Passa al contingut principal

LES FANTASIES DEL NÀUFRAG

Un petit...gran llibre

És del poc que he llegit últimament per gust, és a dir, perquè m'abellia, i no pas per imposició del tipus que sigui.
Me n'ha agradat l'estil, humorístic a estones, detallista tot i que gens carregós, però sobretot l'atmosfera i les vivències que retrata. Potser perquè malgrat la diferència d'edats, jo hi pugui reconèixer ecos de la meva infància. La rigidesa de l'escola de capellans, el tracte rebut per part d'alguns companys, l'especial relació que el protagonista estableix amb els llibres i fins i tot el desig d'imitar el que llegia. Tot i que, com Albanell, la mà se'm cansés d'escriure i l'entusiasme de la primera pàgina s'esvaís de seguida davant de la falta d'idees.
No vull afegir res més d'aquest llibre, que recomano de totes totes, (llegiu clicant aquí la magnífica ressenya d'en Pere Martí). Ja que el talent no m'arriba per escriure el fragment que citaré ara, deixeu-me, si més no, que el subscrigui.

"La vaig començar amb molta empenta, però vaig ser incapaç d'acabar-la, aquella primera novel·la. Treballar cansa, però escriure també. El primer que es cansa és la mà. Al cap d'una estona de fer anar el bolígraf comença a fer mal i cal deixar-la reposar. El problema (...) apareix a l'hora de tornar-te a enganxar a la història. En reprendre la redacció, s'ha perdut una bona part de l'eufòria imaginativa del primer moment (...). L'esclat de la imaginació topa amb els petits esculls de les concrecions i els detalls d'allò que s'ha imaginat a grans trets i imprecisament. Posar paraules a les idees és, de vegades, laboriós i decebedor. I els resultats mai no són els que s'esperaven".

També són impagables les paraules que Albanell dedica a la lectura. No les reproduiré aquí, ara. Em limitaré a recomanar-vos aquest llibre un altre cop. Com a molt, us en dic el capítol. Un noi eixorivit. I, per cert, el que comença parlant de l'escriure es diu Un noi decebut. Que cadascú hi llegeixi el que vulgui (o el que pugui).


Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

L'EXPEDICIÓ DEL DOCTOR BALMIS, DE MARÍA SOLAR

Tot just avui acabo l’esplèndid L’expedició del doctor Balmis , de María Solar, editat per Bromera. Un llibre que opta al Premi Protagonista Jove i que es llegeix d’una tirada. Mestre Portell en parla dient que es tracta de “Dickens a la gallega”. Jo no m’atreveixo a corroborar-ho, però el que sí que puc afirmar és m’ha agradat molt. La novel·la té un rerefons històric i, afegim-ho també, heroic. En el context de l’Espanya de començaments del segle XIX, on la fam i la malaltia s’acarnissen amb la majoria, els més desafavorits són la canalla. Els orfenats estan plens de nens i nenes abandonats pels pares perquè són fills il·legítims o senzillament perquè no poden ser alimentats. I allà depenen de la caritat i de la manera de fer d’institucions desbordades (ordes religiosos, diputacions) que encara no saben què és un infant. Ho dic en sentit figurat, per descomptat: la infància, com a etapa vital, és un invent recent. I hem passat de la ignorància cruel al consentiment total...Però

NO VENIMOS DEL LATÍN, DE CARME JIMÉNEZ HUERTAS

Confesso que en una primera instància, com a romanista, no em podia mirar un títol així sinó amb una certa condescendència. L’agosarament del text, ja des de bon començament, em va engrescar a la lectura, convençut que acabaria descobrint on trontollava l’entramat. Doncs no. A la llum d’unes poques afirmacions, incontestables de tan lúcides, vaig veure com se sacsejaven un seguit de creences inalterables i inqüestionades ja des de l’època llunyana en què freqüentàvem l’Aula Magna de la sacrosanta Facultat de Filologia. Sempre havíem cregut en el dogma que el llatí que els romans van estendre per l’Imperi es va corrompre,  tot cedint el pas al llatí vulgar. Un llatí vulgar que al seu torn es fragmentaria en diverses parles, gràcies a l’acció del substrat i del superestrat i amb la correcció del grau de romanització inicial i del poder polític final. I tot això amanit amb la mediatització del poder terrenal de l’Església. Però una via d’aigua enorme apareix en aquest sòlid buc c

A BOCA DE CANÓ, DE MANEL ÀLAMO

Els adolescents, lectors o no, poden tenir moltes mancances, però saben distingir les coses autèntiques d'aquelles que no ho són. Per això cal donar-los a tastar de totes totes  A boca de canó,  un llibre que arribarà a la fibra sensible del lector per poc que s'hi acosti. Es tracta d'una història recurrent, que a mi m'ha recordat, salvant les distàncies, dues grans pel·lícules de Clint Eastwood: Million Dollar Baby i Grand Torino, i que segueix l'esquema heroic clàssic. I això no és un retret, sinó una garantia de bon ofici de l'escriptor. Un vell malcarat (o no), fracassat (això sí) pot exercir de pare/mentor i redimir un/a jove abocat a una vida sense nord. Vera és una noia sense pare, amb una mare drogoaddicta, que troba el seu únic consol xutant a porteria. I se'n surt, destrossant el vell tòpic que les noies no saben jugar a futbol. La seva vida, i la d'un entrenador sobrevingut, una vella glòria del València malbaratada, faran un tomb decisiu q