Passa al contingut principal

ESCOLES D’ESTIU, (IN)FORMACIÓ FRESCA

Resultat d'imatges de escola estiu 2017 col·legi de llicenciats
Desconec si a la resta de l’Estat hi ha la tradició formativa que hi ha a Catalunya i que m’ha acompanyat com a docent ja des que vaig començar.
El raonament que esgrimiré ara és incontestable: qui confiaria la seva salut a un metge que no s’hagués format des que va acabar els estudis?
En el cas de l’educació aquesta efervescència formativa (que cristal·litza en forma de desenes d’Escoles d’Estiu) afortunadament no sols té a veure amb els pals de cec a què ens té acostumats l’autoritat competent. Dic “afortunadament” perquè la institució escolar, gràcies a la professionalitat dels qui hi treballen, és prou flexible i prou sensible alhora a les necessitats i als reptes que suposen els canvis socials constants. Res d’immutabilitat, com vol el tòpic (no contrastat!) de la vella escola colonial francesa, que feia memoritzar a infants congolesos, vietnamites, tahitians... una deliciosa lliçó d’història intitulada Nos ancêtres les Gaulois, és a dir, Els nostres avantpassats gals (sic).
L’experiència com a usuari i sobretot com a formador m’ha ensenyat (no, no espereu cap estudi rigorós) que sovint el professor que es forma a l’estiu paga la matrícula de la seva butxaca. Hi assisteix per iniciativa pròpia (i aquí hi cabria des de l’afany de renovar-se fins a la sana aspiració d’aconseguir punts per a la promoció professional). I el millor de tot és que l’homo scholae aestiuae (llatinisme flagrant) és reincident! Segur que no ho és només per la mala consciència de sentir-se un privilegiat que gaudeix de TRES MESOS DE VACANCES, com vol la malvolença d’uns pocs.
Parlant de reincidència, aquest estiu és el segon cop que intervinc a l’Escola d’Estiu del Maresme. I també el segon cop que amb un gran equip treballem a la del Col·legi de Llicenciats. El tema, com no podia ser d’altre, els booktrailers escolars.
A l’enllaç es pot accedir als materials quehi vam fer servir, així com els treballs elaborats pels assistents, perquè a caminar se n’aprèn amb el moviment. 
Que no faltin ganes de formar-se (o si més no, d’informar-se), ni tampoc aire condicionat per generar l’ambient de treball necessari per fer-ho.

Per cert: bon estiu!

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

L'EXPEDICIÓ DEL DOCTOR BALMIS, DE MARÍA SOLAR

Tot just avui acabo l’esplèndid L’expedició del doctor Balmis , de María Solar, editat per Bromera. Un llibre que opta al Premi Protagonista Jove i que es llegeix d’una tirada. Mestre Portell en parla dient que es tracta de “Dickens a la gallega”. Jo no m’atreveixo a corroborar-ho, però el que sí que puc afirmar és m’ha agradat molt. La novel·la té un rerefons històric i, afegim-ho també, heroic. En el context de l’Espanya de començaments del segle XIX, on la fam i la malaltia s’acarnissen amb la majoria, els més desafavorits són la canalla. Els orfenats estan plens de nens i nenes abandonats pels pares perquè són fills il·legítims o senzillament perquè no poden ser alimentats. I allà depenen de la caritat i de la manera de fer d’institucions desbordades (ordes religiosos, diputacions) que encara no saben què és un infant. Ho dic en sentit figurat, per descomptat: la infància, com a etapa vital, és un invent recent. I hem passat de la ignorància cruel al consentiment total...Però

NO VENIMOS DEL LATÍN, DE CARME JIMÉNEZ HUERTAS

Confesso que en una primera instància, com a romanista, no em podia mirar un títol així sinó amb una certa condescendència. L’agosarament del text, ja des de bon començament, em va engrescar a la lectura, convençut que acabaria descobrint on trontollava l’entramat. Doncs no. A la llum d’unes poques afirmacions, incontestables de tan lúcides, vaig veure com se sacsejaven un seguit de creences inalterables i inqüestionades ja des de l’època llunyana en què freqüentàvem l’Aula Magna de la sacrosanta Facultat de Filologia. Sempre havíem cregut en el dogma que el llatí que els romans van estendre per l’Imperi es va corrompre,  tot cedint el pas al llatí vulgar. Un llatí vulgar que al seu torn es fragmentaria en diverses parles, gràcies a l’acció del substrat i del superestrat i amb la correcció del grau de romanització inicial i del poder polític final. I tot això amanit amb la mediatització del poder terrenal de l’Església. Però una via d’aigua enorme apareix en aquest sòlid buc c

A BOCA DE CANÓ, DE MANEL ÀLAMO

Els adolescents, lectors o no, poden tenir moltes mancances, però saben distingir les coses autèntiques d'aquelles que no ho són. Per això cal donar-los a tastar de totes totes  A boca de canó,  un llibre que arribarà a la fibra sensible del lector per poc que s'hi acosti. Es tracta d'una història recurrent, que a mi m'ha recordat, salvant les distàncies, dues grans pel·lícules de Clint Eastwood: Million Dollar Baby i Grand Torino, i que segueix l'esquema heroic clàssic. I això no és un retret, sinó una garantia de bon ofici de l'escriptor. Un vell malcarat (o no), fracassat (això sí) pot exercir de pare/mentor i redimir un/a jove abocat a una vida sense nord. Vera és una noia sense pare, amb una mare drogoaddicta, que troba el seu únic consol xutant a porteria. I se'n surt, destrossant el vell tòpic que les noies no saben jugar a futbol. La seva vida, i la d'un entrenador sobrevingut, una vella glòria del València malbaratada, faran un tomb decisiu q