Passa al contingut principal

TRES NOVETATS AMB FORÇA I AMB SENTIT: PETIT FRAGMENTA


Fragmenta Editorial, orientada des de la seva fundació a publicar, segons la pròpia definició «llibres no religiosos sobre religions», irromp amb força en l’àmbit infantil amb la col·lecció Petit Fragmenta.
Presenten tot just ara tres àlbums il·lustrats de temàtiques diferenciades però amb el denominador comú de la cura i de la qualitat de textos i il·lustracions.

Històries de Nasrudín

Històries de Nasrudín, en versió de Halil Bárcena i dibuixos d’allò més suggeridors de Mariona Cabassa, recull diverses anècdotes d’un personatge mític i proverbial d’Orient Mitjà, un savi-beneit en proporcions variables. En coneixíem alguna història seva, recollida en un apòleg d’El conde Lucanor, com la del pare i el fill que viatgen amb una bèstia de càrrega i que, arran dels comentaris de la gent, experimenten totes les combinacions possibles de transport.

Respira
A Respira, l’autoria integral del qual recau sobre Inês Castel-Branco, l’insomni d’un nen vehicula tot de trucs de la mare per tal d’esdevenir conscients d’alguna cosa tan a l’abast i alhora tan menystinguda (gangues de la pressa!) com ara la respiració. El text i els dibuixos, que incorporen collages imaginatius, encaixen sense estridències.

Funàmbulus

Per últim, Funambulus, d’Àlex Tovar i Àfrica Fanlo, responsables de text i il·lustracions, respectivament, parteix d’un gest aparentment irrellevant: el fet d’estirar un fil mena cap a la gosadia d’enfilar-s’hi al damunt i començar a caminar. Text i imatges, indissociables, es converteixen en una metàfora que explica la vida amb els seus entrebancs i alhora la seva bellesa. El missatge és positiu i es veu realçat per unes il·lustracions oníriques i amb un toc naïf i encantador.
Poc més m’atreveixo a dir d’aquestes tres petites-grans joies. Només hi copso detalls com a lector, tot descobrint-hi tres nivells d’interpretació: les imatges que vehiculen les històries i que l’infant pot potinejar tot sol/a; les imatges més el text amb què l’adult que acompanya la lectura en glossa els continguts; per últim, l’explotació, més vivencial que merament didàctica, que tots tres volums incorporen en acabat.
Al web de l'editorial he pogut veure algun booktrailer d'aquests àlbums. Crec que l'orientació triada no és la més adient, i que no s'adiu a la pretensió bàsica d'aquesta manifestació artística. Es tracta de l'únic (i petitíssim) però que hi he trobat.
Per acabar, no se m'acut cap elogi millor: es tracta de la mena de llibres que m’hauria agradat tenir a les mans quan era petit i encara no sabia llegir. Reblem-ho, va: el que hauria volgut mostrat quan els meus fills i nebots encara creien en els Reis Mags.


Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

L'EXPEDICIÓ DEL DOCTOR BALMIS, DE MARÍA SOLAR

Tot just avui acabo l’esplèndid L’expedició del doctor Balmis , de María Solar, editat per Bromera. Un llibre que opta al Premi Protagonista Jove i que es llegeix d’una tirada. Mestre Portell en parla dient que es tracta de “Dickens a la gallega”. Jo no m’atreveixo a corroborar-ho, però el que sí que puc afirmar és m’ha agradat molt. La novel·la té un rerefons històric i, afegim-ho també, heroic. En el context de l’Espanya de començaments del segle XIX, on la fam i la malaltia s’acarnissen amb la majoria, els més desafavorits són la canalla. Els orfenats estan plens de nens i nenes abandonats pels pares perquè són fills il·legítims o senzillament perquè no poden ser alimentats. I allà depenen de la caritat i de la manera de fer d’institucions desbordades (ordes religiosos, diputacions) que encara no saben què és un infant. Ho dic en sentit figurat, per descomptat: la infància, com a etapa vital, és un invent recent. I hem passat de la ignorància cruel al consentiment total...Però

NO VENIMOS DEL LATÍN, DE CARME JIMÉNEZ HUERTAS

Confesso que en una primera instància, com a romanista, no em podia mirar un títol així sinó amb una certa condescendència. L’agosarament del text, ja des de bon començament, em va engrescar a la lectura, convençut que acabaria descobrint on trontollava l’entramat. Doncs no. A la llum d’unes poques afirmacions, incontestables de tan lúcides, vaig veure com se sacsejaven un seguit de creences inalterables i inqüestionades ja des de l’època llunyana en què freqüentàvem l’Aula Magna de la sacrosanta Facultat de Filologia. Sempre havíem cregut en el dogma que el llatí que els romans van estendre per l’Imperi es va corrompre,  tot cedint el pas al llatí vulgar. Un llatí vulgar que al seu torn es fragmentaria en diverses parles, gràcies a l’acció del substrat i del superestrat i amb la correcció del grau de romanització inicial i del poder polític final. I tot això amanit amb la mediatització del poder terrenal de l’Església. Però una via d’aigua enorme apareix en aquest sòlid buc c

A BOCA DE CANÓ, DE MANEL ÀLAMO

Els adolescents, lectors o no, poden tenir moltes mancances, però saben distingir les coses autèntiques d'aquelles que no ho són. Per això cal donar-los a tastar de totes totes  A boca de canó,  un llibre que arribarà a la fibra sensible del lector per poc que s'hi acosti. Es tracta d'una història recurrent, que a mi m'ha recordat, salvant les distàncies, dues grans pel·lícules de Clint Eastwood: Million Dollar Baby i Grand Torino, i que segueix l'esquema heroic clàssic. I això no és un retret, sinó una garantia de bon ofici de l'escriptor. Un vell malcarat (o no), fracassat (això sí) pot exercir de pare/mentor i redimir un/a jove abocat a una vida sense nord. Vera és una noia sense pare, amb una mare drogoaddicta, que troba el seu únic consol xutant a porteria. I se'n surt, destrossant el vell tòpic que les noies no saben jugar a futbol. La seva vida, i la d'un entrenador sobrevingut, una vella glòria del València malbaratada, faran un tomb decisiu q