Passa al contingut principal

QUÈ DIUEN DE "PARAULES DE JÚLIA"?

Sembla que ens interrogui amb la mirada
Dijous se'n parlarà en públic, però per escalfar motors, podeu llegir què en pensa en Joan Casanovas, filòleg, que portarà el pes de l'acte dirigit per Josep Garcia, historiador.

L’obra de Joan Bustos, Paraules de Júlia, no és el que sembla. Sembla una novel·la “juvenil” i en subratllo l’adjectiu, però es queda en novel·la. Només una gran novel·la que, a part de satisfer el públic adult, agradarà també els joves.
N’he fet la prova. He llegit Paraules de Júlia, en veu alta i d’una sola tirada, a un parell d’adolescents amb prou confiança com per m’haguessin deixat plantat, a mi i al llibre, i, en canvi, van seguir la lectura sense interrupcions i amb interès i emoció creixent: mola(a més d’altres comentaris que no reprodueixo perquè tenen a veure amb el desenllaç de la trama).
Recapitulo: només novel·la, gran novel·la, que mola. Quelcom més? Sí, amb Paraules de Júlia, vénen incorporats de fàbrica diversos extres pel mateix preu. Jocs de pistes i de falses pistes (fets de jocs de paraules) i jocs de rol que tenen com a matèria primera, no pas la pantalla tàctil d’un mòbil, sinó la literatura; des de la literatura clàssica amb els seus mites fins a la  saga 'Millennium' de Stieg Larsson, passant per Pablo Neruda i aturant-se especialment en els referents de la literatura infantil de tots els temps. I, és clar, la literatura infantil, tampoc és el que sembla o el que, a la gent que ja tenim una certa edat, ens van fer creure que era. Sexe i violència... La bella dorment que es “desperta” amb el primer “acte” d’amor, la Caputxeta “devorada” pel llop...
De tot plegat l’autor, sense fer-ne cap tesi, hi teixeix un rerefons i, a través de la veu narrativa de la jove Helena Garcia, ens convida reiteradament i de forma explícita a participar com a lectors en aquest joc de rols, clau interpretativa de la novel·la, que tanmateix resulta diàfana i no requereix d’ulteriors explicacions: mola.
Però val la pena, si podem, no anar tan adelerats que ens perdem d’assaborir els múltiples detalls que l’autor hi ha deixat per al nostre gaudi. I, de la mà dels detalls, acabem parlant de les paraules: paraules de Júlia, de l’Helena Garcia i d’en Joan Bustos, que n’és un enamorat, i que sap que cada mot és món etimològic i evolutiu en si mateix, amb significats i  metàfores que amaguen claus, algunes de les quals explica i, d’altres, amaga com els bon mags de tota la vida.
I en la màgia, com en les Paraules de Júlia, res és el que sembla: hi ha artifici, art i seducció per garantir la sorpresa i l’atenció sostinguda al servei de l’espectacle... al servei de l’art.
  
Joan Casanovas Ros

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

L'EXPEDICIÓ DEL DOCTOR BALMIS, DE MARÍA SOLAR

Tot just avui acabo l’esplèndid L’expedició del doctor Balmis , de María Solar, editat per Bromera. Un llibre que opta al Premi Protagonista Jove i que es llegeix d’una tirada. Mestre Portell en parla dient que es tracta de “Dickens a la gallega”. Jo no m’atreveixo a corroborar-ho, però el que sí que puc afirmar és m’ha agradat molt. La novel·la té un rerefons històric i, afegim-ho també, heroic. En el context de l’Espanya de començaments del segle XIX, on la fam i la malaltia s’acarnissen amb la majoria, els més desafavorits són la canalla. Els orfenats estan plens de nens i nenes abandonats pels pares perquè són fills il·legítims o senzillament perquè no poden ser alimentats. I allà depenen de la caritat i de la manera de fer d’institucions desbordades (ordes religiosos, diputacions) que encara no saben què és un infant. Ho dic en sentit figurat, per descomptat: la infància, com a etapa vital, és un invent recent. I hem passat de la ignorància cruel al consentiment total...Però

NO VENIMOS DEL LATÍN, DE CARME JIMÉNEZ HUERTAS

Confesso que en una primera instància, com a romanista, no em podia mirar un títol així sinó amb una certa condescendència. L’agosarament del text, ja des de bon començament, em va engrescar a la lectura, convençut que acabaria descobrint on trontollava l’entramat. Doncs no. A la llum d’unes poques afirmacions, incontestables de tan lúcides, vaig veure com se sacsejaven un seguit de creences inalterables i inqüestionades ja des de l’època llunyana en què freqüentàvem l’Aula Magna de la sacrosanta Facultat de Filologia. Sempre havíem cregut en el dogma que el llatí que els romans van estendre per l’Imperi es va corrompre,  tot cedint el pas al llatí vulgar. Un llatí vulgar que al seu torn es fragmentaria en diverses parles, gràcies a l’acció del substrat i del superestrat i amb la correcció del grau de romanització inicial i del poder polític final. I tot això amanit amb la mediatització del poder terrenal de l’Església. Però una via d’aigua enorme apareix en aquest sòlid buc c

A BOCA DE CANÓ, DE MANEL ÀLAMO

Els adolescents, lectors o no, poden tenir moltes mancances, però saben distingir les coses autèntiques d'aquelles que no ho són. Per això cal donar-los a tastar de totes totes  A boca de canó,  un llibre que arribarà a la fibra sensible del lector per poc que s'hi acosti. Es tracta d'una història recurrent, que a mi m'ha recordat, salvant les distàncies, dues grans pel·lícules de Clint Eastwood: Million Dollar Baby i Grand Torino, i que segueix l'esquema heroic clàssic. I això no és un retret, sinó una garantia de bon ofici de l'escriptor. Un vell malcarat (o no), fracassat (això sí) pot exercir de pare/mentor i redimir un/a jove abocat a una vida sense nord. Vera és una noia sense pare, amb una mare drogoaddicta, que troba el seu únic consol xutant a porteria. I se'n surt, destrossant el vell tòpic que les noies no saben jugar a futbol. La seva vida, i la d'un entrenador sobrevingut, una vella glòria del València malbaratada, faran un tomb decisiu q