BALMIS, DE MARÍA SOLAR

Tot just avui acabo l’esplèndid L’expedició del doctor Balmis , de María Solar, editat per Bromera. Un llibre que opta al Premi Protagonista Jove i que es llegeix d’una tirada. Mestre Portell en parla dient que es tracta de “Dickens a la gallega”. Jo no m’atreveixo a corroborar-ho, però el que sí que puc afirmar és m’ha agradat molt. La novel·la té un rerefons històric i, afegim-ho també, heroic. En el context de l’Espanya de començaments del segle XIX, on la fam i la malaltia s’acarnissen amb la majoria, els més desafavorits són la canalla. Els orfenats estan plens de nens i nenes abandonats pels pares perquè són fills il·legítims o senzillament perquè no poden ser alimentats. I allà depenen de la caritat i de la manera de fer d’institucions desbordades (ordes religiosos, diputacions) que encara no saben què és un infant. Ho dic en sentit figurat, per descomptat: la infància, com a etapa vital, és un invent recent. I hem passat de la ignorància cruel al consentiment total...Però

NO VENIMOS DEL LATÍN, DE CARME JIMÉNEZ HUERTAS

Confesso que en una primera instància, com a romanista, no em podia mirar un títol així sinó amb una certa condescendència. L’agosarament del text, ja des de bon començament, em va engrescar a la lectura, convençut que acabaria descobrint on trontollava l’entramat. Doncs no. A la llum d’unes poques afirmacions, incontestables de tan lúcides, vaig veure com se sacsejaven un seguit de creences inalterables i inqüestionades ja des de l’època llunyana en què freqüentàvem l’Aula Magna de la sacrosanta Facultat de Filologia. Sempre havíem cregut en el dogma que el llatí que els romans van estendre per l’Imperi es va corrompre,  tot cedint el pas al llatí vulgar. Un llatí vulgar que al seu torn es fragmentaria en diverses parles, gràcies a l’acció del substrat i del superestrat i amb la correcció del grau de romanització inicial i del poder polític final. I tot això amanit amb la mediatització del poder terrenal de l’Església. Però una via d’aigua enorme apareix en aquest sòlid buc c

A BOCA DE CANÓ, DE MANEL ÀLAMO

Els adolescents, lectors o no, poden tenir moltes mancances, però saben distingir les coses autèntiques d'aquelles que no ho són. Per això cal donar-los a tastar de totes totes  A boca de canó,  un llibre que arribarà a la fibra sensible del lector per poc que s'hi acosti. Es tracta d'una història recurrent, que a mi m'ha recordat, salvant les distàncies, dues grans pel·lícules de Clint Eastwood: Million Dollar Baby i Grand Torino, i que segueix l'esquema heroic clàssic. I això no és un retret, sinó una garantia de bon ofici de l'escriptor. Un vell malcarat (o no), fracassat (això sí) pot exercir de pare/mentor i redimir un/a jove abocat a una vida sense nord. Vera és una noia sense pare, amb una mare drogoaddicta, que troba el seu únic consol xutant a porteria. I se'n surt, destrossant el vell tòpic que les noies no saben jugar a futbol. La seva vida, i la d'un entrenador sobrevingut, una vella glòria del València malbaratada, faran un tomb decisiu q