Passa al contingut principal

LLEGIR PER CREAR IMATGES



Fa temps que els mitjans de comunicació es fan ressò dels canvis que si us plau per força està experimentant l'escola. Vist a peu d'aula, tot i el soroll generat (i les aportacions: sinceres, apassionades, generoses, preocupades... fins i tot, producte de la ignorància també) m'envaeix el dubte. Raonable però dubte.
Toca innovar perquè és bo o senzillament perquè toca?
No en sé pas tant com per pontificar sobre la qüestió. Deixem-ho per als opinadors professionals en tota la seva gradació.
Del que sí que estic convençut és que no és cap mal acostar la vida i l'escola, prescindint de les parets que les separen.
Dissenteixo del tot de les veus apocalíptiques, tal vegada benintencionades però possiblement... ehem ... desinformades, que afirmen categòricament que la lectura ha perdut la partida davant de les pantalles (les que siguin). Perdoneu l'acudit fàcil i procediu a l'esquinçada de vestidures preceptives.
Per què? Perquè nois i noies atrets al cinema pel reclam llaminer d'efectes especials reals (sic) i joves avesats a videojocs resultants de milions d'euros d'investigació segueixen bocabadats produccions força més modestes. En aquestes pobríssimes sessions, l'estrella és un profe que explica la terrible història d'Èdip i del destí maleït de la seva família. L'efecte en l'auditori és el mateix avui que en l'època dels tràgics grecs: la compassió i la posterior catarsi.
L'emoció traspua davant d'un recurs tan vell com anar a peu (o cagar ajupit): un narrador que transmet alguna cosa davant d'un públic i que en vampiritza les emocions.
No es tracta de pantalles sí o pantalles no, ni de batalles perdudes o tovalloles per terra. La dicotomia és més bàsica: bones històries o no. I el canal és, en el fons, indiferent.
Aquest és el nostre punt de partida per crear imatges a través de la lectura. Petites píndoles (creatives, cooperatives, interdisciplinàries, inclusives, amb un sentit clar, destinades a un públic, que serveixen per vehicular una visió del món) que suposen un esforç assumible. Esforç però assumible. Els booktrailers.

A la nostra escola n'hem fet desenes durant set cursos. Ens sentim especialment cofois de la nova fornada alhora que ens plantegem nous reptes, en el sentit de diferents i també de diversificats. Però mentrestant, permetem-los gaudir de lectures que generen imatges. Deixem-los llegir per entendre, per entendre's i encara més, per fer-se entendre. I defugim les etiquetes, caram!

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

L'EXPEDICIÓ DEL DOCTOR BALMIS, DE MARÍA SOLAR

Tot just avui acabo l’esplèndid L’expedició del doctor Balmis , de María Solar, editat per Bromera. Un llibre que opta al Premi Protagonista Jove i que es llegeix d’una tirada. Mestre Portell en parla dient que es tracta de “Dickens a la gallega”. Jo no m’atreveixo a corroborar-ho, però el que sí que puc afirmar és m’ha agradat molt. La novel·la té un rerefons històric i, afegim-ho també, heroic. En el context de l’Espanya de començaments del segle XIX, on la fam i la malaltia s’acarnissen amb la majoria, els més desafavorits són la canalla. Els orfenats estan plens de nens i nenes abandonats pels pares perquè són fills il·legítims o senzillament perquè no poden ser alimentats. I allà depenen de la caritat i de la manera de fer d’institucions desbordades (ordes religiosos, diputacions) que encara no saben què és un infant. Ho dic en sentit figurat, per descomptat: la infància, com a etapa vital, és un invent recent. I hem passat de la ignorància cruel al consentiment total...Però

NO VENIMOS DEL LATÍN, DE CARME JIMÉNEZ HUERTAS

Confesso que en una primera instància, com a romanista, no em podia mirar un títol així sinó amb una certa condescendència. L’agosarament del text, ja des de bon començament, em va engrescar a la lectura, convençut que acabaria descobrint on trontollava l’entramat. Doncs no. A la llum d’unes poques afirmacions, incontestables de tan lúcides, vaig veure com se sacsejaven un seguit de creences inalterables i inqüestionades ja des de l’època llunyana en què freqüentàvem l’Aula Magna de la sacrosanta Facultat de Filologia. Sempre havíem cregut en el dogma que el llatí que els romans van estendre per l’Imperi es va corrompre,  tot cedint el pas al llatí vulgar. Un llatí vulgar que al seu torn es fragmentaria en diverses parles, gràcies a l’acció del substrat i del superestrat i amb la correcció del grau de romanització inicial i del poder polític final. I tot això amanit amb la mediatització del poder terrenal de l’Església. Però una via d’aigua enorme apareix en aquest sòlid buc c

A BOCA DE CANÓ, DE MANEL ÀLAMO

Els adolescents, lectors o no, poden tenir moltes mancances, però saben distingir les coses autèntiques d'aquelles que no ho són. Per això cal donar-los a tastar de totes totes  A boca de canó,  un llibre que arribarà a la fibra sensible del lector per poc que s'hi acosti. Es tracta d'una història recurrent, que a mi m'ha recordat, salvant les distàncies, dues grans pel·lícules de Clint Eastwood: Million Dollar Baby i Grand Torino, i que segueix l'esquema heroic clàssic. I això no és un retret, sinó una garantia de bon ofici de l'escriptor. Un vell malcarat (o no), fracassat (això sí) pot exercir de pare/mentor i redimir un/a jove abocat a una vida sense nord. Vera és una noia sense pare, amb una mare drogoaddicta, que troba el seu únic consol xutant a porteria. I se'n surt, destrossant el vell tòpic que les noies no saben jugar a futbol. La seva vida, i la d'un entrenador sobrevingut, una vella glòria del València malbaratada, faran un tomb decisiu q