A propòsit de la data (DENIP: dia escolar de la no-violència i de la pau) i de les tristes circumstàncies viscudes a París fa tres setmanes, un suggeriment didàctic ideològicament provocador. Contrastar, sense sortir de la cultura francesa, la lletra de la Marsellesa (a estones gore, un pèl exaltada com tot himne) amb la de Le déserteur, de Boris Vian. Totes les tendències caben sota el paraigua d'una mateixa cultura. Un sa exercici de contrast de valors que els alumnes agraeixen perquè els indueix a ser crítics. Et pourtant, vive la France!
És possible (re)crear una Mercè Rodoreda adolescent versemblant, i que el resultat interessi tant el lector que no la coneix com el que sí (i que, conscientment o no, buscarà entre línies connexions biobibliogràfiques ). Vet aquí, doncs, Paraules, flors i pólvora . Arasa se’n surt amb gran solvència, de l’àrdua tasca de novel·lar la primera joventut de Rodoreda, que culmina amb el compromís polític i cultural, si és que cal dissociar-los. De la mà de la imaginació de l’autora (documentada, sí, però fruit de la seva creativitat), coneixem i ens creiem una Merceneta de ca seva, que es debat entre el record de l’avi i l’agraïment a l’oncle americano. També som testimonis de l’atracció per un adroguer tortosí, implicat en una xarxa tan clandestina com necessària. En acabat, descobrim que aquest personatge és fictici. L’aposta immersiva d’Arasa en aquest joc entre versemblança i biografia, però, encara va més lluny, tot afegint-hi elements tan interessants...
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada