Passa al contingut principal

99 PELÍCULAS QUE LAS NUEVAS GENERACIONES DEBEN CONOCER, DE RAMON BREU

Portada de 99 películas que las nuevas generaciones deben conocer

En Ramon Breu ens té (massa ben) acostumats a treure llibres d'un innegable interès pedagògic i social, sovint relacionats amb l'alfabetització audiovisual. Mai no s'insistirà prou a la necessitat d'ajudar els infants i joves a llegir les imatges que ens bombardegen a diari, des de diversos canals. La finalitat última d'aquest procés és que esdevinguin crítics amb el que els envolta. 99 películas...s'insereix sens dubte dins d'aquesta línia i parteix d'una mancança de base, inspirada en el consumisme més despietat: creure que qualsevol producte audiovisual que no sigui de rigorosa estrena no mereix la nostra atenció. El llistat de films repertoriat abasta el segle XX, i inclou joies que no es poden deixar perdre per un prejudici ridícul. Casablanca, Con faldas y a lo loco, Lo que el viento se llevó, El gran dictador... mereixen no sols la nostra atenció, sinó un visionat cíclic. El format del llibre, que inclou fitxes tècniques, sinopsis, enllaços i imatges per al record (quin gran encert!) convida a elaborar un llistat, seure al sofà i deixar-se emportar per la màgia del cinema. I a l'aula, ho sabem del cert, perquè les reflexions aportades no són gratuïtes sinó que provenen d'allà mateix, oferiran sens dubte moltes hores de gaudi, d'obertura de mires i de reflexió. Només hi faltaran les crispetes!

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

L'EXPEDICIÓ DEL DOCTOR BALMIS, DE MARÍA SOLAR

Tot just avui acabo l’esplèndid L’expedició del doctor Balmis , de María Solar, editat per Bromera. Un llibre que opta al Premi Protagonista Jove i que es llegeix d’una tirada. Mestre Portell en parla dient que es tracta de “Dickens a la gallega”. Jo no m’atreveixo a corroborar-ho, però el que sí que puc afirmar és m’ha agradat molt. La novel·la té un rerefons històric i, afegim-ho també, heroic. En el context de l’Espanya de començaments del segle XIX, on la fam i la malaltia s’acarnissen amb la majoria, els més desafavorits són la canalla. Els orfenats estan plens de nens i nenes abandonats pels pares perquè són fills il·legítims o senzillament perquè no poden ser alimentats. I allà depenen de la caritat i de la manera de fer d’institucions desbordades (ordes religiosos, diputacions) que encara no saben què és un infant. Ho dic en sentit figurat, per descomptat: la infància, com a etapa vital, és un invent recent. I hem passat de la ignorància cruel al consentiment total...Però

NO VENIMOS DEL LATÍN, DE CARME JIMÉNEZ HUERTAS

Confesso que en una primera instància, com a romanista, no em podia mirar un títol així sinó amb una certa condescendència. L’agosarament del text, ja des de bon començament, em va engrescar a la lectura, convençut que acabaria descobrint on trontollava l’entramat. Doncs no. A la llum d’unes poques afirmacions, incontestables de tan lúcides, vaig veure com se sacsejaven un seguit de creences inalterables i inqüestionades ja des de l’època llunyana en què freqüentàvem l’Aula Magna de la sacrosanta Facultat de Filologia. Sempre havíem cregut en el dogma que el llatí que els romans van estendre per l’Imperi es va corrompre,  tot cedint el pas al llatí vulgar. Un llatí vulgar que al seu torn es fragmentaria en diverses parles, gràcies a l’acció del substrat i del superestrat i amb la correcció del grau de romanització inicial i del poder polític final. I tot això amanit amb la mediatització del poder terrenal de l’Església. Però una via d’aigua enorme apareix en aquest sòlid buc c

A BOCA DE CANÓ, DE MANEL ÀLAMO

Els adolescents, lectors o no, poden tenir moltes mancances, però saben distingir les coses autèntiques d'aquelles que no ho són. Per això cal donar-los a tastar de totes totes  A boca de canó,  un llibre que arribarà a la fibra sensible del lector per poc que s'hi acosti. Es tracta d'una història recurrent, que a mi m'ha recordat, salvant les distàncies, dues grans pel·lícules de Clint Eastwood: Million Dollar Baby i Grand Torino, i que segueix l'esquema heroic clàssic. I això no és un retret, sinó una garantia de bon ofici de l'escriptor. Un vell malcarat (o no), fracassat (això sí) pot exercir de pare/mentor i redimir un/a jove abocat a una vida sense nord. Vera és una noia sense pare, amb una mare drogoaddicta, que troba el seu únic consol xutant a porteria. I se'n surt, destrossant el vell tòpic que les noies no saben jugar a futbol. La seva vida, i la d'un entrenador sobrevingut, una vella glòria del València malbaratada, faran un tomb decisiu q