Passa al contingut principal

PENSAR PER PARLAR (O NO)

Com admiro George Orwell!

Els meus pares tenen estudis primaris inacabats. Quan jo era molt petit, a casa em van ensenyar que havia de parlar clar, no repetir paraules, anar al gra i no dir mentides, perquè et cauran les dents. Aquest ha estat, amb algun alt-i-baix, el meu ideal expressiu des d’aleshores. La meva inclinació per la lectura i l’acció benèfica d’algun mestre escadusser van fer la resta, de manera que em considero un usuari experimentat de la llengua (no hi busqueu segones intencions, almenys ara).
Odio les falques i els tòpics lèxics i fraseològics, però per damunt de tot, els circumloquis, perquè tendeixo a pensar que qui no s’expressa d’acord amb l’ideal de casa és: a) un idiota b) un manipulador (de l’estil “on és la boleta?”) mentre remena els gobelets. I si, com sol passar, es tracta d’un manipulador idiota o a l’inrevés, tant se val, ja hem begut oli.
Trobem exemples d’un ús pervers del llenguatge a diari. Pervers en una accepció, com es veurà, innòcua, en què la paraula no vol dir el que sembla, i que podem arribar a comprendre o fins i tot a acceptar. El “puc fer-te una pregunteta?” dels captadors/assetjadors de les ONG al carrer. El “vol pagar menys en el seu rebut de...?” del comercial a domicili no-sol·licitat. El “me lo quitan de las manos. ¿Quieres uno, guapo?”, de les venedores ambulants afalagadores que tenen un coneixement rudimentari del màrqueting.  
Hi ha, però, formulacions que no per subtils no deixen de ser potencialment perilloses. Quan busques pis, aprens de seguida que “amb moltes possibilitats” vol dir que hi hauràs de fer obres. I que “ben comunicat” es tradueix en pla català per “llunyaníssim”.
Però res comparat amb el cinisme sagnant d’expressions que ara es fan servir amb total impunitat, dins l’àmbit laboral, i que fan que el nostre llindar d’alarma es relaxi, acostumat a tanta manipulació tan descarada.
Si el nom fa la cosa, el que es fonamenta en un engany és una estafa que no respecta cap dret. Com s’explica, si no, que ja no sigui cool dir “treballar”, sinó “col·laborar”? Que “fotre algú al carrer” es tradueixi per un atenuat “desvincular-lo d’un projecte”? I que “explotar laboralment” es digui en aquesta neollengua, que remet un cop més al visionari Orwell “oferir visibilitat”. 
Això pel que fa al nivell lèxic o fraseològic. Renuncio a analitzar en qualsevol sentit "despido en diferido" o qualsevol mostra de sintaxi recargolada, és a dir, que respon a un discurs buit, pura pirotècnia que fa llufa. Com ara "es el vecino el que elige al alcalde...". Qui parla malament no pensa amb claredat. O sí que ho fa i de vegades no és tan murri com voldria. "Por la boca muere el pez".

Comentaris

  1. Com sempre, d'acord. Sense circumloquis, però enamorat dels venedors de carrer.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

L'EXPEDICIÓ DEL DOCTOR BALMIS, DE MARÍA SOLAR

Tot just avui acabo l’esplèndid L’expedició del doctor Balmis , de María Solar, editat per Bromera. Un llibre que opta al Premi Protagonista Jove i que es llegeix d’una tirada. Mestre Portell en parla dient que es tracta de “Dickens a la gallega”. Jo no m’atreveixo a corroborar-ho, però el que sí que puc afirmar és m’ha agradat molt. La novel·la té un rerefons històric i, afegim-ho també, heroic. En el context de l’Espanya de començaments del segle XIX, on la fam i la malaltia s’acarnissen amb la majoria, els més desafavorits són la canalla. Els orfenats estan plens de nens i nenes abandonats pels pares perquè són fills il·legítims o senzillament perquè no poden ser alimentats. I allà depenen de la caritat i de la manera de fer d’institucions desbordades (ordes religiosos, diputacions) que encara no saben què és un infant. Ho dic en sentit figurat, per descomptat: la infància, com a etapa vital, és un invent recent. I hem passat de la ignorància cruel al consentiment total...Però

LA NIT DE LA PAPALLONA, DE MARGARIDA ARITZETA

El premi Barcanova de literatura juvenil 2013 és una història duríssima. La M inicia un procés de metamorfosi, enfrontada al món tot buscant-hi un lloc, fregant la malaltia mental. Als seus somnis d'esdevenir música, s'hi suma l'amor, ambivalent i encarnat per un noi de la seva edat i per un misteriós veterà de guerra balcànic. La clau de volta serà una nit d'excessos, comiat de l'estiu i tal vegada de la vida tal com la M i els seus acòlits la concebien abans d'un fet terrible i confús. La història, plena de sordidesa, abandó, incomprensió, rebel·lia amb causa (o no), nihilisme... no future , en definitiva, no deixa de ser un intent de respondre a la pregunta bàsica: qui sóc jo? La nit de la papallona és una novel·la difícil, tant pel que diu per com ho diu, gens amable i que ofereix poques esperances. No cal enganyar els joves amb mons de llaminadura presidits per un simpàtic ratolinet d'obscures intencions, però segurament hi ha un terme mig.

PARAULES , FLORS I PÓLVORA, DE CINTA ARASA

  És possible (re)crear una Mercè Rodoreda adolescent versemblant, i que el resultat interessi tant el lector que no la coneix com el que sí (i que, conscientment o no, buscarà entre línies connexions  biobibliogràfiques ). Vet aquí, doncs,  Paraules, flors i pólvora . Arasa se’n surt amb gran solvència, de l’àrdua tasca de novel·lar la primera joventut de Rodoreda, que culmina amb el compromís polític i cultural, si és que cal dissociar-los. De la mà de la imaginació de l’autora (documentada, sí, però fruit de la seva creativitat), coneixem i ens creiem una Merceneta de ca seva, que es debat entre el record de l’avi i l’agraïment a l’oncle  americano.  També som testimonis de l’atracció per un adroguer tortosí, implicat en una xarxa tan clandestina com necessària. En acabat, descobrim que aquest personatge és fictici. L’aposta immersiva d’Arasa en aquest joc entre versemblança i biografia, però, encara va més lluny, tot afegint-hi elements tan interessants com una primera narració lit