ROC I L'ESCALA DE LES PORTES SECRETES, D'EULÀLIA CANAL

En Roc no entén, però accepta a contracor que els pares marxin a l’Índia per anar-hi a buscar una germaneta. Qui en voldria una, podent tenir un gat?

Si el nen no comprèn la fal·lera que els agafa als pares, ells tampoc no comprendrien que tingui un amic un pèl salvatge, en Kiku, que només en Roc pot veure.

Per sort, no tots els adults són tan previsibles i convencionals. El senyor Nicolau, a càrrec del qual es queda, el tracta com a un igual. Encara més: li dóna responsabilitats, perquè l’adult sempre està ocupat venent coses impossibles. Com l’escala que propicia una trobada providencial.

El nen, en les estones de llibertat de què gaudeix, descobreix que hi ha algú que fa desaparèixer galetes i llet. Algú que ha perdut una goma per al cabell amb una estrella. I també un gat que potser no ho és, amb els ulls verds, que tal vegada sigui el tigre disfressat que s’ha escapat del zoo.

D’aquesta història em fascina el llenguatge expressiu, directe, clar, senzill, i alhora suggeridor, tant com les il·lustracions d’Elena Ferrándiz, que li afegeixen un plus de tendresa sense caure mai en la sensibleria.

Però encara me’n sedueix més una idea: l’ampliació de la noció de família, que sobrepassa els llaços de sang i que es fonamenta en un acte de voluntat. En Roc no vol la germaneta que potser sigui un caprici esnob dels pares, però no dubta a “adoptar” la Kali, juntament amb el senyor Nicolau i la senyoreta Petúnia. Per cert, s’acabaran enamorant tots dos gràcies a les paraules, ja que comparteixen, sense saber-ho, la mateixa neboda?

El microcosmos de la comunitat, imatge de la nostra societat, es completa amb la senyoreta Rúcula i les seves vel·leïtats esotèriques, i en Rogeli, partidari dels discurs oficialista: els refugiats, malgrat el seu bagatge de pèrdues i de sofriment, han de tornar irremeiablement, no ja on vivien, sinó on morien.

Per acabar, una imatge preciosa que m’ha colpit especialment: el senyor Nicolau acull l’òrfena Kali quan, després de “llegir-li” els peus, en fa un motllo per fer-li unes sabates a mida.

Un llibre que propicia el no abandonar mai ni la imaginació ni l’oposició a les regles, si és que són absurdes i inhumanes.