Passa al contingut principal

QUÈ DIUEN DE "PARAULES DE JÚLIA"?

Sembla que ens interrogui amb la mirada
Dijous se'n parlarà en públic, però per escalfar motors, podeu llegir què en pensa en Joan Casanovas, filòleg, que portarà el pes de l'acte dirigit per Josep Garcia, historiador.

L’obra de Joan Bustos, Paraules de Júlia, no és el que sembla. Sembla una novel·la “juvenil” i en subratllo l’adjectiu, però es queda en novel·la. Només una gran novel·la que, a part de satisfer el públic adult, agradarà també els joves.
N’he fet la prova. He llegit Paraules de Júlia, en veu alta i d’una sola tirada, a un parell d’adolescents amb prou confiança com per m’haguessin deixat plantat, a mi i al llibre, i, en canvi, van seguir la lectura sense interrupcions i amb interès i emoció creixent: mola(a més d’altres comentaris que no reprodueixo perquè tenen a veure amb el desenllaç de la trama).
Recapitulo: només novel·la, gran novel·la, que mola. Quelcom més? Sí, amb Paraules de Júlia, vénen incorporats de fàbrica diversos extres pel mateix preu. Jocs de pistes i de falses pistes (fets de jocs de paraules) i jocs de rol que tenen com a matèria primera, no pas la pantalla tàctil d’un mòbil, sinó la literatura; des de la literatura clàssica amb els seus mites fins a la  saga 'Millennium' de Stieg Larsson, passant per Pablo Neruda i aturant-se especialment en els referents de la literatura infantil de tots els temps. I, és clar, la literatura infantil, tampoc és el que sembla o el que, a la gent que ja tenim una certa edat, ens van fer creure que era. Sexe i violència... La bella dorment que es “desperta” amb el primer “acte” d’amor, la Caputxeta “devorada” pel llop...
De tot plegat l’autor, sense fer-ne cap tesi, hi teixeix un rerefons i, a través de la veu narrativa de la jove Helena Garcia, ens convida reiteradament i de forma explícita a participar com a lectors en aquest joc de rols, clau interpretativa de la novel·la, que tanmateix resulta diàfana i no requereix d’ulteriors explicacions: mola.
Però val la pena, si podem, no anar tan adelerats que ens perdem d’assaborir els múltiples detalls que l’autor hi ha deixat per al nostre gaudi. I, de la mà dels detalls, acabem parlant de les paraules: paraules de Júlia, de l’Helena Garcia i d’en Joan Bustos, que n’és un enamorat, i que sap que cada mot és món etimològic i evolutiu en si mateix, amb significats i  metàfores que amaguen claus, algunes de les quals explica i, d’altres, amaga com els bon mags de tota la vida.
I en la màgia, com en les Paraules de Júlia, res és el que sembla: hi ha artifici, art i seducció per garantir la sorpresa i l’atenció sostinguda al servei de l’espectacle... al servei de l’art.
  
Joan Casanovas Ros

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

L'EXPEDICIÓ DEL DOCTOR BALMIS, DE MARÍA SOLAR

Tot just avui acabo l’esplèndid L’expedició del doctor Balmis , de María Solar, editat per Bromera. Un llibre que opta al Premi Protagonista Jove i que es llegeix d’una tirada. Mestre Portell en parla dient que es tracta de “Dickens a la gallega”. Jo no m’atreveixo a corroborar-ho, però el que sí que puc afirmar és m’ha agradat molt. La novel·la té un rerefons històric i, afegim-ho també, heroic. En el context de l’Espanya de començaments del segle XIX, on la fam i la malaltia s’acarnissen amb la majoria, els més desafavorits són la canalla. Els orfenats estan plens de nens i nenes abandonats pels pares perquè són fills il·legítims o senzillament perquè no poden ser alimentats. I allà depenen de la caritat i de la manera de fer d’institucions desbordades (ordes religiosos, diputacions) que encara no saben què és un infant. Ho dic en sentit figurat, per descomptat: la infància, com a etapa vital, és un invent recent. I hem passat de la ignorància cruel al consentiment total...Però

LA NIT DE LA PAPALLONA, DE MARGARIDA ARITZETA

El premi Barcanova de literatura juvenil 2013 és una història duríssima. La M inicia un procés de metamorfosi, enfrontada al món tot buscant-hi un lloc, fregant la malaltia mental. Als seus somnis d'esdevenir música, s'hi suma l'amor, ambivalent i encarnat per un noi de la seva edat i per un misteriós veterà de guerra balcànic. La clau de volta serà una nit d'excessos, comiat de l'estiu i tal vegada de la vida tal com la M i els seus acòlits la concebien abans d'un fet terrible i confús. La història, plena de sordidesa, abandó, incomprensió, rebel·lia amb causa (o no), nihilisme... no future , en definitiva, no deixa de ser un intent de respondre a la pregunta bàsica: qui sóc jo? La nit de la papallona és una novel·la difícil, tant pel que diu per com ho diu, gens amable i que ofereix poques esperances. No cal enganyar els joves amb mons de llaminadura presidits per un simpàtic ratolinet d'obscures intencions, però segurament hi ha un terme mig.

PARAULES , FLORS I PÓLVORA, DE CINTA ARASA

  És possible (re)crear una Mercè Rodoreda adolescent versemblant, i que el resultat interessi tant el lector que no la coneix com el que sí (i que, conscientment o no, buscarà entre línies connexions  biobibliogràfiques ). Vet aquí, doncs,  Paraules, flors i pólvora . Arasa se’n surt amb gran solvència, de l’àrdua tasca de novel·lar la primera joventut de Rodoreda, que culmina amb el compromís polític i cultural, si és que cal dissociar-los. De la mà de la imaginació de l’autora (documentada, sí, però fruit de la seva creativitat), coneixem i ens creiem una Merceneta de ca seva, que es debat entre el record de l’avi i l’agraïment a l’oncle  americano.  També som testimonis de l’atracció per un adroguer tortosí, implicat en una xarxa tan clandestina com necessària. En acabat, descobrim que aquest personatge és fictici. L’aposta immersiva d’Arasa en aquest joc entre versemblança i biografia, però, encara va més lluny, tot afegint-hi elements tan interessants com una primera narració lit