Passa al contingut principal

NOVES MANERES D'ODIAR LA LECTURA

Resultat d'imatges de kid hates reading
Ara m'he de llegir això?
O potser no són tan noves, sinó que són tradicionals i ben vigents. He arribat al llistat a través d'alguna xarxa social. El tenia arxivat des de fa un temps i ara ha aparegut. La llista s'atribueix a Rodari. Com se sol dir, se non è vero, è ben trovato. Els punts sembla que són del mestre. El contingut del parèntesi és la meva humil glossa.

1. Retreure als nens que no els agradi llegir. (Difícilment aconseguirem adhesió amb estímuls negatius. És millor predicar amb l'exemple).
2. Obligar els nostres nois i noies a llegir. (Sobretot segons què. Cal conèixer els interessos i capacitats del públic lector i sobretot no tractar-los d'idiotes).
3. Ordenar-los llegir un llibre que no els agrada. (Si serà per llibres a l'abast! Els adults llegim per plaer alguna cosa que no ens agrada? No és absurd?)
4. Exigir-los que llegeixin el llibre de cap a peus. (Com si nosaltres ho féssim! Potser d'aquí la mania d'elaborar fitxes de lectura exhaustives, capítol per capítol, que fan agafar aversió per la lectura).
5. Deixar el nen tot sol amb el llibre. (Apa, nano, salta a la piscina, neda i no molestis. Calen, especialment en nivells més petits, suports específics i adients).
6. Comentar-li'n tots els ets i uts. (Home, entre poc i massa! He de d'aclarir que odio les fitxes de lectura?)
7. Convertir el llibre en uns altres "deures escolars". (La lectura és massa important com per relegar-la a una obligació a complir rutinàriament.)
8. Convertir el llibre en una eina acadèmica. (Evitar que llegir sigui "edificant" i prou. Millor que emocioni. Els documentals de la 2 fan agafar son, mentre que les pel·lis de crispetes et mantenen ben despert).
9. Obligar a comentar un llibre llegit. (És preferible crear un clima on es comparteixin de manera espontània les sensacions que ens en vénen. Mai no s'insistirà prou en la importància d'una bona tria).

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

L'EXPEDICIÓ DEL DOCTOR BALMIS, DE MARÍA SOLAR

Tot just avui acabo l’esplèndid L’expedició del doctor Balmis , de María Solar, editat per Bromera. Un llibre que opta al Premi Protagonista Jove i que es llegeix d’una tirada. Mestre Portell en parla dient que es tracta de “Dickens a la gallega”. Jo no m’atreveixo a corroborar-ho, però el que sí que puc afirmar és m’ha agradat molt. La novel·la té un rerefons històric i, afegim-ho també, heroic. En el context de l’Espanya de començaments del segle XIX, on la fam i la malaltia s’acarnissen amb la majoria, els més desafavorits són la canalla. Els orfenats estan plens de nens i nenes abandonats pels pares perquè són fills il·legítims o senzillament perquè no poden ser alimentats. I allà depenen de la caritat i de la manera de fer d’institucions desbordades (ordes religiosos, diputacions) que encara no saben què és un infant. Ho dic en sentit figurat, per descomptat: la infància, com a etapa vital, és un invent recent. I hem passat de la ignorància cruel al consentiment total...Però

LA NIT DE LA PAPALLONA, DE MARGARIDA ARITZETA

El premi Barcanova de literatura juvenil 2013 és una història duríssima. La M inicia un procés de metamorfosi, enfrontada al món tot buscant-hi un lloc, fregant la malaltia mental. Als seus somnis d'esdevenir música, s'hi suma l'amor, ambivalent i encarnat per un noi de la seva edat i per un misteriós veterà de guerra balcànic. La clau de volta serà una nit d'excessos, comiat de l'estiu i tal vegada de la vida tal com la M i els seus acòlits la concebien abans d'un fet terrible i confús. La història, plena de sordidesa, abandó, incomprensió, rebel·lia amb causa (o no), nihilisme... no future , en definitiva, no deixa de ser un intent de respondre a la pregunta bàsica: qui sóc jo? La nit de la papallona és una novel·la difícil, tant pel que diu per com ho diu, gens amable i que ofereix poques esperances. No cal enganyar els joves amb mons de llaminadura presidits per un simpàtic ratolinet d'obscures intencions, però segurament hi ha un terme mig.

PARAULES , FLORS I PÓLVORA, DE CINTA ARASA

  És possible (re)crear una Mercè Rodoreda adolescent versemblant, i que el resultat interessi tant el lector que no la coneix com el que sí (i que, conscientment o no, buscarà entre línies connexions  biobibliogràfiques ). Vet aquí, doncs,  Paraules, flors i pólvora . Arasa se’n surt amb gran solvència, de l’àrdua tasca de novel·lar la primera joventut de Rodoreda, que culmina amb el compromís polític i cultural, si és que cal dissociar-los. De la mà de la imaginació de l’autora (documentada, sí, però fruit de la seva creativitat), coneixem i ens creiem una Merceneta de ca seva, que es debat entre el record de l’avi i l’agraïment a l’oncle  americano.  També som testimonis de l’atracció per un adroguer tortosí, implicat en una xarxa tan clandestina com necessària. En acabat, descobrim que aquest personatge és fictici. L’aposta immersiva d’Arasa en aquest joc entre versemblança i biografia, però, encara va més lluny, tot afegint-hi elements tan interessants com una primera narració lit