En Ramon Breu ens té (massa ben) acostumats a treure llibres d'un innegable interès pedagògic i social, sovint relacionats amb l'alfabetització audiovisual. Mai no s'insistirà prou a la necessitat d'ajudar els infants i joves a llegir les imatges que ens bombardegen a diari, des de diversos canals. La finalitat última d'aquest procés és que esdevinguin crítics amb el que els envolta. 99 películas...s'insereix sens dubte dins d'aquesta línia i parteix d'una mancança de base, inspirada en el consumisme més despietat: creure que qualsevol producte audiovisual que no sigui de rigorosa estrena no mereix la nostra atenció. El llistat de films repertoriat abasta el segle XX, i inclou joies que no es poden deixar perdre per un prejudici ridícul. Casablanca, Con faldas y a lo loco, Lo que el viento se llevó, El gran dictador... mereixen no sols la nostra atenció, sinó un visionat cíclic. El format del llibre, que inclou fitxes tècniques, sinopsis, enllaços i imatges per al record (quin gran encert!) convida a elaborar un llistat, seure al sofà i deixar-se emportar per la màgia del cinema. I a l'aula, ho sabem del cert, perquè les reflexions aportades no són gratuïtes sinó que provenen d'allà mateix, oferiran sens dubte moltes hores de gaudi, d'obertura de mires i de reflexió. Només hi faltaran les crispetes!
És possible (re)crear una Mercè Rodoreda adolescent versemblant, i que el resultat interessi tant el lector que no la coneix com el que sí (i que, conscientment o no, buscarà entre línies connexions biobibliogràfiques ). Vet aquí, doncs, Paraules, flors i pólvora . Arasa se’n surt amb gran solvència, de l’àrdua tasca de novel·lar la primera joventut de Rodoreda, que culmina amb el compromís polític i cultural, si és que cal dissociar-los. De la mà de la imaginació de l’autora (documentada, sí, però fruit de la seva creativitat), coneixem i ens creiem una Merceneta de ca seva, que es debat entre el record de l’avi i l’agraïment a l’oncle americano. També som testimonis de l’atracció per un adroguer tortosí, implicat en una xarxa tan clandestina com necessària. En acabat, descobrim que aquest personatge és fictici. L’aposta immersiva d’Arasa en aquest joc entre versemblança i biografia, però, encara va més lluny, tot afegint-hi elements tan interessants...
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada