N'hi havia que va ser captivats per les veus de l'Helena (i les paraules de la Júlia)
Dijous passat vam ser-hi per parlar amb els lectors del club de la biblioteca de Can Manyer. De la conducció, impecable, de la Raquel Picolo, en destaco les preguntes, esmoladíssimes, i també la lectura en veu alta d'un parell de passatges significatius. A mi, com a responsable suprem de l'artefacte literari (perdoneu el circumloqui) em va posar la pell de gallina. I no pas per la fresca que hi feia. Un tret comú als lectors va ser una constatació: mai s'haurien acostat motu proprio a una novel·la catalogada com a juvenil. Motiu de més per sentir-m'hi més que agraït. I també a l'instigador de l'acte, l'amic Joan Casanovas.
Enllaç al blog d'una lectora |
És possible (re)crear una Mercè Rodoreda adolescent versemblant, i que el resultat interessi tant el lector que no la coneix com el que sí (i que, conscientment o no, buscarà entre línies connexions biobibliogràfiques ). Vet aquí, doncs, Paraules, flors i pólvora . Arasa se’n surt amb gran solvència, de l’àrdua tasca de novel·lar la primera joventut de Rodoreda, que culmina amb el compromís polític i cultural, si és que cal dissociar-los. De la mà de la imaginació de l’autora (documentada, sí, però fruit de la seva creativitat), coneixem i ens creiem una Merceneta de ca seva, que es debat entre el record de l’avi i l’agraïment a l’oncle americano. També som testimonis de l’atracció per un adroguer tortosí, implicat en una xarxa tan clandestina com necessària. En acabat, descobrim que aquest personatge és fictici. L’aposta immersiva d’Arasa en aquest joc entre versemblança i biografia, però, encara va més lluny, tot afegint-hi elements tan interessants...
Gràcies, Joan! Va ser un plaer de tertúlia i de lectura.
ResponEliminaGràcies a tu, Raquel!
ResponElimina