 |
| Un petit...gran llibre
És del poc que he llegit últimament per gust, és a dir, perquè m'abellia, i no pas per imposició del tipus que sigui.
Me n'ha agradat l'estil, humorístic a estones, detallista tot i que gens carregós, però sobretot l'atmosfera i les vivències que retrata. Potser perquè malgrat la diferència d'edats, jo hi pugui reconèixer ecos de la meva infància. La rigidesa de l'escola de capellans, el tracte rebut per part d'alguns companys, l'especial relació que el protagonista estableix amb els llibres i fins i tot el desig d'imitar el que llegia. Tot i que, com Albanell, la mà se'm cansés d'escriure i l'entusiasme de la primera pàgina s'esvaís de seguida davant de la falta d'idees.
No vull afegir res més d'aquest llibre, que recomano de totes totes, (llegiu clicant aquí la magnífica ressenya d'en Pere Martí). Ja que el talent no m'arriba per escriure el fragment que citaré ara, deixeu-me, si més no, que el subscrigui.
"La vaig començar amb molta empenta, però vaig ser incapaç d'acabar-la, aquella primera novel·la. Treballar cansa, però escriure també. El primer que es cansa és la mà. Al cap d'una estona de fer anar el bolígraf comença a fer mal i cal deixar-la reposar. El problema (...) apareix a l'hora de tornar-te a enganxar a la història. En reprendre la redacció, s'ha perdut una bona part de l'eufòria imaginativa del primer moment (...). L'esclat de la imaginació topa amb els petits esculls de les concrecions i els detalls d'allò que s'ha imaginat a grans trets i imprecisament. Posar paraules a les idees és, de vegades, laboriós i decebedor. I els resultats mai no són els que s'esperaven".
També són impagables les paraules que Albanell dedica a la lectura. No les reproduiré aquí, ara. Em limitaré a recomanar-vos aquest llibre un altre cop. Com a molt, us en dic el capítol. Un noi eixorivit. I, per cert, el que comença parlant de l'escriure es diu Un noi decebut. Que cadascú hi llegeixi el que vulgui (o el que pugui).
|
És possible (re)crear una Mercè Rodoreda adolescent versemblant, i que el resultat interessi tant el lector que no la coneix com el que sí (i que, conscientment o no, buscarà entre línies connexions biobibliogràfiques ). Vet aquí, doncs, Paraules, flors i pólvora . Arasa se’n surt amb gran solvència, de l’àrdua tasca de novel·lar la primera joventut de Rodoreda, que culmina amb el compromís polític i cultural, si és que cal dissociar-los. De la mà de la imaginació de l’autora (documentada, sí, però fruit de la seva creativitat), coneixem i ens creiem una Merceneta de ca seva, que es debat entre el record de l’avi i l’agraïment a l’oncle americano. També som testimonis de l’atracció per un adroguer tortosí, implicat en una xarxa tan clandestina com necessària. En acabat, descobrim que aquest personatge és fictici. L’aposta immersiva d’Arasa en aquest joc entre versemblança i biografia, però, encara va més lluny, tot afegint-hi elements tan interessants...
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada