Passa al contingut principal

FAHRENHEIT 451, DE RAY BRADBURY

En Sansón Carrasco, el capellà i la neboda de don Quitxot se'n va fer un tip, de cremar llibres
Una ficció científica (veritable traducció de science fiction, segons el filòleg Adrados) que data de molt abans de la pretesa mort anunciada del llibre imprès a les mans de l'e-book.

En un futur que potser sigui el nostre els bombers no extingeixen incendis, sinó que atenen un altre tipus d'alarmes. El govern, conscienciat del perill i la infelicitat resultants de la ficció novel·lesca i del pensament imprès (ni ningú parla així ni hi ha un acord unànime per remetre a la realitat), prohibeix la tinença, el comerç i el consum de llibres. La purificació dels delictes relacionats amb la lletra impresa només pot arribar amb el foc, públic i exemplaritzant, administrat per l'íntegre cos de bombers.

Montag és el bomber exemplar que no qüestiona l'ordre vigent fins que coneix a una dona molt diferent de la seva, que li inocula el virus del dubte. La senyora Montag, però, compleix totes les exigències del bon ciutadà: seguiment fidel de la televisió, consum moderat de drogues, nul exercici del raciocini i repugnància davant els llibres.

En una intervenció poc heroica, Montag s'horroritza que una dona prefereixi cremar juntament amb la seva biblioteca. Per entendre el seu sacrifici, el bomber roba un llibre que interpreta amb dificultat. Després, producte de la trobada amb altres veus, n'hi haurà més i, com era previsible, la denúncia de la seva pròpia dona. Noblesa obliga.

La Història ens ensenya que la crema de llibres és el pas previ a la immolació de persones, i tant és que en diguem autos de fe, Kristallnacht o fanàtics de la Bíblia i del revòlver més propis d'un episodi dels Simpson.

La versió cinematogràfica de François Truffaut (1966), malgrat el temps transcorregut i les diferències amb el text de la novel·la, suporta, com els bons llibres, una segona (i una tercera) revisió.

El títol es refereix a la temperatura en què crema el paper.

Hi ha una entrada referida a textos d'aquest mateix llibre dins del blog. Les reiteracions són producte de l'apassionament.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

L'EXPEDICIÓ DEL DOCTOR BALMIS, DE MARÍA SOLAR

Tot just avui acabo l’esplèndid L’expedició del doctor Balmis , de María Solar, editat per Bromera. Un llibre que opta al Premi Protagonista Jove i que es llegeix d’una tirada. Mestre Portell en parla dient que es tracta de “Dickens a la gallega”. Jo no m’atreveixo a corroborar-ho, però el que sí que puc afirmar és m’ha agradat molt. La novel·la té un rerefons històric i, afegim-ho també, heroic. En el context de l’Espanya de començaments del segle XIX, on la fam i la malaltia s’acarnissen amb la majoria, els més desafavorits són la canalla. Els orfenats estan plens de nens i nenes abandonats pels pares perquè són fills il·legítims o senzillament perquè no poden ser alimentats. I allà depenen de la caritat i de la manera de fer d’institucions desbordades (ordes religiosos, diputacions) que encara no saben què és un infant. Ho dic en sentit figurat, per descomptat: la infància, com a etapa vital, és un invent recent. I hem passat de la ignorància cruel al consentiment total...Però

LA NIT DE LA PAPALLONA, DE MARGARIDA ARITZETA

El premi Barcanova de literatura juvenil 2013 és una història duríssima. La M inicia un procés de metamorfosi, enfrontada al món tot buscant-hi un lloc, fregant la malaltia mental. Als seus somnis d'esdevenir música, s'hi suma l'amor, ambivalent i encarnat per un noi de la seva edat i per un misteriós veterà de guerra balcànic. La clau de volta serà una nit d'excessos, comiat de l'estiu i tal vegada de la vida tal com la M i els seus acòlits la concebien abans d'un fet terrible i confús. La història, plena de sordidesa, abandó, incomprensió, rebel·lia amb causa (o no), nihilisme... no future , en definitiva, no deixa de ser un intent de respondre a la pregunta bàsica: qui sóc jo? La nit de la papallona és una novel·la difícil, tant pel que diu per com ho diu, gens amable i que ofereix poques esperances. No cal enganyar els joves amb mons de llaminadura presidits per un simpàtic ratolinet d'obscures intencions, però segurament hi ha un terme mig.

PARAULES , FLORS I PÓLVORA, DE CINTA ARASA

  És possible (re)crear una Mercè Rodoreda adolescent versemblant, i que el resultat interessi tant el lector que no la coneix com el que sí (i que, conscientment o no, buscarà entre línies connexions  biobibliogràfiques ). Vet aquí, doncs,  Paraules, flors i pólvora . Arasa se’n surt amb gran solvència, de l’àrdua tasca de novel·lar la primera joventut de Rodoreda, que culmina amb el compromís polític i cultural, si és que cal dissociar-los. De la mà de la imaginació de l’autora (documentada, sí, però fruit de la seva creativitat), coneixem i ens creiem una Merceneta de ca seva, que es debat entre el record de l’avi i l’agraïment a l’oncle  americano.  També som testimonis de l’atracció per un adroguer tortosí, implicat en una xarxa tan clandestina com necessària. En acabat, descobrim que aquest personatge és fictici. L’aposta immersiva d’Arasa en aquest joc entre versemblança i biografia, però, encara va més lluny, tot afegint-hi elements tan interessants com una primera narració lit